Les imatges de la Fira de Santa Llúcia o del Portal de l’Àngel plens de gent són esperançadores, però també poden induir a un cert engany. Perquè no és el mateix passejar que comprar, i perquè els llocs emblemàtics –afegeixin-hi els centres comercials– no representen tota la ciutat, els eixos de botiguers de barri. Ni les franquícies exerceixen el mateix paper urbà que la botiga de proximitat. El pont servirà per calibrar com està Barcelona des del punt de vista comercial i de recuperació del turisme, però el més probable és que constati, entre altres coses, una realitat tan temuda com coneguda, que encara no pot competir com a destinació europea de compres nadalenques i que Madrid ressuscita amb més agilitat. Potser per la política liberal en matèria de Covid del govern tant municipal com de la comunitat central, tots dos alineats més amb el rescat de l’economia que amb l’alerta sanitària. Però també, i en això la pandèmia no en té la culpa però sí que ho amplifica, perquè la capital catalana sempre va voler seduir més el visitant estranger que el nacional. I així estem, amb la mobilitat internacional en bolquers i els hotels a mig gas a aquest costat de l’Ebre mentre que els de l’altiplà fan olor de 2019.