Els nous hàbits compliquen molt el periodístic art d’empipar la gent. Perquè si abans llegien el diari, ara porten auriculars davant una pantalla i la interrupció és una mica més abrupta, més desagraïda. Una jove aixeca el cap i encaixa bé un parell de preguntes. Ocupa un seient del cotxe 4 d’un Avlo que va de Barcelona a Madrid. És divendres, són les sis de la tarda i al seu costat seu la seva germana. «Passarem el cap de setmana per veure museus i divertir-nos». Com si hi anessin perquè els toqui una mica l’aire. Viatgen enmig d’un nou capítol de l’eterna pugna entre les dues ciutats, si és mai ha tingut cap sentit aquest enfrontament. Els emprenedors eren a Catalunya i els diners a la capital de l’Estat. Ara flota el karma d’una Barcelona decadent i un Madrid brillant, d’una Barcelona que és la ‘Nada’ de Carmen Laforet i un Madrid que és el barco de ‘Vacaciones en el mar’. I tot i que la cosa és plena de matisos, tòpics, realitats que no s’expliquen, exageracions i campanyes, sembla que està passant com amb la covid: la imatge, les sensacions, l’optimisme i també el pessimisme, la marca; tot es contagia. Per bé i per mal. Després hi ha les dades, les xifres. Però això, per racional que resulti, no genera ni il·lusió, ni polèmiques ni estats d’opinió.