Can Sant Joan... o com transformar un barri a base de cultura i xarxa veïnal

Sortint de l’Institut Escola El Viver, escola per la qual tants pals van rebre i orgull de Can Sant Joan, Antonio de Pedro, històric de l’associació de veïns, fa broma: «Quan soterrin el tren i treguin la cimentera els veterans ja ens podrem morir». Enterrar les incomptables vies que obren en canal l’enclavament i desmantellar la immensa incineradora que domina el dur ‘skyline’ d’aquest racó de Montcada han sigut les dues grans batalles del moviment veïnal clàssic. Com ho va ser, ara farà 40 anys, aconseguir l’escola pública des d’on ara parla. «Això era un viver de l’Ajuntament de Barcelona [d’aquí el seu nom]. Els veïns el vam ocupar dues vegades perquè construïssin una escola en condicions per als nostres nens; van ser ocupacions dures, amb càrregues de la Guàrdia Civil», rememora De Pedro. Equipament ara en obres [estan aixecant l’edifici de l’institut després de convertir-se, fa tres cursos, en institut escola] que és, en paraules d’Alícia Cuello, cap d’estudis d’infantil i primària, una petita «illa de benestar» per a les criatures. Centre de màxima complexitat per les diferents realitats socials i culturals de les famílies en què nens i nenes comparteixen espai i aprenentatge entre iguals, barreja i riquesa que els veïns volen reproduir també al carrer amb iniciatives com El Rec és mou! i Cultura i barri. Les dues accions nascudes en el marc de la Taula Comunitària de Can Sant Joan, de què formen part des de l’Institut Escola fins a la biblioteca, l’associació de veïns, la Casa Amaziga i veïnes implicades a títol individual, com Noelia Narejo, també coneguda com la ‘Guardiana de la Serralada de la Marina’, que el 5 de novembre passat va baixar de la muntanya per compartir històries amb els més petits en la trobada veïnal al renascut Rec Comtal, també fruit d’una lluita veïnal més recent. Les estadístiques que el veïnat organitzat vol revertir a base de cultura i xarxa veïnal són dures. Segons xifres de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans, el 36% de la població té estudis primaris o inferiors –la mitjana de l’àrea metropolitana és del 24%– o la població amb rendes baixes és el 27,7%, mentre la mitjana de l’àrea metropolitana és del 13,4%. Dori Cobo és veïna, mare i àvia del barri (i de l’escola). És també tallerista a Cultura i Barri, on ensenya manualitats –la seva passió– als nens. La viva imatge de l’eslògan de la Cultura i barri: «un barri fet per totes». «Sempre són coses senzilles i barates», explica mentre mostra orgullosa al telèfon mòbil una de les seves creacions, un arbre de nadal fet amb troncs. Al seu costat, el marit, també molt implicat en la Taula, mostra fotos de les seves netes regant el jardí comunitari de plantes aromàtiques que van plantar als ‘safarejos’, equipament municipal de què fan ús quan poden, que no és sempre. «Al barri hi ha equipaments, però no estan tan oberts com tocaria. Tenim per exemple el Kursaal, que també va ser fruit d’una lluita veïnal, i està totalment infrautilitzat», critica De Pedro. Narejo coincideix en el diagnòstic i afegeix: «L’escola és un gran motor, però fan falta més recursos a la tarda. La biblioteca és plena de nens fent deures i treballs, que hi troben un espai adequat, escalf i recolzament, però serien necessàries sales d’estudi, per exemple. Més recursos». Sempre diem que l’escola és una illa de benestar per als nens i nenes Alícia Cuello, secretària de l’Institut Escola El Viver «Un exemple molt bonic de què busquem va ser el festival de poesia a la plaça del Bosc, en què es van llegir poemes en molts idiomes, cada un en la seva llengua materna, i després es van llegir, els mateixos poemes, en català. Va ser un treball preciós conjunt de l’escola i els veïns», assenyala l’activista veïnal i cultural Antonio Alcántara, que té clar que les iniciatives comunitàries de base han d’anar dirigides a teixir complicitats, com es va veure i viure en l’esmentada trobada veïnal del dia 5 en l’avui cuidat Rec, en què cada un va aportar el seu gra de sorra. Mentre Narejo explicava contes, des de la Casa Amaziga, que reuneix una part important de la comunitat marroquina, preparaven te. Accions, a més, amb un gran potencial antiracista en què celebren el barri junts persones de la comunitat gitana i paia, en què tan aviat es juga a escacs, una de les apostes de la Taula, recuperant una tradició molt arrelada al lloc fa uns anys, com s’ensenya circ, una de les passions d’Alcántara, també pare de l’escola. Lidia Fluvia, veïna de tota la vida i àvia de l’escola –com no– treu importància al seu paper, però és una peça important en l’engranatge de la Taula Comunitària, amb aquesta transversalitat com a principal virtut. Això d’«un barri fet per totes» no són només paraules. «Jo faig moltes fotos, això sí, i vaig penjar els cartells de Cultura i barri», assenyala la dona, molt crítica amb la brutícia a les voreres de Bifurca, com molts anomenen l’enclavament per la coneguda estació de tren.

Can Sant Joan... o com transformar un barri a base de cultura i xarxa veïnal

El barri acorralat per les moltes vies del tren que travessen Montcada mostra unes preocupants estadístiques de vulnerabilitat que el veïnat s’entossudeix a combatre

Experiències comunitàries com ‘El Rec és mou!’ o ‘Cultura i barri’ pretenen que les relacions de fraternitat i confiança que hi ha a l’escola –pilar de l’enclavament– es reprodueixin també al carrer

El més llegit