Ja ningú compra paraigües com els d’abans. Amb el mànec de fusta, un tancament de bon metall, resistents al vent. Elegants. En els anys 80 i 90, aquest complement solia omplir les lleixes de l’oficina d’objectes perduts de Barcelona. Al segle passat, per ser fidels a la cronologia, era el Servei de Troballes, coordinat per la Majordomia municipal. No s’arribava, no obstant, a la xifra de Londres, ciutat que el 1964, per citar un any qualsevol, va recollir en el transport públic un total de 96.551 paraigües extraviats. Ara es compren gairebé a grapats, són de plàstic, surten disparats amb un dèbil botó, es capgiren al primer buf. Som en vista d’un servei públic, el de recollir tota mena de coses descuidades, que, a més d’enorme faedor d’anècdotes, és la crònica del pas del temps, de com el que perdem és el reflex del que som.