Gala Pin, exregidora de Barcelona: «la realpolitik de vegades passa per sobre dels teus desitjos»

«Governar s’assembla molt a una relació de maltractament: com més et critiquen públicament, més cas creus que els has de fer», escriu. És aquella idea de la diferència entre els subjectes legítims i els no legítims. Respecte a aquests presumptes subjectes legítims, que han ostentat sempre una capacitat d’influència, d’una banda et trobes que, quan els iguales, no quan deixes de fer-los cas, sinó quan els iguales i els tractes igual que a la FAVB o als grups ecologistes, de sobte et diuen: ‘No, no, és que jo no soc igual que ells, jo valc més». ¿I per l’altre? Quan fas una distribució de poder simbòlic en la qual dius ‘no, en allò que té a veure amb el mercat immobiliari, ara el lideratge el porten els moviments socials i els afectats’, ells utilitzen tota la seva capacitat d’influència per exigir que els facis cas. I això vol dir que els grups de l’oposició t’exigeixen que els facis cas, i que d’alguna manera sembli que tu no estàs sabent governar la ciutat si no els fas cas. ¿El seu objectiu era una alguna cosa així com redistribuir la legitimitat? Hi ha exemples més difícils d’explicar. Com els equilibris al carrer de Robadors, on els veïns blancs de classe mitjana són el subjecte legítim, en una altra escala, i les putes no ho són. Amb els col·lectius de persones migrades i racialitzades és súper evident. Fer política situada també és saber qui són els dolents i quines armes utilitzaran contra tu en tot moment «De vegades, els dolents són poderosos. Altres vegades els poderosos són dolents. No sempre coincideix», assegura també. El poder funciona en forma de cascada. Si tens una indústria turística que té molt poder; el poder estarà més en un gremi d’hotels, però acabaràs tenint uns senyors de l’oci nocturn o una direcció del gremi de restauració que intenta amb formes molt més grolleres aconseguir la seva quota d’influència sobre la ciutat sense haver passat per les urnes. Parla d’una por dels precedents que «planeja contínuament sobre l’administració». ¿De quins dels seus precedents se sent més orgullosa? La recuperació del Sucot [festa jueva] n’és un. La interlocució de les putes [del Raval] amb la poli n’és un altre. I les traduccions; que les llengües més parlades del districte més enllà del català i el castellà també siguin llengües que s’han de tenir presents per elaborar les informacions municipals. És un escàndol que durant 30 anys Barcelona hagi tingut discoteques en locals públics Sobre el Front Marítim, un dels seus temes ja abans de ser regidora, afirma: «No és que hi hagués una conspiració maçonicofuncionarial per ocultar uns draps bruts des de fa 30 anys; és més trist i menys de pel·lícula: la falta de mecanismes de sistematització de la informació i el desbordament burocràtic dels mateixos gestors de la burocràcia». Continuo pensant que és un escàndol que durant 30 anys hàgim tingut discoteques en uns locals públics. Encara m’explota el cap cada vegada que ho penso. I no només això, sinó que després t’adones que qui tenia la concessió era una empresa que s’havia extingit el 2003. Ara directament s’han privatitzat de per vida. S’han venut. Per veure-li la part positiva, sí, hi ha una part que s’ha venut, però ho pots veure com una «normalització». Que a mi em sembla un error polític claríssim; però crec que fins que vam posar el focus allà la possibilitat que tots aquests locals continuessin sent discoteques era molt alta, i ara almenys alguns d’aquests locals deixaran de ser-ho per formar part de l’ampliació del CSIC, i això fa uns anys era impensable. ¿És el que jo hauria volgut? No. Però la realpolitik de vegades passa per sobre dels teus desitjos. No volia donar peu a interpretacions sensacionalistes, sinó assenyalar dinàmiques ¿La situació del solar de Drassanes és similar? No, el cas de Drassanes és pitjor. És fruit d’un moment en què es feia un urbanisme molt com si la ciutat fos el teu ‘cortijo’. Es va fer una modificació d’un PERI quan el que s’hauria d’haver fet és modificar el PGM. Es va fer a més en un moment en què no hi havia polítiques de vivenda. No és deixadesa institucional ni desbordament burocràtic. Ara que estem en el judici d’Heliodoro Lozano i les amenaces a Itziar González, en el document de 2003 on hi ha tot el canvi de planejament, al solar de Drassanes vaig trobar un ‘post-it’ en el qual deia ‘Elena, aquest és el solar del qual et vaig parlar’, firmat Helio. ¡Uau! La meva obsessió comença aquí. A l’expedient de Drassanes vaig trobar un ‘post-it’ en el qual deia ‘Elena, aquest és el solar del qual et vaig parlar’, firmat ‘Helio’ Llegint el seu llibre fa la sensació que es despulla més en la part personal que en la política. S’obre en canal quan narra els seus sentiments, però és molt més prudent en el terreny polític. ¿Té alguna cosa a veure amb el fet que no descarti tornar a presentar-se? [Rialles] ¡No! No volia donar peu a interpretacions sensacionalistes, sinó assenyalar dinàmiques. Malgrat que alguns noms sí que hi surten. Però la idea era no quedar-se en el detall, sinó mirar la dinàmica. Però no, no té a veure que no descarti tornar a presentar-me. Però no ho descarta... El 2023 no em presentaré, però amb tot l’univers ‘fake news’ em volia assegurar que no hi hagués res que es pogués fer servir en contra dels comuns. Fer política situada també és saber qui són els dolents i quines armes utilitzaran contra tu en tot moment. ¿Qui l’ha censurat més, els seus company de partit o els seus advocats? Els meus advocats. Per canviar de direcció les polítiques públiques necessites temps, però mentrestant van passant vides trencades per allà La seva vida personal juga un paper importantíssim en el llibre. La seva i la dels seus veïns, també protagonistes indiscutibles. Un dels capítols més crus és en el que explica el desnonament d’un d’ells. El pitjor va ser que l’administració no era conscient que havia deixat aquest senyor tot el Nadal en plena hora de fred dormint a terra. En un moment en el qual l’administració era vostè... Estava pendent d’un pis de reallotjament que saps que tardarà temps a arribar perquè no hi ha prou pisos; i l’ajuntament, se suposa que com una cosa bona, li va guardar les seves coses. Però les va guardar quan a l’ajuntament li anava bé, que era abans de Nadal, quan el desnonament no es produiria fins després. Em va semblar molt descarnat. Perquè el desnonament té una lògica que pots no compartir, però pots entendre, però això, que té més a veure que l’administració tingui la capacitat de veure aquests cossos, que són també vides. Vaig sentir impotència. Entens que per fer un canvi de direcció en les polítiques públiques necessites temps, però, mentrestant, van passant vides trencades per allà.

Gala Pin, exregidora de Barcelona: «la realpolitik de vegades passa per sobre dels teus desitjos»

La més llibertària del primer govern d’Ada Colau, que va renunciar a presentar-se a la reelecció, publica aquesta setmana ‘Què pinto aquí, un affaire institucional’ (Icaria).

A mig camí entre l’assaig i el diari personal, l’activista reflexiona, encara amb el fre de mà posat, sobre el seu pas per la «política institucional».

El més llegit