Satanassa regna per un dia

El títol podria ser un pèl diferent («Satanassa, reina per un dia») i el sentit d’aquesta crònica no canviaria ni un grau el seu rumb, que no és cap altre que anunciar que un dels bars més influents de Barcelona; vaja, un que sí que va canviar el rumb d’aquesta ciutat i la va posar mirant cap a Oz, celebrarà un ‘revival’ el diumenge 12 de desembre a la sala Luz de Gas, lloc prestat, perquè el que va ser la seva llar el 1989 i durant tota la dècada dels 90, el número 27 del carrer d’Aribau, l’ocupa avui un altre negoci. ¿És un homenatge? ¿Un retrobament? ¿Una reivindicació? ¿Una invocació luciferiana? Són preguntes que la que va ser entusiasta clientela d’aquell lloc simplement no es farà, perquè allò va ser durant una dècada un visca la vida en què no s’era gaire conscient que s’estava escrivint un capítol crucial de la història de les saturnals d’aquesta ciutat. Val la pena posar alguns punts sobre les is. Probablement siguin necessaris, abans de prosseguir, un parell d’apunts introductoris per als ‘boomers’ més profans i també per als que no havien fet els 18 anys abans del canvi de mil·lenni. El Gaixample, aquest difús barri de la ciutat, un nom oficiós que no figura als anuaris estadístics municipals però que té fama internacional, es va edificar a finals dels anys 80 sobre dos sòlids fonaments, dos locals de marxa. Un era l’Este Bar, que originalment estava al minúscul Rauric, un carrer del Gòtic amb una llegenda que va ser glossada fa mig any per Nazario en un llibre revelador, ‘El bar Kike y Paca la Tomate’. Al capdavant d’aquell establiment hi havia el Carlos, que va arribar a l’Esquerra del Eixample amb sobrada experiència darrere la barra. L’altre pilar fundacional del barri va néixer del no-res, sense currículum per mostrar. Va ser el Satanassa, una genialitat que es mereix un punt i a part. El Rafa, a qui els seus amics avui dia coneixen com a Rafa Satanassa, perquè tan pare va ser d’aquell bar que fins i tot va adoptar el seu cognom, va arribar a Barcelona a mitjans dels anys 80, procedent d’El Carpio, mil·lenari poble cordovès, sembla que famós per la seva sopa de fideus gruixuts. Tenia només 22 anys. Que la seva primera feina a la ciutat fos en un d’establiments que llavors fomentaven ja la vida sana no deixa de ser un acudit. El cas és que recorda perfectament el dia que va entrar per primera vegada en un atípic local de la zona ‘pija’ de Barcelona, el Yabba Dabba Club, al carrer Avenir. Allà, l’exídol de les adolescents Pedro Marín havia obert un bar meravellós. Al fons hi havia una petita sala on el terra, les parets i el sostre s’il·luminaven amb fluorescents per poder ballar, una cosa molt pop, i just a l’entrada creixia cada nit una escultura de cera negra fosa en la qual, quan convenia, Marín hi plantava una nova espelma encesa al cim per invocar els clients. El Rafa va veure allò i va tenir, sembla, una epifania, una diabòlica epifania. El Satanassa, a la seva manera, va ser concebut espiritualment llavors. El que el Rafa va crear poc després juntament amb un altre soci al carrer d’Aribau va ser una fantasia almodovariana en la qual no era estrany que es desmelenés una joveníssima Penélope Cruz, es retratés amb la parròquia Alaska, ballés a les grades Jimmy Somerville, li semblés la ‘repera’ a Miquel Barceló, fes de les seves barrejat entre el públic Jean Paul Gaultier i un local, a tall de cirera del pastís, que a punt va estar que com a reina de la nit de Barcelona que era Satanassa estigués a un pèl de conèixer el seu príncep blau, ja que resulta que un dia Felip de Borbó, avui rei d’Espanya, va estar a punt d’entrar-hi una nit que va sortir amb uns amics. Lamentable, en un excés de professionalitat, els seus escortes van treure primer el cap i van recomanar a l’hereu al tron que fes la copa en un altre lloc. El que aquells escortes van veure, si només van creuar el llindar, va ser la barra i aquests quatre modiglianians cariàtides que el mateix Rafa havia esculpit a la paret, desproveïts de qualsevol peça de vestir i amb els genitals en posició de repòs, i pels quals la ‘crême’ del disseny barceloní d’aquells anys li va fer un buit a la revista ‘Ardi’. Si els escortes van arribar a entrar fins al fons, llavors van poder comprovar que pocs metres quadrats es necessiten en realitat per edificar un temple de culte, gai, per descomptat, però també hetero, ja que una de les singularitats de Satanassa era que les portes estaven obertes a tota mena de públic. Guillermo Hernaiz, madrileny establert a Barcelona que durant un temps va ser director de ‘Primera Línea’, una feina que l’obligava a conèixer què es coïa a la ciutat, assegura sense dubtar-ho que no hi va haver a Madrid res igual, un lloc on es respirés aquella desinhibició o, més ben dit, aquella comunió entre totes les opcions sexuals. «De vegades hi portava executius després d’un sopar d’empresa i en mitja hora eren unes altres persones, les corbates volaven». Que superin això altres mites d’aquella època, com el Velvet, el Sidecar, l’Otto Zutz i el Cangrejo, per esmentar així quatre punts cardinals diferents que als 90 eren brúixoles de la nit barcelonina. El Satanassa, com el seu propi nom suggereix, era d’un altre món. Era un lloc imprevisible i descarat. En una ocasió, un amic del Rafa i companyia va llogar un local per obrir un negoci i es va trobar a l’entrar que encara conservava la decoració del seu anterior ús, un restaurant oriental, així que li van demanar que no llencés res, que allò era formidable per a una nit temàtica que van anunciar amb un títol d’aquests que escandalitzen els escandalitzables, ‘Cómeme el coño con palillos chinos’. En una altra ocasió, per demostrar la seva devoció per Almodóvar, van celebrar una jornada de ‘playbacks’ en què cadascun dels membres de l’‘antre bar’ (així s’anunciava al cartell de la porta) va interpretar una cançó de les pel·lícules del director manxec. El que diumenge pugui passar se suposa que serà igual d’imprevisible i descarat. No hi serà per punxar, llàstima, el malaguanyat David Gil, que potser no era un portent amb la taula de mescles, però coneixia tots els arcans de la música petarda i era capaç de maridar qualsevol gran ‘hit’ dels ritmes disc del moment amb el més ‘hot’ de Raffaella Carrà, a qui allà es venerava amb pòsters a les parets com si fos la Verge de Guadalupe, que, per cert, celebra el seu dia el 12 de desembre, com el Satanassa aquest any, així que la seva presència, tot i que sigui en esperit, es dona per feta. És això un espòiler, d’acord, però només d’aquesta manera es pot recomanar a qui tingui previst anar-hi que, si pot, es busqui una perruca rossa, no fos cas que l’agafin desprevingut aquests recordats versos de la torrencial cantant bolonyesa, «‘si él te lleva a un sitio oscuro, que no te asuste la oscuridad, pues casi nunca se está seguro, si es por amor o por algo más’», preludi d’aquesta tornada que fins i tot els cardiòlegs ballaven amb desmesura, «‘explota, explota, me explo, explota, explota mi corazón...’». Doncs això. Santanassa, reina per un dia. O, com es podrà dir amb propietat diumenge, Satanassa regna per un dia.

Satanassa regna per un dia

Només volien divertir-se, però van posar els fonaments d’un barri de fama internacional, i ara, 21 anys després de la seva última saturnal, la parròquia d’aquell bar de llegenda organitza un ‘revival’

El més llegit