Barcelona afronta la segona revolució de l’Eixample

L’Eixample decideix el seu futur. Després de la revolució que va suposar el disseny d’Ildefons Cerdà a la segona meitat del segle XIX, ara n’arriba una altra i encara es desconeix el seu abast. El districte més poblat de la ciutat iniciarà ben aviat un camí decisiu cap a una nova etapa que, en el cas que s’imposin els objectius i desitjos del govern d’Ada Colau, es traduirà en més espai per al vianant i menys per al vehicle privat: es calcula que cada dia entre 350.000 i 380.000 vehicles motoritzats creuen el districte, més de la suma dels que circulen per la Ronda de Dalt i la del Litoral. I es persegueix reduir aquesta xifra molt sensiblement. Al juny s’iniciaran les obres de l’eix verd del carrer de Consell de Cent, el primer dels 21 que han d’estar completats el 2030. Entenent per eixos verds el que fins ara s’han denominat superilles. Serà un punt d’inflexió tan considerable per a l’Eixample que no sobren les precaucions. Per això s’ha optat per elaborar una nova regulació que actuï com un límit, una densitat màxima, per evitar zones de saturació i garantir la diversitat comercial. Un passeig amb el regidor del districte, Pau Gonzàlez, serveix per abordar aquesta regulació, un pla d’usos de l’Eixample que va ser aprovat inicialment a principis de març i que ara emprèn un camí llarg, d’un màxim d’un any, en el qual serà abordat amb els veïns, les entitats ciutadanes, els eixos comercials i els grups polítics per validar-lo definitivament. En aquest procés es podria modificar en major o menor grau. En la seva formulació actual, el pla preveu impedir que s’acumulin en un radi de 50 metres cinc establiments iguals i que no n’hi hagi més de 18 en un radi de 100 metres. Establiments que es dediquin a aquestes activitats: bars, bars musicals, restaurants, sales de ball, sales de festa, sales de concert, autoserveis, botigues de conveniència. Evitar més Enric Granados L’Ajuntament de Barcelona va constatar fa temps que una millora de l’espai públic sol tenir determinades conseqüències econòmiques que no sempre són positives, i una d’elles sol ser l’aposta massiva per activitats comercials, generalment vinculades amb la restauració, de manera que apareix el risc de monocultiu. És a dir, el risc a evitar és replicar el model del carrer d’Enric Granados, tot i que el músic no mereixi aquesta malvolença veïnal. Enric Granados va ser un músic llegendari. Va néixer a Lleida i va morir prematurament el 1916, als 48 anys. Es va ofegar a les aigües del Canal de la Mànega després de tirar-se al mar per intentar salvar la seva dona, que també va morir. Tots dos viatjaven al Sussex, un barco que va naufragar després de ser torpedinat per un submarí alemany durant la Primera Guerra Mundial. Barcelona li va donar el seu nom a un carrer de l’Eixample. I, amb el temps, aquest nom s’ha convertit en un injust sinònim d’incomoditat, perquè els veïns protesten per l’excessiva propagació de la restauració en aquest carrer, on les terrasses estan tan juntes i atapeïdes que no hi cap una agulla. L’Eixample, la segona ciutat de Catalunya Per contenir aquests efectes negatius, el consistori es va proposar fer un pla d’usos que limités l’aposta comercial i, per poder fer-ho sense sorpreses, el 2021 va suspendre la concessió de llicències d’activitat a la zona on hi haurà els eixos verds, una precaució habitual per evitar que s’acumulessin peticions de llicència –motivades per la intuïció que la millora de la zona portaria més negoci– que després haguessin de ser ateses. El pla és per a tot el districte i això ha causat la protesta del soci de Colau, el PSC, que demana que la nova regulació només regeixi en l’entorn dels eixos. ¿És possible que un sol pla serveixi per a un territori amb tanta població i amb tanta varietat? «L’Eixample és la segona ciutat de Catalunya. Té 270.000 habitants. De tant en tant ens supera l’Hospitalet», remarca Gonzàlez, que admet que la uniformitat no existeix: «L’Eixample és molt més heterogeni del que pugui indicar el seu urbanisme. La renda és molt més alta a la Dreta de l’Eixample. Al districte hi ha pobresa que queda amagada per les dades de la mitjana de les rendes. «Transformarem l’Eixample, és un salt d’escala. Un de cada tres carrers es convertirà en eixos verds i els xamfrans seran places. Guanyarem l’espai públic que el districte necessita i volem preservar la diversitat comercial que tenim. No crec que ningú desitgi tenir el model de monocultiu de ciutat», explica el regidor. Girona i Sant Antoni La primera parada de la ruta és la de l’entorn de l’Estació del Nord. Aquí l’equilibri implicaria potenciar més l’estació d’autobusos sense que això provoqui un gran impacte en els veïns, resumeix. Però no creu que sigui necessari regular de manera diferent en aquesta zona que al carrer de Girona, segona etapa de la ruta. Per a aquest carrer es va aprovar un pla d’usos que serveix de base per al que regirà en tot el districte. Un altre va entrar en vigor a Sant Antoni. Tots dos quedaran superats pel de l’Eixample quan sigui definitiu. A Girona amb Consell de Cent, el regidor afirma que les dades d’aquest carrer avalen el pla futur i desmenteixen que sigui només una prohibició. De fet, la norma només prohibeix activitats molt determinades: l’exhibició de material pornogràfic, les sales d’exhibició sexual, les sales de prostitució. En aquest carrer, quan va entrar en vigor el pla d’usos, prossegueix el regidor, no es van vetar les llicències de bars i restaurants: «Han continuat creixent tot i que moderadament, entre un 5 i un 10%. En canvi, les botigues vinculades amb la vida quotidiana, amb les necessitats dels veïns, han crescut entre un 50 i un 60%». Per botigues vinculades amb la vida quotidiana el consistori entén forns de pa, colmados, sabateries. «Un bar dona molts més diners», explica el regidor sobre per què proliferen més allà on hi ha atractiu comercial i on no hi ha límits. L’expulsió veïnal Hi ha un altre efecte indesitjat a les zones que viuen millores: la pujada del lloguer. Gonzàlez constata que a l’Eixample es viu una «expulsió veïnal» causada pel fet que molts fills del districte no poden assumir el cost d’una vivenda quan s’emancipen i això els obliga a buscar una altra zona més assequible. Però en aquest cas, afegeix, poc pot fer l’ajuntament per frenar el problema. L’anul·lació de la regulació de lloguers, prossegueix, és un problema greu. En canvi, considera que no serà cap drama que molts veïns hagin de «canviar d’hàbits» i deixar el cotxe. Diu que si els veïns eliminen «desplaçaments innecessaris amb cotxe per comoditat individual» millorarà la situació dels que han de fer-ho per obligació, per feina, «per recollir algun familiar amb mobilitat reduïda». I remarca: «Tenim dret a la mobilitat, no a la mobilitat amb cotxe». Sobre el futur del districte, cita com a guia el que està passant a Glòries: «Amb el primer túnel, el soroll va baixar 11 decibels. A veure amb el segon». La presó Model La ruta acaba al costat de les restes de l’antiga presó Model, una zona que viu una situació peculiar: gairebé tot està per fer. Quan la presó va ser clausurada, el mercat ho va notar i els lloguers van pujar. Aquí es farà vivenda pública, una escola. «Aquest és un Eixample diferent. L’Esquerra de l’Eixample és el barri més poblat de la ciutat i un dels que té menys accés al verd, però també és dels que té menys equipaments». ¿Imagina Gonzàlez que d’aquí 25 anys viuran a l’Eixample els fills dels veïns actuals? «Crec que sí. Aquesta és la guia que marca la nostra actuació política. Que les noves generacions no hagin de marxar».

Barcelona afronta la segona revolució de l’Eixample

El Govern de Colau es disposa a iniciar la construcció dels eixos verds un segle i mig després que Cerdà ideés la trama del districte

BComú defensa un pla d’usos per a tot el districte mentre el PSC aposta perquè només regeixi les zones on es traurà espai al cotxe

El més llegit