L’Eixample va néixer amb vocació d’igualtat. Ildefons Cerdà va dibuixar el seu pla d’eixamplament de Barcelona des del Besòs fins a Montjuïc amb la idea que no hi hagués diferències entre els barris, amb el desig que la qualitat de vida fos tan universal com homogènia. Distribuïa parcs, esglésies i estacions de tren i va establir una gran plaça al centre, Glòries, que acumula 160 anys d’infructuosos invents. Però l’urbanista no comptava –o potser sí però eren factors que escapaven al seu llapis i a la seva generació– que aquella ciutat dins de la ciutat acabaria generant compartiments estancs. Nuclis amb vida pròpia vinculats a equipaments (sobretot mercats), a la mobilitat, a la proximitat al mar, a les fàbriques o a l’empremta d’aquells qui, com Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Muntaner o Josep Puig i Cadafalch, s’encarregarien de donar forma a la seva estructura urbana. L’Eixample va sorgir per alleujar la insostenible situació social i sanitària de la vella Barcelona emmurallada. El 2022, en canvi, lluita per la seva pròpia supervivència amb molts fronts oberts per intentar mantenir la seva identitat: envelliment de la població, trànsit desencadenat i monocultiu comercial, turístic i de restauració. Sobre la taula hi ha el debat sobre com aconseguir-ho.