Nadal en aquesta família anomenada Ciutat Meridiana

Un nadó d’un any i mig ronda entre les taules plegables plenes d’objectes de segona mà col·locades a la zona del mirador de la plaça del metro de Ciutat Meridiana. La seva mare i el seu germà gran intenten seguir-li la pista i el ritme mentre xerren amb les veïnes i juguen amb altres dels nens reunits a la plaça en aquest assolellat tot i que ventós matí de dimarts, en el qual l’animada música que surt d’un gran altaveu entre les taules i les dues grans olles de xocolata desfeta fumejants no deixen lloc a dubtes: això és una festa. Com intenten fer cada 28 de desembre, tot i que la punyetera pandèmia porta dos anys dinamitant plans, els veïns del barri es reuneixen per celebrar el Nadal en família, els que són després de la quantitat de penúries passades junts i les ingents dosis de suport mutu donat i rebut. La imatge d’aquest nadó que avui juga somrient amb la seva mare sota aquesta gorreta d’os va sacsejar consciències fa poc més d’un any, quan amb prou feines tenies tres mesos i va ser desallotjat enmig d’un gran dispositiu de Mossos d’Esquadra ja fosc, en ple estat d’alarma juntament amb els seus dos germans grans, també menors. Després de passar aquella primera nit a la pensió del carrer de Balmes que els van proporcionar els serveis socials municipals, la pressió del barri va aconseguir una cosa inaudita: que la família pogués tornar l’endemà al pis del qual havia sigut desnonada 24 hores abans. El gran enrenou generat per la duresa de les imatges va fer que el BBVA, propietari del pis que okupava la família, els tornés les claus i es comprometés a oferir-los un contracte de lloguer social que, més d’un any després, continuen esperant. Promeses incomplertes La Ruth, la seva parella i els seus tres petits continuen al pis i al barri, acompanyats pel veïnat que avui comparteix xocolata, cançons i rialles malgrat tots els seus mals, però continua amb la incertesa que qualsevol dia pugui tornar a aparèixer la policia per la porta. «A Habitatge ens diuen que el BBVA va vendre el pis abans que arribéssim a firmar el lloguer social», resumeix aquesta dona valenta de 32 anys i origen bolivià, que va arribar a Barcelona amb 18 a servir interna a casa d’una família de la Bonanova que no va complir la seva paraula de regularitzar la seva situació administrativa. 14 anys després i amb tres fills nascuts aquí continua batallant pels seus papers. Com la resta de veïns reunits en aquest mercat ambulant solidari, la Ruth insisteix que sense el suport del barri no sap què hauria fet. «Quan algú té un problema ho posa en el grup i sempre, sempre, hi ha algú que surt a ajudar-la. Jo vaig recuperar el pis per ells», assenyala convençuda. Rere cadascuna de les veïnes que remou l’olla de xocolata, talla el pastís casolà o cuida un lloc de joguines de segona mà hi ha una història singular, tot i que amb molts elements en comú. La Suanny, per exemple, viu també en un pis propietat del BBVA, o això creia. «M’havien acceptat en el Reallotgem [el programa de la Generalitat per pagar el lloguer de famílies vulnerables amb una ordre de desnonament sobre la taula]. Estàvem molt contents perquè era el primer cas de la plataforma que entrava en el Reallotgem i m’havien de fer un contracte de cinc a set anys. L’últim llançament, que era el setè, el 10 d’octubre, es va parar precisament perquè m’havien acceptat», recorda aquesta mare asseguda en un dels bancs de la plaça. Però el 21 de desembre, a quatre dies del Nadal, va rebre un correu del seu advocat amb una nova data de desnonament, la vuitena, per al 7 de febrer. Quan estava mentalitzada que, després de set desnonaments, cinc aturats a la porta, havia aconseguit un lloguer social per a ella i els seus fills, rebia com un cop la nova data. «Em diuen que el pis té un nou propietari, amb qui toca tornar a començar. No et pots ni imaginar el que és viure amb aquesta agonia, aquest estrès, aquesta sensació tan rara per tot el cos», prossegueix la dona. La María, al seu costat, entén perfectament de què parla. «El dia del desnonament vam haver de trucar a una ambulància perquè a la meva filla li va donar un atac d’ansietat», relata aquesta mare, que, amb el suport dels seus veïns, va aconseguir aturar el seu desnonament el 10 de desembre passat, però té una nova ordre per al 26 de gener. Viu amb la seva filla de 13 anys, la seva parella i els dos fills d’aquest, de 10 i 12 anys, en un pis de l’avinguda de Rasos de Peguera, un dels carrers de Barcelona que concentra un nombre més alt de desnonaments. «Jo no pateixo per mi, pateixo pels nens. La meva filla ho ha passat molt malament durant tot el procés, té 13 anys, és adolescent i li genera molta angoixa pensar que ens podem quedar al carrer. Ella no demana gaire, demana tenir la seva habitació amb el seu llitet i un escriptori per fer els deures», narra la dona, que remarca que el que vol és regularitzar la seva situació amb un lloguer social. «Per això lluitem tots els que som aquí», prossegueix abans d’afegir que són una pinya. «Tenim molta sort de comptar els uns amb els altres i de donar-nos ànim. Això és el que ens salva», conclou aquesta dona lluitadora, que no va parar fins a aconseguir un advocat d’ofici.

Nadal en aquesta família anomenada Ciutat Meridiana

L’associació de veïns celebra la vida i la malgrat tot envejable unitat popular de l’empobrit barri amb un mercat ambulant solidari i una xocolatada a la plaça després d’un any carregat de desnonaments

El més llegit