El catolicisme es desploma a Barcelona

Barcelona, en alguns moments de la seva història capital mundial de l’anticlericalisme i en d’altres, segons com cau la moneda, la més fervent beata, experimenta des de fa dues dècades un procés de descatolització sense igual en tota la cristiandat. El 1998, 8 de cada 10 barcelonins s’autodefinia com a catòlic, dels que van a missa o els que simplement creuen però no practiquen. Avui són 3 de cada 10 i el que apunta l’oceànic material estadístic disponible a l’Ajuntament de Barcelona és que aquest percentatge continuarà caient a plom en els pròxims 20 anys, per simple llei de vida (només predomina aquesta fe entre els més grans de 75 anys) i també per un fenomen singular, com més temps fa que viu a la ciutat, més descregut és el ciutadà. El que dèiem, el departament d’estudis d’opinió és un oceà sovint poc solcat per la premsa i, no obstant, molt ric en pesca informativa. A tall de menú... Els no creients (49%) no són majoria probablement perquè aquest 29% de la població que ha nascut a l’estranger s’ha establert a la ciutat amb una fe pròpia del seu país d’origen. En quatre districtes de la ciutat, el nombre de centres de culte cristians però no catòlics supera el d’esglésies i parròquies catòliques. A Barcelona hi ha censats 25 cultes diferents que donen peu a 974 comunitats religioses diferents. Només de jueves hi ha sis branques diferents d’aquesta fe, amb tot el que això comporta, segons la broma que fan els mateixos membres d’aquesta comunitat prediquen: dos jueus, tres opinions. El cabal informatiu de l’estadística municipal dona peu fins i tot a mirades exòtiques. Els catòlics són més d’anar amb autobús, mentre que els fidels a les altres divinitats prefereixen el metro. Els ciclistes són en general uns descreguts, i més encara els del Bicing, uns ateus sense solució. I un últim apunt abans de la immersió en les enquestes. Ciutat Vella, Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi són districtes d’una mateixa ciutat, topogràficament molt petita, de tot just 99 quilòmetres de superfície, però els perfils religiosos de cada un d’aquests districtes sembla de continents diferents. Durant la inauguració, el 8 de desembre passat, de l’estrella que corona la torre de la Mare de Déu de la Sagrada Família, l’arquebisbe de Barcelona i president de la Conferència Episcopal Espanyola, Joan Josep Omella, va dir que aquest ornament serà «un punt de llum en la nit barcelonina», una expressió que es pot prendre literalment, perquè és certament una bombeta, o, com sol expressar-se l’Església tan sovint, metafòricament, com si aquesta ciutat caminés sense nord com en altres èpoques de la seva història, i si no recordi’s que en reacció als seus episodis passats d’anticlericalisme no en té prou de tenir un temple expiatori dels pecats, sinó que en té dos, un a l’Eixample i l’altre al Tibidabo. Els catòlics (practicants o no) eren el 78,5% de la població, el 1998. El 2018, segons les últimes dades de l’enquesta de valors socials que cada dos anys elabora el departament municipal d’estudis d’opinió, aquest percentatge havia baixat el 34,4%. Hi ha dades més recents. L’enquesta de serveis municipals del 2021, és a dir, una altra font informativa, inclou també una bateria de preguntes sobre aquesta qüestió. Aquí els resultats són menys decebedors des de la perspectiva d’Omella. Els catòlics practicants són un 12% de la població i els que no van a missa ni compleixen la resta de deures d’aquesta fe són un 29%. La suma ofereix un consolador 41%, però la tendència de les dues corbes és, malgrat tot, descendent. ¿Fins quan? Tres forces empenyen la fe catòlica cap a una mena de jivarització dins la societat barcelonina. La primera és l’edat dels creients. El seu pes estadístic només és aclaparador entre els més grans de 75 anys. A cada franja d’edat anterior a aquesta baixa gradualment, fins a produir-se el ‘sorpasso’ en els menors de 44 anys. Per sota d’aquesta edat, la suma de practicants i no practicants de la fe catòlica és sempre inferior a la xifra de creients d’altres confessions. La projecció a 20 anys vista convida a preveure que el catolicisme perdrà força a Barcelona de forma molt acusada, perquè la d’aquesta ciutat és una població envellida. Un de cada sis barcelonins té més de 75 anys. Llei de vida. La segona força que centrifuga la fe catòlica fora de la societat barcelonina acaba de ser novament ratificada en l’informe anual que el Ministeri d’Educació publica sobre l’estat del sistema educatiu espanyol. Inclou un apartat dedicat a quants alumnes cursen ensenyaments de religió per comunitats autònomes. Extremadura, Andalusia i Castella-la Manxa ocupen el podi de les regions amb més alumnes matriculats en aquesta matèria. Catalunya ocupa, de forma destacadíssima, l’últim lloc. Un 16,7% dels nens de primària dels centres públics (que són un 65,3% del total de l’alumnat) tenen classes de religió, a secundària la xifra baixa a un 12,5% i al batxillerat ja són només un 1,4%. Els centres concertats corregeixen parcialment aquesta situació, però el pes de l’escola pública és tal que esbossa un quadro general descoratjador per a la Conferència Episcopal Espanyola. L’altre factor a tenir en compte, tot i que sigui només a títol anecdòtic, però reflectit efectivament així en les enquestes, és que els que han viscut tota la vida a Barcelona, amb independència de l’edat que tinguin, solen tendir a la descreença. És només una dada. En 4 dels 10 districtes de la ciutat, el nombre de centres de culte catòlics ja és menor que el d’altres confessions cristianes. És així, de moment, a Sants-Montjuïc, Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí. És així, a més, malgrat un factor que juga en contra seu, la tensió immobiliària. Obrir un centre de culte és car, remarca Khalid Ghali, director de l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona. Sense aquest condicionant, el mapa podria ser un altre. El 2017 hi havia a la ciutat 517 centres d’oració de diferents confessions. Aquesta xifra ha decrescut fins a situar-se en 493 al 2020 (l’últim cens disponible). Són sobretot els temples evangèlics els que han propiciat que en aquests quatre districtes les esglésies catòliques no ocupin el primer lloc de la classificació. A Nou Barris, per exemple, n’hi ha 34 davant 17. A Sant Andreu, la desproporció és més gran, 33 contra 10. Un cas a banda és Ciutat Vella, segons es miri, tota una anomalia. Per lògiques raons històriques és el districte amb més esglésies i parròquies catòliques, 29, una xifra que inclou, per descomptat, icones arquitectòniques com Santa Maria del Mar i la catedral de la ciutat. En tot el districte, malgrat el seu perfil social, sobretot el del Raval, hi ha només 15 oratoris islàmics. El que crida l’atenció és aquest contrast. De les 10 zones administratives de Barcelona, Ciutat Vella despunta en nombre de centres de culte catòlics i, alhora, és el districte on el pes de les altres confessions, segons l’enquesta de serveis municipals, és més gran, i el pes de la comunitat catòlica, menor. Barcelona és, com se sap, una ciutat amb límits ben marcats Tot passa dins un terme municipal no gaire extens, tot just 99 quilòmetres quadrats, pràcticament esgotats urbanísticament, la qual cosa li concedeix una densitat de població, per bé i per mal, de les més altes del món en la lliga de les ciutats contra qui competeix. El que cridava doblement l’atenció són, a més, les diferents ciutats que conviuen al seu interior. El retrat sociològic de Sarrià-Sant Gervasi (el districte més catòlic de la ciutat), Ciutat Vella (el que vam dir a l’anterior capítol, un gresol d’altres confessions) i Gràcia (on els no creients són el grup més nombrós) bé podria ser el de tres ciutats situades en continents diferents. Agnòstics, ateus i fins i tot la branca més militant que representava Christopher Hitchens dels antiteistes són, segons el mínim comú denominador de les enquestes disponibles, la meitat dels barcelonins, una cosa gens estranya en una ciutat que en el passat va consolidar alguns dels seus grans processos de transformació urbana en l’anticlericalisme. Llocs emblemàtics com la Boqueria i la plaça Reial van ser al seu dia solars disponibles fruit de la crema d’esglésies i convents. La qüestió és, no obstant, ¿quin pes té la descreença a Barcelona? Segons l’enquesta de valors socials del 2018, el 54% dels barcelonins deia no professar cap fe. Segons l’enquesta de serveis municipals del 2021, aquest percentatge és en realitat del 49%. La diferència, important perquè suposa superar o no la barrera del 50%, depèn d’una qüestió metodològica. Consultades les responsables municipals de treballar tot aquest cabal estadístic, un dels problemes que s’afronten a l’hora de recollir les dades és la dificultat d’accedir demoscòpicament a la població immigrant, un obstacle que el 2021 es va esquivar millor que el 2018. És a dir, la conclusió que s’extreu és que ha sigut la immigració la que ha impedit que el percentatge d’agnòstics i ateus sostingués la corba de creixement que mostrava des de 1998. En qualsevol cas, això no treu que Barcelona és, en el context europeu, espanyol i català també, una ciutat refractària a la religió. La mitjana europea de no creients era el 2018 del 35%, l’espanyola del 39,4% i la catalana del 43,3%. La religió, en general, té un pes molt escàs (33,4%) o nul (42,8%) en la vida dels barcelonins, unes xifres molt per sobre de la mitjana europea. L’àrea d’estadística de l’Ajuntament de Barcelona, com un bàrman de cocteleria, prepara combinats de gustos molt contrastats. Posseeix una eina informàtica que permet mirades insòlites sobre la ciutadania. És possible creuar preguntes en principi no contemplades. Per exemple, ¿hi ha alguna correlació entre la religió que es professa i les preferències a l’hora de desplaçar-se per la ciutat? És curiós, però sí. Els catòlics prefereixen el bus, encara més els practicants que els no practicants. Són també el client més freqüent del taxi. Els fidels de les altres confessions prefereixen el metro. La motocicleta i la bicicleta són la forma preferent per desplaçar-se dels no creients, tot i que amb un plus especial en el cas dels usuaris del servei del Bicing. A tall de resum, aquesta mirada sobre una cosa tan personal com són les creences religioses dels barcelonins no fa més que afegir una nova paleta de colors a què vam remarcar en anteriors cròniques d’aquest diari sobre què defineix en aquest primer terç del segle XXI la barcelonitat, un concepte que si antany va ser monolític o, com a màxim, dual, és avui prou líquid com perquè ningú pugui atribuir-se la veu de parlar en nom de tot el conjunt. Un 51% dels barcelonins viu en aquesta ciutat amb posterioritat al 2006. Els nascuts a Barcelona ja ni tan sols són majoria, són només un 48,8% del total dels veïns. Els nascuts a l’estranger són una xifra creixent, un 29% segons l’últim recompte, quan fa 20 anys eren només un 4,9%, i vista la baixíssima fertilitat de la ciutat, un territori que sembla preocupantment erm, és factible predir que en pocs anys els barcelonins vinguts a aquest món més enllà de les fronteres espanyoles superaran en nombre els que ho van fer a Barcelona. La religió afegeix una variable més a aquesta heterogeneïtat. Va ser una controvèrsia de fa uns 15 anys el fet que algunes escoles, per no excloure, van deixar de dir vacances de Nadal a les vacances de Nadal i vacances de Setmana Santa a les vacances de Setmana Santa. Van passar a ser les vacances d’hivern i de primavera, respectivament, per a sorpresa de molts. La laïcitat militant és una manera d’encarar aquesta qüestió, com a mínim quan se circumscriu a l’àmbit escolar. Una altra opció és la que promou l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona, en què per cert també són benvinguts els Ateus de Catalunya, i que consisteix a donar visibilitat en igualtat de condicions a les celebracions de cada una de les creences que cohabiten a la ciutat. L’Aixurà musulmana, la Hannukà jueva, la Maslenitsa dels cristians ortodoxos i el Ratha-yatra hindú se celebren des de fa anys amb la mateixa normalitat que el Diumenge de Rams o, per posar un exemple molt poc conegut, el Sinulog de la comunitat catòlica filipina de Barcelona, que es commemora a l’església de Sant Agustí i que recorda la conversió d’aquest poble asiàtic a la confessió cristiana. Als Estats Units, país més creient que Espanya i amb més tradició en la convivència de diferents confessions, és comú que fins i tot la Casa Blanca s’afegeixi, tot i que sigui amb timidesa, a les celebracions d’algunes comunitats no cristianes. A Barcelona, només per remarcar l’absurditat de la polèmica vistes les xifres que ofereixen les estadístiques municipals, cada any es repeteix el pesat debat que durant la festa major de la ciutat, la Mercè, hi hagi regidors, com per exemple l’alcaldessa, que no vagin a la missa que fora de programa celebra la jerarquia catòlica. A Ciutat Vella, per cert.

El catolicisme es desploma a Barcelona

La meitat dels veïns de la ciutat no professa cap fe i en 4 dels 10 districtes ja hi ha més temples evangelistes que catòlics

El més llegit