Barcelona és filla de Montjuïc. Hi ha dues raons perquè l’arquitecte Estanislau Roca verbalitzi tan rotundament la màxima. Un dels motius emergeix de l’albor dels temps, quan la muntanya era un illot i el mar arribava al vessant de Collserola, llavors la seva ubicació va permetre que els sediments que arrossegaven corrents, rius i torrents creessin el que ara és el pla de la ciutat. I per tant, la seva potencial existència com a assentament humà. La segona s’ancora en un temps més recent, entre la romanització d’aquestes llars i el segle XX, durant aquestes vint-i-una centúries la pedra que sortia de les entranyes de Montjuïc va servir per edificar Barcelona, de Santa Maria del Mar a la Sagrada Família, del Saló del Tinell al Banc d’Espanya, que va ser l’últim edifici de la ciutat en aixecar-se amb un material tan preuat.