Barcelona, territori comanxe per als drons

El 19 de febrer del 2016, un Airbus A320 procedent de Barcelona i amb destinació a París va estar a punt d’impactar amb un dron que volava pels voltants de l’aeroport Charles de Gaulle. El pilot va relatar, ja a terra i amb l’ensurt digerit, que va veure el petit aparell uns cinc metres per sota de l’ala dreta quan estava en plena maniobra de descens. Tal és el dinamisme i el camp de joc de l’invent que un any abans,Enrique Iglesias va patir la ira de les aspes d’una d’aquestes petites aeronaus durant un concert a Tijuana (Mèxic). Aquests incidents tan puntuals com improbables tenen com a protagonista una tecnologia amb moltes possibilitats però de difícil encaix, sobretot en els entorns urbans. Diuen els experts que són artefactes molt segurs, i lamenten que Espanya, afirmen, sigui un dels estats europeus més restrictius quant a l’ús de drons. Se li uneix la mala premsa, com la recent denúncia a un home per realitzar vols irregulars sobre Barcelona. El mapa de l’espai aeri dels drons creat per Enaire, entitat pública dependent del Ministeri de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana, marca un perímetre costaner que va del Vendrell fins a Arenys de Mar, 90 quilòmetres lineals en els quals està prohibit volar aparells no tripulats sense permís de les autoritats aeroportuàries, primer, i municipals, després. No només per la proximitat amb el Prat, també pels aeròdroms situats en hospitals o infraestructures diverses. Això s’aplica a qualsevol tipus de dron, encara que sigui de joguina. Jordi Muns, fundador de l’empresa Dfly Vision, especialitzada en imatges aèries captades amb drons, lamenta que Espanya sigui «un dels països europeus més restrictius» quant a l’ús d’aquests aparells. Explica que des de l’entrada en vigor de la normativa europea, a finals del 2020, els tràmits són ara més fluids i un pot optar a gravar en alguns llocs de Barcelona que abans eren implantejables. «Continua sent molt complicat, però com a mínim tenim un marc legal que ens permet intentar-ho, tot i que la gestió de l’espai aeri continua molt condicionada per una dictadura en la qual eren els militars els que marcaven les normes». «El 90% dels clients no tenen pressuposat per tallar tots els carrers que sobrevolem, tal com se’ns exigeix», argumenta Muns, que recorda que anys enrere van arribar a gravar fins i tot a la Rambla, fins que a partir del 2016, amb el ‘boom’ de vendes de drons, la cosa es va posar molt restrictiva. Rumb a Lisboa Així és, denuncia aquest professional dels drons, com Portugal ha acabat emportant-se moltes produccions cinematogràfiques o publicitàries que en primera instància tenien Barcelona per objectiu prioritari però, vistos els obstacles (i preus) han optat per seguir l’exemple de Madonna i anar-se’n a Lisboa. «És molt més fàcil gravar davant la torre Eiffel que davant de la Sagrada Família; en el dia d’avui només aposten per Barcelona projectes amb moltíssims diners darrere», resumeix Muns. Sí que van gravar dins de la basílica anys enrere, amb el permís del bisbat i per a una campanya de turisme de la Generalitat. Sembla que passa una mica amb les bici: molt rebuig dels ciclistes però són multitud els comerços i restaurants que tenen una bicicleta a l’aparador o a les parets perquè queda ‘cool’. Aquí passa una mica el mateix: és habitual veure imatges aèries de drons en campanyes públiques, però no sembla un sector massa ‘friendly’ per a l’Administració. «La gestió de l’espai aeri continua molt marcada per una dictadura en la qual eren els militars els que marcaven les normes» Harry Schuler, suís establert a Barcelona des de fa 10 anys, solia utilitzar els seus drons per gravar l’‘skyline’ de Barcelona. La popularitat, no obstant, li va portar la policia a casa. Va passar el 2018 quan els agents es van presentar a casa seva i va acabar declarant en una comissaria de Sabadell. «Vaig deixar de volar sobre la ciutat, i és una pena, perquè generava una visió diferent, preciosa. Però l’estrès que em va generar aquella denúncia per violació de l’espai aeri no em compensava». Es va salvar de la multa, però li van deixar molt clar que la pròxima vegada la cosa li sortiria molt cara. Schuler, que ara només treu els drons en els seus viatges o a la muntanya, no entén per què aquests aparells «segurs i que amb prou feines causen accidents» generen tant rebuig. «¿Per què no prohibeixen les motos o els cotxes, causants de milers de morts cada any a tot el món?». Schuler insisteix en el concepte de seguretat. Explica que ja ha fet més de mil vols, sense cap incident, i recorda que per pilotar la majoria de drons (se salven els de menys de 250 grams) és necessari apuntar-se a un curs a distància i superar un examen teòric també ‘online’. «Si el dron perd el senyal –sosté–, torna sol al punt d’origen, i a més és capaç d’esquivar obstacles i de no superar, si així es programa, que no superi una determinada altitud». Per tot això, lamenta que «la legislació vagi molt més lenta que la tecnologia» i certifica que Espanya «no és ni de bon tros el millor país per volar amb drons, més aviat al contrari». Paleta de lleis Tot i que hi hagi pel mig un comandament i una màquina, res té això a veure amb un cotxe teledirigit, malgrat que els drons s’han convertit, també, en una joguina per als petits de la casa. N’hi ha prou amb fixar-se en la bateria de normatives que regulen l’ús d’aquests aparells per adonar-se de l’abast de la cosa: la llei de seguretat aèria, la llei de protecció de la seguretat ciutadana, el reglament general de protecció de dades, la normativa mediambiental i el reglament europeu sobre aeronaus no tripulades, vigent des del 31 de desembre del 2020. El pes del dron, la presència de persones, la proximitat d’edificis i la captació d’imatges marquen, de manera combinada, els límits d’ús dels drons. L’incompliment de tot això pot portar sancions de fins a 225.000 euros. És la quantitat a la qual pot fer front l’home de 36 anys que realitzava vols de fins a sis quilòmetres de distància amb base al balcó de casa seva, a prop de la plaça de Cerdà. «Porto més de mil vols i mai he tingut cap problema. La legislació va molt més lenta que la tecnologia» Entre el 2015 i el 2020, els incidents amb drons en aeroports es van multiplicar per quatre al passar de 40 a 163, amb un acumulat durant tot el lustre de 470. El del Prat va ser, amb 86, el que més ensurts va registrar en aquells cinc anys. En tots aquells anys, per cert, es van imposar 333 sancions a propietaris de drons que van fer un mal ús dels seus aparells. En el cas de la capital catalana, les 44 multes van ascendir a 153.140 euros. En aquell mateix període també es van registrar 2.564 incidents causats per llums reflectors, bàsicament làsers, que posen en risc la visió dels pilots. El Prat es va emportar la palma amb 293 casos. Per allò de comparar, només a Barcelona es registren prop de 9.000 sinistres de trànsit cada any. Fins i tot quan es fan les coses bé, assenyala el fundador de Dfly Vision, també poden sorgir problemes. Els ha passat en més d’una ocasió que estan en ple rodatge, prèvia obtenció del permís estatal i del pagament de les llicències municipals, que van per hores, i es presenta l’equip Pegaso de la Guàrdia Civil, especialitzat en el control d’aeronaus no tripulades. «Malgrat tenir-ho tot en regla, ens toca perdre un munt de temps donant explicacions. També per aquests obstacles a Barcelona es descarten més projectes que els que s’arriben a realitzar».

Barcelona, territori comanxe per als drons

L’ús d’aeronaus no tripulades està prohibit des del Vendrell fins a Arenys de Mar. Només amb un permís, i amb l’activitat molt regulada, es poden captar imatges aèries a la capital catalana, que, segons el sector, ha perdut projectes suculents per culpa de la burocràcia

El més llegit