La memòria de la Colònia Castells en vermell i negre

Com tot els nuclis de cases petites on conviuen diverses generacions en escassos metres, la Colònia Castells era un lloc on es feia molta vida al carrer. Quan aquest carrer, a més, és un espai segur i amable, com durant molt temps va ser el cas, es converteix en l’espai perfecte per generar aquests llaços invisibles que sustenten les ciutats anomenats vida comunitària. Això va succeir durant dècades en l’avui desapareguda Colònia Castells, al barri de les Corts, a Barcelona. Una mena de poble a molt petita escala els primers habitants del qual van ser famílies treballadores arribades des de Castella, Múrcia, Aragó i Andalusia als anys 20 del segle passat. Malgrat que ocupava una limitada extensió de terreny, el 1930 la Colònia Castells acollia ja 742 veïns en tot just 142 vivendes, cosa que suposava una mitjana de més de cinc persones per casa, en vivendes d’entre 28 i 35 metres quadrats. El miracle de la vida Gairebé un segle després que comencessin a aixecar-se les primeres construccions, el 1923, avui queda només un passatge dempeus. Deshabitat –com la resta, els seus habitants en van ser desallotjats– tancat amb un reixat i ple de cases completament tapiades, amb unes atrotinades façanes que estan encara decorades amb plantes miraculosament verdes, miraculosament vives. En un futur aquestes dues fileres de cases salvades in extremis de la piconadora han de ser un «espai de memòria» d’aquella extingida forma de vida. De moment, aquesta memòria s’ha començat a rescatar al mur exterior de l’avui cadavèric passatge, al carrer de l’Equador. Un mur perfectament emblanquinat, homenatge als bons temps de la barriada. Sobre aquest blanc nuclear, des de fa unes setmanes s’exhibeix la cuidada mostra Colònia Castells, comissariada per Laura Molinos Solà, de l’Associació Conèixer Història. Una exposició permanent que, en vuit textos i vuit fotografies, fa un recorregut per un tipus de ciutat que va ser condemnada a desaparèixer ja en el pla general metropolità de 1976. Una colònia amb unes cases que es van anar deteriorant durant les dècades que va durar l’afectació urbanística que les amenaçava; amenaça que no va prendre forma real fins fa just 20 anys, quan el 2002 es va aprovar el pla urbanístic que en confirmava la demolició i que aleshores afectava 220 famílies. Una demolició i reallotjament per a no pocs traumàtica i que es va allargar durant anys. Les inhumanes jornades a les fàbriques dels pares deixaven l’atenció dels fills en mans de la comunitat Més enllà del físic –inimaginable en la Barcelona de la dictadura immobiliària–, l’exposició dona especial importància a tot allò immaterial que envoltava aquelles construccions en què durant anys van viure famílies treballadores en un dels districtes més acabalats de la ciutat. Un dels textos destaca que la precarietat laboral dels pares, que feien inhumanes jornades a les fàbriques, deixava de manera gairebé natural l’atenció dels fills en mans de la comunitat. I recorda noms concrets, com el de Francisco Jiménez, «home que va muntar una escola no oficial a la barriada on fins a 1935 va alfabetitzar 70 criatures». Com a la resta de la ciutat, la guerra ho va canviar tot. Després de la insurrecció militar, el nucli es va convertir en el centre neuràlgic del moviment anarquista de la zona, segons reivindiquen també els treballats textos escrits per Molinos i de Nora Miquel (i el vermell i el negre presents en tota l’exposició). A l’enclavament van néixer Los Aguiluchos de les Corts, batalló de cent voluntaris que van anar a lluitar al front d’Aragó. Format per veïns de la colònia, com el militant de la CNT Francisco Piqueras i els germans López Parra. També hi va participar la filla de les Corts, tot i que no pròpiament de la colònia, Conxa Pérez, miliciana a qui recentment han dedicat una plaça al costat del mercat de Sant Antoni, on va regentar una parada durant mitja vida. Festa major pròpia Una de les fotografies més boniques de l’exposició (a l’aire lliure, sempre oberta, com durant tants anys van estar les portes d’aquelles petites cases emblanquinades) pertany a l’arxiu de la família Rojas. Data de 1980 i s’hi veu una filera llarga de taules forrades amb paper blanc, al carrer, per descomptat. Al seu voltant, desenes de veïnes, la majoria dones, amb les seves bates de quadros fresquetas i assegudes a les seves cadires. Un ‘seves’ literal. És evident que són cadires que han tret cadascuna de la seva pròpia casa. Sobre la llarga taula, ampolles de cava. Es tracta de la imatge de la festa major de la Colònia, que els veïns van organitzar durant anys pels volts de Sant Joan, segons recull el text que acompanya la imatge. «L’objectiu de la mostra és posar en relleu sobretot el caràcter comunitari de la Colònia Castells, la vida popular d’uns veïns i veïnes que moltes d’elles han marxat, i encara reconeixen algun parent a les fotos exposades. Els fills i els nets són testimonis de la vida dels seus avantpassats», conclou Joan Ramon Riera, regidor del districte.

La memòria de la Colònia Castells en vermell i negre

Una exposició permanent a l’emblanquinat mur exterior de l’últim passatge que queda de la desapareguda barriada de cases baixes de les Corts recorda la vida comunitària a l’avui desapareguda colònia

El 1930 la Colònia Castells acollia 742 veïns en tot just 142 vivendes, cosa que suposava una mitjana de més de cinc persones per casa, en unes cases que feien entre 28 i 35 metres quadrats

El més llegit