L’autèntic Tesla aparca a Barcelona

Pot ser que el més inescrutable invent de Nikola Tesla, a qui CosmoCaixa dedica una (evidentment) electritzant exposició, sigui la seva pròpia figura, ell mateix com a detector de l’ànima que canvia sovint de camisa de l’opinió de la gent. Tan superdotat per a la ciència com Edison ho va ser per als negocis, el seu nom va caure en l’oblit per a diverses generacions d’escolars que se sabien tant sí com no el nom del segon, Thomas Alva, a qui gairebé s’atribuïa als llibres de text de l’escola la condició de Prometeu de la bombeta, i, per contra, del primer, fascinant com va ser, no sabien ni tan sols de la seva existència. Ja no. Tesla és el tercer geni a qui CosmoCaixa dedica una exposició monogràfica. Ho va fer abans amb Darwin i amb Einstein, paraules importants. Que l’hagin inclòs en aquesta trinitat de científics avançats a la seva època és, queda clar, la prova que el penell ha girat 180 graus i Tesla és avui una figura mundialment reconeguda, tot i que, tot cal dir-ho, parcialment eclipsada pel fet que algú tan murri com Elon Musk li hagi ‘robat’ el cognom per vendre cotxes. ‘C’est la vie’. La de CosmoCaixa, per començar amb els agraïments, és una exposició que neix amb la inestimable col·laboració del Museu Nikola Tesla de Belgrad, una ciutat on aquell desconcertant inventor, autor d’unes 300 patents conegudes i segurament de moltes més per descobrir, tan sols hi va estar 33 hores dels 86 anys que va viure. Tesla era d’origen serbi, però va néixer en el que avui és Croàcia i, llavors, el 1856, l’Imperi Austrohongarès, i a més va morir finalment com a ciutadà dels Estats Units, però a Belgrad se l’adora com a un sant laic, per això la col·laboració d’aquest museu en la preparació d’aquesta mostra resulta especialment valuosa per les peces cedides. ‘Tesla, el geni de l’electricitat moderna’, en el que és un encert narratiu, és una exposició cronològica, que arrenca amb aquesta anècdota que la seva mare li va crear premonitòriament durant una pertorbadora tempesta elèctrica estiuenca, explica que aviat Europa va quedar petita per a la capacitat creativa, aprofundeix en el (literalment, com després es comptarà) dolorós enfrontament que va mantenir amb el seu patró i després arxienemic Edison i, en un inevitable clímax, no eludeix remarcar que Tesla va acabar per degenerar en el prototip perfecte de científic boig que de vegades surt a les pel·lícules de ciència-ficció d’estar per casa. Que insinués que tenia entre mans un projecte de Llamp de la Mort imbatible en qualsevol guerra hi va contribuir molt, com és lògic. Això ho va anunciar 10 anys abans que s’apagués la seva última espurna vital, quan els tambors de la Segona Guerra Mundial començaven a retrunyir. No se’l van prendre, sembla, ja gaire seriosament. Tesla era una estrella en ple ocàs. És simptomàtic que el seu cos inert el trobés una cambrera de l’hotel Wyndham New Yorker que no va fer cas del cartell de «no molesteu» que l’inventor havia penjat al pom exterior de la porta de la seva habitació. Ni aquesta autoritat tenia llavors. CosmoCaixa, com se sap, és un museu de la ciència, així que a l’exposició els visitants trobaran reproduccions reals i operatives d’alguns dels seus més sonats experiments, és a dir, l’oportunitat de comprendre la gènesi de les seves idees i, sobretot, la seva mecànica de funcionament. Val la pena recórrer als molt amables i formadíssims educadors que circulen per l’exposició, molt més que simples guies. Però per al visitant de lletres, que no necessàriament ha de ser una minoria, l’al·licient pot ser un altre de diferent i, segons com es miri, molt més emocionant. Viatjar en el temps. Reviure en primera persona l’emoció dels que van presenciar entre admirats i temorosos com aquell home d’imponent figura, 188 centímetres, havia domesticat el corrent altern. L’electricitat ja havia sorprès el món el 1786, quan Luigi Galvani va fer picar de peus una granota morta amb una petita descàrrega, però la seva utilitat no era clara. El gas va prendre avantatge a l’electricitat com a sistema d’il·luminació ja des de finals del segle XVIII. Quan el 1798 es va il·luminar per primera vegada amb gas un edifici del SoHo londinenc, l’electricitat l’únic que havia il·luminat era la imaginació de Mary Shelley per descriure el naixement de Frankenstein. Ni més ni menys que una bobina de Tesla de generoses proporcions ha sigut muntada a la sala principal de CosmoCaixa perquè el visitant intueixi l’emoció d’aquell dia en què Tesla va aparèixer fet un Zeus entre llamps de corrent altern, just l’oposat que defensava Edison amb tècniques sovint de gàngster. El presumpte pare de la bombeta, paladí del corrent continu, era un as per als negocis, sempre, és clar, que les fronteres dels termes legals fossin prou difuses. Va declarar a Tesla l’anomenada Guerra dels Corrents, que, tal com hem dit abans, va ser fins i tot dolorosa, com a mínim per a l’elefanta Topsy, que va ser electrocutada en públic a Coney Island amb corrent altern per demostrar la perillositat d’aquest sistema (la pel·lícula de tal horror, gravada amb els cinematògrafs d’Edison, és fàcil de trobar a Youtube), i, també, per descomptat, per a William Kemmler, el primer reu executat en una cadira elèctrica. George Westinghouse, gran avalador de la línia d’investigació de Tesla, va apel·lar contra aquella pena de mort, però Edison va guanyar també aquesta bruta partida. Kemmler, un verdulaire acusat d’assassinat, va morir més rostit que electrocutat. Va ser per això que Westinghouse, fundador de Westinghouse Electric, va afirmar poc després que millor i més humanitari hauria sigut recórrer a la destral medieval per acabar amb la vida d’aquell infeliç criminal que es va deixar lligar mansament a la cadira perquè creia que seria indolor. La qüestió és que el 2021 CosmoCaixa rendeix homenatge a Tesla i no a Edison. A aquest últim podrien dedicar-li una irònica mostra, per exemple, a la Filmoteca, ja que va ser fruit de la seva avarícia empresarial que va néixer a Hollywood com a meca del cine, ja que allà, a Califòrnia, no tenien vigència les patents dels equips de gravació pels quals pretenia cobrar xifres desorbitades. Els pioners del cine van fugir literalment d’Edison. Són detalls en què, si ve de gust, agrada pensar quan es transita per l’exposició. La visita, sense que això pugui considerar-se un espòiler, comença amb el que se suposa que va ser l’espurna inicial del geni de Tesla. De petit acariciava el seu gat i se sorprenia de l’electricitat estàtica que desprenia el pèl de la seva mascota per la diferència de càrregues. A CosmoCaixa no hi ha cap gat, però sí un substitutiu per comprendre el mateix efecte. És una manera de començar. Si algun visitant té, a més, memòria fotogràfica, sinestèsia, és capaç de parlar vuit llengües, dorm només tres hores a la nit i, en un més difícil encara, es compromet a mantenir una estricta castedat al llarg de la seva vida perquè ningú el distregui de les seves investigacions, potser és el pròxim Tesla de la història. En cas contrari, queda el plaer de posar-se davant l’imponent efecte de la bobina i fantasiejar amb la més poètica aparició de Tesla al cine, com a personatge secundari però crucial d’‘El truc final’, novel·la que Christopher Nolan va portar al cine i en què el paper de l’inventor el va interpretar amb gran solvència David Bowie. Ho sabran els que l’hagin vist. Deu ser perquè quan Tesla es banyava en llamps no s’havia inventat encara el marcapassos la raó per la qual CosmoCaixa no deixa el públic situar-se sota la bobina. Millor això que una falta de fe en la ciència. O, si heu vist la pel·lícula, per si cal estar preparats per a l’inversemblant. Vaja, com passa amb Tesla en general.

L’autèntic Tesla aparca a Barcelona

CosmoCaixa reviu la figura de Nikola Tesla en una completíssima exposició que fins i tot diu més de la condició humana que del mateix corrent altern

El més llegit