El ritual és el mateix pràcticament cada dia. Baixa a poc a poc de la pensió on viu al Raval amb el seu tamboret fosc i el seu bastó blanc, creua el cèntric carrer i camina uns metres fins a la fleca a la cantonada del carrer d’Hospital amb Riera Baixa, on deixa el banquet i s’asseu a passar les hores. Totes. El pròxim mes de maig farà tres anys que va arribar al barri i a la ciutat, i en fa un que dorm a la mateixa pensió en unes condicions molt precàries, sense alternativa. Tots els veïns saben on trobar-la; habita sempre, discreta, la mateixa cantonada. Alguns s’acosten a portar-li alguna cosa de menjar, d’altres a pagar-li un cafè o una pasta del forn, que és pràcticament casa seva o a donar-li alguna moneda, els únics diners amb què compta aquesta dona algeriana de 46 anys sense papers, invident i sense entendre ni parlar castellà. «Vaig venir sola amb un visat per malaltia, després de perdre la vista quan va morir el meu pare», explica la dona amb el cap baix, acompanyada per la Fátima, la seva veïna i intèrpret i un dels seus principals recolzaments.