Pons i Gallarza, els primers ‘masovers’ del parc públic de Barcelona

Un grup de casetes ‘de poble’ en un tranquil carrer empedrat sembrat de tarongers – ‘adn’ Sant Andreu– a pocs metres del metro es presentava com una ‘gran oportunitat’ per a qualsevol grup inversor. Comprar el conjunt de velles vivendes, molt deteriorades, buidar-les, reformar-les i llogar-les de nou a un preu infinitament superior. La demolidora lògica del mercat. L’(important) factor que no van tenir en compte els inversors que van intentar comprar-les va ser que, a més de les llambordes i les taronges amargues, en el tram final del carrer de Pons i Gallarza es concentrava també l’esperit rebel del Sant Andreu popular. Lluny d’acceptar els diners i marxar, els habitants de les casetes ubicades entre el 105 i el 117 d’aquest preciós carrer es van plantar, van organitzar i van aconseguir una cosa que semblava impossible: que l’Ajuntament de Barcelona adquirís les vivendes, mantingués tots els contractes –i lloguers– i els plantegés una fórmula fins al moment sense cap referent al parc públic de la ciutat: que es quedessin a les seves cases amb un contracte de ‘masoveria urbana’. Una fórmula que implica que els inquilins rehabilitaran i s’encarregaran ells mateixos del manteniment de les cases a canvi d’una reducció en el preu del lloguer. «Com s’havia fet sempre», apunta Lidia Beltri, que ha viscut aquí i així tota la seva vida. La història de la lluita de resistència de Pons i Gallarza –que fa temps que va deixar de ser només de les famílies afectades i va passar a ser una qüestió de dignitat de barri, com es va veure en la gran festa de celebració de l’acord el juny del 2020, on hi va haver fins i tot focs artificials dels ‘diables’ de Sant Andreu– va començar al novembre del 2017, quan va trucar a la seva porta un senyor que es presentava com el nou propietari. Des d’aleshores fins al juny del 2020, quan es va fer efectiva la compra per part del consistori, la lluita d’aquests veïns, tots de Sant Andreu «de tota la vida», va ser llarga i en moltes ocasions tensa. Dos d’aquests van arribar a tenir ordres de desnonament amb les quals van haver de conviure i lidiar. Amb les seves pròpies mans Les velles eines que pengen d’una de les parets del petit menjador de la casa de Roger Ramírez donen fe que aquí tenen costum de fer-s’ho tot ells. «Eren del meu avi», explica l’home, les mans del qual també el delaten. És instal·lador i, molt abans que l’ajuntament plantegés la fórmula de la ‘masoveria urbana’ ja havia fet molta obra a l’interior. «Quan hi vam entrar el 2015 era inhabitable, però amb la propietària ja vam pactar un lloguer baix a canvi que nosaltres mateixos l’aniríem arreglant», recorda des del diminut pati, que també va obrir ell mateix. Perdre aquestes cases era una derrota identitària a nivell de Sant Andreu; la seva defensa es va convertir en tot un símbol Però la propietària va morir sense fills i va heretar les cases un cosí que va ser qui les va vendre. Quan va esclatar el seu cas encara no existia el Sindicat d’Habitatge de Sant Andreu –de fet aquest va ser el detonant perquè es creés–, però el Roger tenia experiència, contactes i amics en diversos moviments socials i veïnals del barri –de l’Ateneu L’Harmonia a La Cinètika– i va trucar, juntament amb ‘les sisters’ –la Lidia i la seva germana Yolanda– i la resta de veïns, una pinya, a totes les portes del barri, teixint complicitats des del primer minut. «La lluita de Pons i Gallarza anava molt més enllà dels nostres casos particulars. Perdre aquestes cases era una derrota identitària a nivell de Sant Andreu. La seva defensa es va convertir en tot un símbol», remarca el Roger. No en va el logo de la seva lluita és un Mr Monolopy atrapat en un senyal de prohibit. Procés llarg Després de la compra de les finques per part de l’ajuntament per la via del tempteig i retracte van començar els necessaris treballs a les teulades –a càrrec de l’Institut Municipal de Vivenda, el seu nou propietari– i, una vegada finalitzin aquests –ja estan molt avançats– començaran les dels interiors de cada una de les casetes –d’uns 70 metres en dos pisos–, que anirà ja a càrrec de cada veí. Lucía Martín –regidora de Sant Andreu, i de Vivenda– li té especial carinyo a aquesta operació perquè ve d’una llarga lluita veïnal i «representa una victòria a l’especulació». «Ens agrada puntualitzar que la ‘masoveria urbana’ no és una cosa que es pugui fer a tot arreu. Aquí teníem una comunitat organitzada que ja feia anys que s’encarregava del manteniment d’aquestes casetes», assenyala l’edil, que afegeix que es tracta d’una primera experiència pilot que els permet una «gestió diferent del parc públic, ara que aquest comença a créixer».

Pons i Gallarza, els primers ‘masovers’ del parc públic de Barcelona

Després de gairebé tres anys de lluita, els veïns d’aquest grup de casetes de Sant Andreu van aconseguir que l’ajuntament les adquirís, i així van impedir la seva compra per part del grup inversor que pretenia expulsar-los

Quan finalitzin les obres a la teulada, a càrrec del consistori, el seu nou propietari, firmaran un contracte de ‘masoveria urbana’: es faran càrrec de les reformes interiors i el manteniment a canvi d’una rebaixa en el lloguer

El més llegit