A Josefina Gibert Llopart encara li sap greu que quan la seva mare va emmalaltir i ella ja no la podia cuidar, l’hagués de portar a una residència a Sant Boi perquè a Molins de Rei, on havia viscut tota al vida, no hi havia places. «Els avis treballadors són els que van aixecar Molins treballant al camp i les fàbriques, no hi ha dret que hagin de marxar a morir fora del poble; és intolerable», assenyala enfadada i dolguda amb el mocador blau al coll i més raó que una santa. Aquesta dona de cabells blancs i mirada dolça és, amb Judith Herrera, la portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Residència de Molins de Rei (PARM), un col·lectiu que porta un lustre lluitant per la construcció d’una residència pública en aquest municipi del Baix Llobregat. La Josefina i la Judith xerren i riuen al costat de Rosalía Labrador i Cristina Cuscó –dues veïnes més de Molins que formen part de la combativa PARM–, mentre passegen cap al CAP La Granja, on una llarga cua de persones espera el seu torn per a la vacuna de reforç. Aquestes quatre dones, no obstant, no van a vacunar-se com els seus mocadors blaus delaten. S’han reunit, com porten fent cinc anys, per reivindicar una cosa que consideren justa i necessària. I ho fan aquí perquè en aquest solar, on ara hi ha un pipicà i un aparcament de cotxes, és on està previst que es construeixi la futura residència, de què, de moment, aquestes lluitadores dones només han vist un dibuix.