Que el lloc rebi el seu nom no és casual. Un homenatge més que merescut. No només perquè va ser la seva obra –i en concret la reivindicació d’aquesta per part dels veïns– la que va permetre que l’edifici segueixi dret i no es convertís en un bloc d’edificis més, com els de la resta dels terrenys del carrer, sinó perquè Pere Pruna va dedicar literalment dos anys de la seva vida a pintar aquests impressionants murals, arribant a instal·lar durant aquell temps el seu taller a l’interior del mateix temple. Una església avui dessacralitzada a la qual els seus feligresos no acudeixen a missa, sinó, carregant estoretes per fer ioga o meditació després d’estendre-les sobre el parquet del que al seu dia va ser el cor d’aquesta singular capella. Un taller de relaxació com en qualsevol altre centre cívic de la ciutat, que és el que avui és, tot i que, en el seu cas, una miqueta més a prop del cel amb magnificència dels seus sostres.