Colau presenta candidatura quan veu més dèbils els seus rivals

Algunes coses només se saben amb el temps, i una és que abans de les eleccions municipals del 2019 membres destacats de l’entorn d’Ada Colau estaven convençuts que les perdrien, que fins allà arribava el projecte de l’exportaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), que l’independentisme es carregaria Barcelona en Comú. Ara ho veuen molt millor. No era un diagnòstic del tot erroni, perquè Colau no va guanyar, i ho va fer ERC per 5.000 vots. Però va salvar la situació amb un desenllaç inesperat, de la mà del PSC i del suport que va prestar Manuel Valls per rendibilitzar a la baixa la inversió que sectors dominants en l’economia barcelonina van fer per mirar de desallotjar l’alcaldessa. L’ex primer ministre francès va poder dir als que el van finançar que havia fet la meitat de la seva feina, frenar l’independentisme. Noves sensacions A diferència de llavors, l’entorn de l’alcaldessa creu que les municipals del 28 de maig de 2023 es presenten com una cita molt més propícia per a ella. I un dels motius que això sigui així és que consideren que no tindrà davant rivals de molt potencial. En alguns casos, ja no hi són: la cap de files de Junts per Catalunya, Elsa Artadi, va abandonar l’ajuntament i la política, víctima d’un esgotament que va explicitar emocionada: «No puc més». El seu adeu ha alimentat la imatge que els rivals de Colau no aconsegueixen que les seves tesis guanyin pes. Colau veu desdibuixats la resta de candidats potencials, si bé alguns suposen una alternativa a tenir en compte, com són el president del grup d’ERC, Ernest Maragall, i el del PSC, Jaume Collboni. Tots dos, un d’oficiós i l’altre oficial, respectivament, han sigut els seus socis durant aquest mandat, i tots dos es veuen amb possibilitats de guanyar d’aquí un any. Maragall i els pressupostos Fa un temps que tots dos agafen distància de Colau. Maragall, que ha recolzat de manera decisiva els assumptes més rellevants del mandat, començant pels pressupostos, va anunciar al novembre que ERC no recolzaria els comptes del 2022. I, efectivament, els republicans van votar en contra en el tràmit inicial del projecte. Però tan sols cinc dies després, Maragall es va veure obligat a comparèixer per anunciar que rectificava la seva posició i que facilitaria l’aprovació dels pressupostos perquè es veia obligat a fer-ho a causa de l’acord entre comuns i ERC al Parlament perquè prosperessin altres comptes, les del Govern català. No van ser bons dies per al republicà, que des d’aleshores ha intensificat la seva crítica. El ‘Catalangate’ ha sigut l’últim motiu de controvèrsia: Maragall va assenyalar Colau després de conèixer-se que l’espionatge va planar també sobre les negociacions per a la formació del govern municipal el 2019. Els comuns van exigir al republicà que rectifiqués. Més enllà d’aquestes polèmiques, Maragall té davant dues qüestions a tenir en compte. Una, d’òbvia, és l’edat: tindrà 80 anys quan els barcelonins acudeixin a les urnes. És una cosa que se li ha preguntat constantment i davant la qual respon al·ludint a Joe Biden, 16 dies més gran que ell. Un altre matís, ja citat al principi: el suport a l’independentisme no sembla mantenir el vigor que tenia. Collboni, parella oberta Collboni també ha agafat d’algun temps ençà distància de Colau. La seva relació en aquests tres anys ha sigut correcta, tot i que d’una fredor evident. Van acordar al principi del període blindar les seves desavinences per evitar els enfrontaments de l’anterior. Això ha permès que la parella no es trenqués, però amb el preu de deixar a la vista que és oberta. Cadascun ha tirat pel seu costat en qüestions més que rellevants, com el discurs econòmic, i no només en relació amb l’ampliació de l’aeroport, qüestió en què tenen posicions contràries que han deixat clares en diverses votacions. Collboni és ara el candidat principal, a falta de conèixer els noms que acaben presentant-se a les municipals, dels que consideren que la ciutat ha donat l’esquena a la iniciativa econòmica. Dit d’una altra manera, és el candidat d’ordre en qüestions com el turisme, l’aposta empresarial. Fins i tot en relació amb la política de mobilitat el PSC va fer un pas al costat, al matisar el seu suport als eixos verds que projecta el consistori. A primera vista, Maragall és molt més a prop de Colau quant a projectes, i un pacte de futur entre BComú i ERC no resultaria gens estrany. Tot i que quedaria per resoldre qui ostenta la vara de comandament, incloent-hi aquella opció Bou, Guilarte, Parera Collboni i Maragall semblen confirmats com a alcaldables, tret de sorpreses considerables. També alguns candidats de forces amb menys pes. Eva Parera, per Valents, i Luz Guilarte, per Ciutadans, tenen encarada l’opció de repetir. Josep Bou, del PP, ho té molt més cru. Amb Pablo Casado, el seu gran avalador, fora de la carrera, ho tindrà molt més cru.

Colau presenta candidatura quan veu més dèbils els seus rivals

El seu entorn creu que ERC i el PSC ho tenen pitjor que fa quatre anys per plantar cara a Barcelona en Comú

L’adeu d’Artadi, que feia tres anys que assegurava que no hi renunciaria, va alimentar la imatge que l’oposició perd pistonada

El més llegit