Encara no han passat dos anys des que Barcelona és, per dir-ho dietèticament, ‘dolphins free’ i les antigues grades de l’Aquarama són, segons l’opinió de les gavines, un lloc formidable per niar. La vida salvatge, quan veu l’ocasió, sempre s’obre pas. Però el propòsit d’aquesta visita a aquell escenari d’inesborrables records de la generació del ‘baby boom’ no té com a objectiu anar a la recerca de les empremtes palmípedes de les gavines, que en època de posta (cal recordar la polèmica de l’any passat) obliguen les autoritats funeràries de la ciutat a aconsellar les visites als cementiris amb un paraigua com a defensa, sinó repassar com, quan i per què Barcelona va ser durant mig segle la llar de 31 dofins. Al primer el va saludar Franco en persona el 1965 quan començava a nedar. L’últim va ser fruit d’un embaràs no desitjat. De tot allò deu semblar que en queda només una ruïna, és a dir, un relat nostàlgic, però és exactament al contrari. Queda (sense ànim d’avançar conclusions) un ambient molt ‘Mystic River’. Després ho veuran.