Colau canvia el guió i serà candidata el 2023

Sosté el regidor de Presidència i Pressupostos de l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí, que segons la seva opinió, al seu cap, el mandat global d’Ada Colau és d’uns 12 anys partint del 2015. I defensa també que tot i que ara no es vegi clarament, l’alcaldessa està construint un llegat que canviarà Barcelona. Per oferir una referència temporal, precisa que si es compara la situació actual amb la dels mandats de Pasqual Maragall com a alcalde, ara estaríem el 1985. És a dir, que encara no ens han donat els Jocs Olímpics i que la gran transformació està a punt de començar. Martí, un dels regidors amb més pes en els comuns, insisteix que Colau i el seu grup han forçat un canvi de paradigma en qüestions rellevants. Però tot això no suposa cap garantia que l’exportaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) guanyi les eleccions del 2023, quan no va guanyar les del 2019. Colau, que d’entrada es va plantejar estar dos mandats en el càrrec, ja ha deixat clar que està disposada a anar per un tercer. El seu entorn ho explica per l’inhabitual d’aquest mandat, a causa de la pandèmia. En necessita un altre, diuen. Hi ha una altra lectura menys triomfalista de la seva voluntat de repetir: fins i tot si al final no guanya, Barcelona en Comú dona per fet que obtindrà millor resultat amb l’alcaldessa de candidata que sense ella. En el pitjor dels escenaris, ella ajudaria a parar el cop per a, en la hipòtesi de la derrota, deixar després el grup en mans d’un successor, amb Janet Sanz i el mateix Martí com a candidats més esmentats, i deixar el consistori. La síndrome de la victòria fàcil Martí no el cita, però existeix una altra aportació de Colau a la vida municipalista: des del 2015, hi ha gent a Barcelona que ha arribat a la conclusió que guanyar les eleccions municipals a Barcelona no és una cosa gaire difícil, que ben organitzat i amb una mica de recolzament econòmic un pot sorprendre com ho va fer Barcelona en Comú. Aquesta sensació fa que no poques persones, algunes ja regidors, altres des de fora del consistori, tinguin plans més o menys elaborats per intentar l’assalt a l’ajuntament d’aquí a dos anys. Es dona la circumstància que l’escenari està molt obert. A hores d’ara, tant la mateixa Colau com ERC i el PSC són vistos com a potencials guanyadors de les municipals. Tampoc estan clars els alcaldables de la majoria de grups. Colau ha de confirmar que es presenta de nou, i necessitarà una votació interna a Barcelona en Comú que no sembla un escull. El president del grup d’ERC, Ernest Maragall, tindrà 80 anys quan se celebrin les pròximes eleccions. No respon a la pregunta de si serà candidat i a hores d’ara no s’entreveuen altres aspirants. ERC ha de comprovar si va tocar sostre a la ciutat o pot superar els 10 regidors del 2019. I potser per a això ha de ser un soci més crític amb Colau d’ara endavant. En el cas de Junts per Catalunya, l’assumpte ha fet un gir en els últims dies, després que Elsa Artadi anunciés que no entraria al Govern de Pere Aragonès i que es quedava a l’ajuntament. La decisió ha sigut atribuïda a falta de sintonia amb l’home fort de JxCat, Jordi Sánchez, però sigui quin sigui el motiu, a 24 mesos per a la cita, el nom d’Artadi cobra força com a alcaldable. És cert que l’espai de Junts en la política catalana no es correspon amb la seva representació municipal, per la qual cosa no s’ha de descartar que millori les seves xifres, una vegada renovat el grup i la candidatura. Collboni i Salvador Illa Del socialista Jaume Collboni s’ha donat per fet que repetirà. Va doblar els resultats del PSC, de quatre a vuit i en ell recau la missió que el PSC recuperi l’alcaldia perduda el 2011. Però la figura de Salvador Illa entra en algunes travesses: va guanyar a Catalunya i al Parlament no té gaire camp per recórrer, a més que coneix bé l’ajuntament. Després hi ha una sèrie de candidatures potencials que pensen a pactar amb el PSC per desallotjar Colau. Per allà hi ha Santi Vila, exalcalde de Figueres, exconseller i personatge caigut del bàndol independentista, que podria presentar-se a la batalla per Barcelona. El grup de Ciutadans té com a gran enemiga a la tendència: fa temps que el partit compta les seves eleccions per catàstrofes i la seva desaparició resulta veraç en aquests moments. El grup de Mari Luz Guilarte es declara il·lusionat, que mai està de més. Tampoc el PP té bones enquestes per esgrimir. En el seu cas, cal veure quin futur té l’actual cap de files, Josep Bou, que declara a aquest diari que ara mateix només pensa a tornar a ser alcaldable dels populars. Valls va venir a canviar de vida Un dels que van entendre que una operació ben armada podia portar-lo a l’alcaldia va ser Manuel Valls. O això semblava. Va rebre recolzament d’empresaris, els drets electorals de Ciutadans i expectació per una maniobra sorprenent: un exprimer ministre que canvia de país per seguir en política. I va obtenir un resultat molt fluix. Ja a toro molt passat, aquesta operació va perdre molt glamur el cap de setmana passat, quan Valls va declarar a ‘El Mundo’ que en realitat volia canviar de vida i que va aprofitar el tren que la política li oferia. Valls va anunciar també que renunciarà ben aviat al seu lloc de regidor i que ha descobert que és «majorment francès». No deixarà més empremta que la d’haver permès a Ada Colau tenir un segon mandat i impedir que governés Maragall. No és poc, tant per als detractors com per als partidaris de l’alcaldessa com per als detractors i els partidaris de l’independentisme. Com a regidor, ha assistit a plens, a algun des de París, i a alguna comissió. De Barcelona pel Canvi quedarà Eva Parera, que va optar al Parlament amb el PP i que té vocació de continuïtat a l’ajuntament.

Colau canvia el guió i serà candidata el 2023

Colau planejava estar dos mandats en el càrrec però està disposada a presentar-se per tercera vegada

L’alcaldessa de Barcelona arriba a la meitat d’un segon mandat marcat per la pandèmia, ERC i l’ombra de Valls

El més llegit