‘Barcelona Freak Show’, l’ànima pervertida de la ciutat

Deu anys ha dedicat Enric H. March a documentar l’ànima ‘voyeur’ i propensa al morbo de Barcelona, ciutat de la qual és un dels seus millors cronistes, i ho ha fet a través d’una recerca exhaustiva sobre les barraques de fira i els espectacles ambulants que des del segle XVIII i fins a 1939 van transitar per aquesta mena de Babilònia occidental a què li agrada presumir, per exemple, de les seves dues grans exposicions, la de 1888 i la de 1929, i passa per alt que aquelles cites internacionals es van celebrar alhora que es venien entrades per visitar zoos humans. El títol del llibre, de 615 vertiginoses pàgines, neix inspirat per ‘Freaks’, mítica pel·lícula rodada per Tod Browning el 1932 i que pel seu cru contingut no va ser estrenada a Espanya fins a 1997. Aquella mirada gairebé pornogràfica de la vida quotidiana del que llavors es considerava una autèntica parada de monstres es va projectar amb 65 anys de retard, cosa que semblarà molt temps, però ho és més encara el que ha trigat Barcelona a recapitular la seva estimació per allò escabrós. Ha sigut cronològicament gairebé fins ara, quan March acaba de publicar ‘Barcelona Freak Show’. Passeu i mireu. Passeu i mireu al número 76 de la Rambla a la vaca amb sis potes i poders endevinatoris, al teatre Modern, uns quants carrers més avall, Radica i Doodica, les primeres siameses de l’escena barcelonina, deixeu-vos impressionar per Jean Baptiste François Bidel, domador sense paragó, que un dia es va passejar, també per la Rambla, amb una lleona, ¡sense corretja ni morrió!, que aviat és dit, i deixeu-vos enganyar pel fingit hermafroditisme de Josep Vallés, que fins i tot va entabanar Josep Maria de Sagarra, que li va dedicar unes ofeses línies a ‘Vida privada’, però no va enredar els forenses de l’Hospital Clínic, que el van retratar per certificar que era una dona. Què dir de Teresa Montenegro, que cap el 1833 va quedar acreditada a Barcelona com la primera empassa-sabres d’Espanya, un número per al qual no tots els faquirs tenen prou davallant, tot i que sí pebrots per a altres insensateses, com les de Daja Tarto (que en realitat es deia Tortajada i era de Conca), capaç de menjar ciment, tot i que un dia cometés l’error d’endrapar-se’l del ràpid i va perdre diversos empastaments quan van haver de desincrustar-lo dels queixals amb cisell i martell. És impossible aquí, fins i tot a costa d’afegir paràgrafs amb desmesura, sondar la profunditat gairebé enciclopèdica d’aquest últim llibre de March, un treball només a l’abast d’un Hèrcules de les hemeroteques, però sí que és factible,no obstant treure’n algunes conclusions. Vegem-les. Jim Thompson, referent de la novel·la negra i, es pot suposar, a qui li hauria encantat aquest infinit santoral de personatges secundaris que retrata March, deia que només hi ha 32 maneres d’escriure una història i que de trama només n’hi ha una: «Les coses no són com semblen». Que bé va aquest aforisme per repescar, per exemple, allò del principi, que a Barcelona és costum recordar quant es va agradar a si mateixa aquesta ciutat amb motiu de les exposicions de 1888 i 1929 i què bé que evita el que succeïa entre bambolines entre un i un altre esdeveniment. El 1897, al 35 de la ronda Universitat, s’exhibien en pilotes diversos aixantis, amb tot el que aquesta ètnia africana va arribar a ser al llarg del segle XIX, que fins a quatre vegades li va declarar la guerra a l’Imperi Britànic. El 1898 van tenir la mateixa sort un grup de sudanesos, que es van mostrar més o menys on avui serveix sols i tallats el Caffe di Francesco del passeig de Gràcia. El 1900 va patir les calors de Barcelona una família esquimal al carrer Diputació, cantonada amb Rambla de Catalunya, i el mateix destí van córrer els himalaians que el 1915 s’ensenyaven al Turó Park. Encara més. La sovint rememorada exposició de 1929, o sigui, la dels zepelins alemanys que sobrevolaven Barcelona, la del Pavelló Mies Van der Rohe, la del pinotxo de l’arquitectura, és a dir, el Poble Espanyol, també va tenir un molt poc esmentat poblat oriental que, sense arribar a ser un zoo humà, encara traspuava aquesta manera d’entendre el món. Tot i que res a veure, per descomptat, amb el desfasament que va tenir Bèlgica en aquesta matèria, que el llibre deixa entreveure amb una esfereïdora fotografia en què un grup de senyores observen darrere d’una tanca una nena africana, el 1958. Els zoos humans, amb tot, són només una infinitesimal part de tot el trobat per March, el primer interès del qual va ser abordar un petit llibre sobre l’ús de les venus anatòmiques de la medicina com a espectacles de fira i, tan bon punt va començar a estirar del fil d’altres succedanis ‘freaks’, es va trobar que tenia entre mans una obra de 900 pàgines (l’ha hagut de podar perquè fos publicada) i, més encara, es va descobrir a si mateix contemplant una ciutat que, molt thompsianament, no és el que sembla. Aquí hem d’aturar-nos, abans de prosseguir, en la llegenda de Mitridates el Gran, monarca de Pont, un regne asiàtic avui extint. Preocupat per si algú pretenia acabar amb la seva vida amb un beuratge, cada dia ingeria una mica de verí, molt poc, però la constància el va immunitzar, tant, no obstant, que quan Pompeu el va derrotar en el camp de batalla es va voler suïcidar d’un gran glop i no ho va aconseguir. En certa manera, March, després de 10 anys de recerca i, per tant, exposat al que va ser en veritat Barcelona, és un exemple viu de mitridatisme. Ha vist cara a cara durant una dècada la Barcelona més malaltissa, la que exhibia, previ pagament d’una entrada, deformitats en pisos particulars o en botigues, la que es reia del diferent, la que convertia la malaltia en espectacle. Barcelona va tenir el seu propi John Merrick, l’equivalent local de l’home elefant, ridiculitzat en escena i ridiculitzat aquí, com el General Mil Homes. El seu nom real era Pedro Lerma, va néixer el 1831 i, simplement, patia la deformadora síndrome de Proteus. El que no se li pot negar a Barcelona és la seva capacitat majúscula d’on va dir blanc ara diu negre, de reescriure el seu present a costa d’oblidar el seu passat. Sobre aquesta qüestió, ‘Barcelona Freak Show’ revela una història molt poc recordada i, en aquest sentit, paradigmàtica. Arran que el 2004 i a través d’un ple municipal, Barcelona es declarés antitaurina, els aficionats a les curses no han desaprofitat mai l’ocasió de recordar que no hi va haver ciutat amb més afició que aquesta si es tenia en compte el nombre de places, ja que en va arribar a tenir tres simultàniament. Aquesta no és la revelació. El sagnant i, alhora, oblidat és què va passar a la plaça de toros de la Barceloneta després de la gatzara que allà es va desencadenar el 1835 i que va donar peu a una incendiària fúria anticlerical que va tenir el seu clímax quan la turba va llançar des d’un balcó el general Bassa, màxima autoritat de la ciutat, i va arrossegar el seu cadàver pels carrers, efectivament, com un toro. Els historiadors han investigat i escrit llargament sobre les conseqüències de la revolta, però ningú, tret d’ara March, es va preocupar de què va passar a partir de llavors amb aquella plaça de la Barceloneta, on, prudentment, es va prohibir el toreig. La qüestió és que aquell toril va renéixer com a circ romà. S’hi programaven lluites d’animals, però no minúcies, no de galls, que amb prou feines aixequen dos pams del terra, sinó ossos contra gossades i elefants contra toros braus. Diuen que va ser August qui l’any 10 va enlluernar el públic del Coliseum amb el primer tigre que veien els romans, i alguna cosa d’això, sovint cruel, hi havia en aquesta Barcelona als antípodes del seu respecte actual pels animals, que quan no era una boa la que arribava a port, era un tapir o un caiman. Dones barbudes, homes salvatges, cabarets de la mort i, és clar, també Joseph Pujols, el celebèrrim i també imprudent Le Pétomane, que va ser expulsat d’Espanya al pensar que no era ofensiu interpretar la marxa reial amb ventositats... ¡Ai si avui l’agafés el jutge Marchena! La llista de personatges que desfilen per la barraca de March és extraordinària. Hi ha fins i tot els que no van aconseguir el permís necessari per pujar a l’escenari, com Nicomedes Méndez, el botxí que va perfeccionar el garrot i que, al contrari que Pepe Isbert, arribada la jubilació no va voler traspassar el seu maletí de cep i cargols al seu gendre, sinó muntar una fira per rememorar les seves execucions més conegudes. Aquell xou de Nicomedes no va veure la llum. Sí, al contrari, un sens dubte més original –debilitat de qui escriu això entre tot el que s’explica al llibre– que consistia en un maridatge perfecte entre dos espectacles en principi inconnexos. Era un número en què es mostrava l’eficàcia de la guillotina com a instrument. Es feien servir ninots de mida natural, adequadament vestits segons els cànons de la Revolució Francesa. Però també era un espectacle de ventrilòquia, i així els caps, ja separats del cos, encara podien dir les seves últimes paraules adreçades al públic. ‘Barcelona Freak Show’ ja és a les llibreries. Passeu i mireu.

‘Barcelona Freak Show’, l’ànima pervertida de la ciutat

Després de 10 anys de recerca, Enric H. March, com el rei Mitridates, completa un pertorbador retrat sobre tot allò que Barcelona preferiria oblidar: zoos humans, lluites entre feres...

El més llegit