Avis que viuen entre la porqueria: «És que no tinc ningú»

La trucada d’alerta arriba a les 13.30 de la tarda. Però la història de l’Antonia es remunta molt abans. Als anys 60, quan va deixar Cadis per buscar feina a Barcelona. En fa cinc va morir la seva filla. És, probablement, el desencadenant que ho va accelerar tot. La dona viu en un pis ple de porqueria, completament brut i està absolutament desatesa. Les seves pertinències estan amuntegades a les habitacions i els objectes personals estan tirats per tot arreu. «És que no tinc ningú», respon l’Antonia. Es nega a anar a una residència i creu que la tasca dels serveis socials a casa seva és una pèrdua de temps. Aquesta és una de les emergències socials més habituals que es troben els tècnics del CUESB (el Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona), persones grans en situacions de desemparament enorme enmig d’una ciutat que viu indiferent a les seves vides. La primera alerta l’envia un treballador social dels Serveis Socials de l’Eixample. L’Antonia havia sigut hospitalitzada en un centre sociosanitari després de caure a casa. El dilluns 16 de maig tornava a casa de nou, i rebia la visita d’aquest treballador. Diu desesperat. «¡Acaba d’acceptar que necessita anar a una residència, tramiteu-me’n una d’urgència!», implora. Després d’un debat intern, els treballadors del CUESB prefereixen visitar-la i catalogar la situació. «Si sempre n’ha sigut reticent, quan arribi allà voldrà anar-se’n», justifiquen. La visita es programa per a aquella mateixa tarda a les 19.20 de la tarda. S’encarreguen del tema Yanira Bedmar, treballadora social, i Javier Martín, integrador social. «Crec que el cas serà bastant complex... A veure si la convencem d’anar a la residència», aspira Martín. Tasca feixuga Tot just arribar ja s’intueix que la tasca serà intensa, i complicada. L’Antonia els obre la porta de bat a bat, cosa que transmet una forta pudor d’orina des del replà. «Hola carinyos», els saluda. Està asseguda en una cadira de rodes desgastada. Té els dits inflats i els pantalons tacats d’un color ocre llardós. Les rajoles són hidràuliques. Però estan plenes de pols i fang. «Senyora, segui bé, que caurà de la cadira», li adverteix Martín. Ella, asseguda al mig de la cadira, es nega a moure’s un centímetre. «Així em moc bé». Amb l’ajuda del bastó i els peus es va movent pel lloc per mirar-los de demostrar que viu ben sola. Les parets, pintades de colors, tenen esquitxades i restes d’insectes enganxats. «¿No estaria millor en una residència?», tempteja Bedmar. «Ja vinc d’una i tot em fa por allà. Et posen bolquers per no portar-te a orinar, el menjar és dolent, m’aixecaven amb una grua i després em feia mal tot el cos. I, a més, hi ha això de la covid. Allà es moren tots», explica. De camí a la seva habitació hi ha la cuina. Una bombeta il·lumina una aixeta plena de cassons bruts. I a l’obrir la nevera hi ha menjar podrit. El llençol del dormitori està completament tacat, i hi reposen bolquers amb bitxos. Al lavabo, la banyera està plena de llençols. La dona els mostra als treballadors que és autònoma per entrar i sortir del llit. Tot i que això demostra que també té més taques marrons al gluti. Avis sols «El problema és que les noies que venen no fan res i hi estan molt poc temps. És que des que es van morir la meva filla i el meu germà no tinc ningú aquí», accepta al cap de poca estona. Des del sofà, ple d’objectes variats, reconeix també que ha relliscat en diverses ocasions. «Però a la residència no m’hi porteu», torna a insistir. A les 10, Martínez i Bedmar surten del domicili. Els supleixen dos companys de torn. Li porten roba neta i la renten. «Aquesta senyora no es pot quedar aquí», etziba a la una de la matinada l’integrador Mohamed Chair després de fer la higiene. «El problema és que només podem tramitar places de residència d’emergència involuntàries si les persones no hi són totes, i no és aquest el cas», li respon la cap del torn. La realitat dels avis sols és una de les realitats que més urgències provoca al CUESB. Unes vides invisibles, aïllades, que passen completament desapercebudes per tot el veïnat. Sergi Tapia, un veterà treballador que fa 10 anys que treballa al CUESB, ho resumeix a la perfecció. «Fa 10 anys, sorties del cine, veies una persona dormint al carrer i pensaves, aquests són els que atenem al CUESB. Ara surts del cine i penses que la persona que pots atendre està amb tu veient la pel·lícula. Veiem de tot, gent famosa que d’un dia per l’altre ho perd tot... Demà podries ser tu. Ves a saber».

El més llegit