CosmoCaixa, un quarantí interessant

Abans de glossar els 40 anys de vida, i fins i tot, com es veurà, els nou mesos d’embaràs del CosmoCaixa, una confessió per part de qui això escriu. El llibre d’estil del diari se suposa que prohibeix aquest tuteig amb el lector, però, perdó per això, és irrefrenable el desig de compartir el que des del 9 d’octubre s’esdevé diàriament al planetari del Museu de la Ciència de Barcelona. S’hi projecta, sota el títol ‘Postals d’altres mons’, un recorregut pels diferents paisatges del sistema solar gràcies al fet que des del 2015 es considera que han sigut prou cartografiats tots els planetes veïns i els seus satèl·lits per les desenes de sondes exploratoris que han partit de la Terra. És, i vet aquí la confessió personal, mitja hora intensament emocionant. Visitar Barcelona, aquesta ciutat tan injuriada ara per alguns, valdria la pena encara que només fos per aquesta mitja hora a l’espai. El CosmoCaixa, el que deia, compleix 40 anys. És un quarantí molt interessant. Va néixer el 18 d’octubre de 1981. Llavors el seu nom era més ortodox, Museu de la Ciència. Ocupava només 5.600 metres quadrats als peus del Tibidabo, en un edifici modernista de Josep Domènech Estapà, res a veure amb els 50.000 actuals, però va ser ja des del primer moment, com correspon pel seu gènere, molt magnètic. Va ser tot un esdeveniment a la ciutat. Inspirat en l’Exploratorium de San Francisco i en el Museu de la Ciència de Toronto, en aquell primer recinte s’hi experimentava amb les mans. Es va posar fi al ‘no tocar’ tan comú als museus de tota classe i condició. Va enamorar. Algunes de les peces originals de llavors, com si fossin un gran reserva, encara s’exhibeixen i manipulen a l’actual CosmoCaixa. També ha sobreviscut d’aquella primera etapa una icona, el pèndol de Foucault que dona la benvinguda als visitants i que, ¡oh, meravella!, en realitat no gira malgrat que ho sembla, sinó que ho fa la Terra. El que potser ha caigut en l’oblit ara que el CosmoCaixa compleix 40 voltes al Sol és que el primer Museu de la Ciència va tenir un embaràs de nou mesos. Va ser el temps que es van prendre els seus primers responsables per sotmetre’l a un període de proves amb públic real, per corregir errors o per recollir opinions, que en el fons és el mateix. Més de 100.000 persones van participar en aquest assaig. A elles se’ls ha d’agrair, en part, l’èxit posterior, el del primer Museu de la Ciència, per descomptat, i, també, el de la seva metamorfosi posterior, la del 2004, que va renéixer com a CosmoCaixa i amb unes dimensions mastodòntiques, una cosa molt oportuna per si algun dia a la undació de La Caixa que gestiona aquest i d’altres recinte culturals li dona per comprar en una subhasta l’esquelet complet d’un triceratop, perquè de moment només en tenen l’imponent cap, una cosa excusable si es té en compte que encara no ha sigut trobat al món cap puzle ossi complet d’aquest gran cornut del cretaci. Uns 20 milions de persones han passat durant aquests 40 anys de vida pel museu, una xifra que als taquillers de la Sagrada Família segur que els semblarà més petita, d’acord, però una cosa és vendre entrades per expiar pecats (aquesta és, sobre el paper, la funció del temple d’Antoni Gaudí) i una altra molt més audaç és relatar amb rigor, no amb paràboles, la història de l’univers des del big bang fins a l’actualitat. El cas és que en un 40è aniversari es poden ja rememorar suficients moments de la vida passada, cosa que en termes humans és una trajectòria vital, i en aquest sentit es pot afirmar que el Museu de la Ciència, en especial per les seves exposicions temporals, ha estat gairebé sempre a l’altura de les circumstàncies. Abans fins i tot de la inauguració oficial, es va organitzar en nom seu una primera mostra dedicada al 10è aniversari de l’arribada de l’home a la Lluna, que no va ser, tot i que de vegades s’oblida, l’última. Sobre el calendari, va ser el desembre de 1972 l’última ocasió en què passes humanes van deixar empremta sobre la superfície lunar, i no només això, sinó que va ser llavors la primera i única ocasió en què un dels astronautes, Eugene Cernan, un tio protagonista de burlaners moments de la carrera espacial, va fer allò tan propi dels terrícoles com és deixar una inscripció gravada a mà sobre la superfície del planeta. Hi va escriure les inicials de la seva filla, i allà seguirà durant milers d’anys aquest grafiti per l’absència d’atmosfera al satèl·lit. Culpa de Colau, encara serà capaç de dir algú. Més moments. El 1985 es va explorar al Museu de la Ciència el cervell humà. El 1988 es va brindar als visitants un exhaustiu repàs de la història, causes i conseqüències dels terratrèmols i volcans. Aquesta mostra ara s’hauria de desempolsegar. Cinc vegades han visitat els dinosaures el CosmoCaixa, l’última el 2017, ni més ni menys que amb un ‘Tyrannosaurus rex’ d’esquelet present. El 1999, un altre vuitmil, el museu no va faltar a la cita del que es va considerar l’eclipsi de Sol més fascinant del segle XX, amb permís del que el 1946 va salvar Tintín, Haddock i Tornassol de morir en una foguera inca. Però aquest espectacle de dansa astronòmica de fa 22 anys en què el l’estrella, el planeta i el seu satèl·lit formen una perfecta línia recta només va ser visible a Espanya de passada, així que es pot suposar que de cara al 12 d’agost del 2026, pròxima ocasió en què el Sol s’apagarà sobre els nostres caps, aquesta vegada, sí, de forma total sobre la Península, el CosmoCaixa organitzarà una altra exposició tan memorable com oportuna. El cas és que, com les espècies, el CosmoCaixa evoluciona. Ja no és aquell coquetó museu de 1981 ni tampoc aquell centre cultural una mica sense nord que era abans de la seva última reforma, fa tres anys. Ara, per exemple, té entre mans construir una nova llar més moderna per a la seva gran família de formigues Atta, des del punt de vista amerindi, el caviar de Sud-amèrica (saltejades amb mantega, sal i llimona diuen que són formidables, i també es poden cuinar servides en coquetes de blat de moro), però des del punt de vista entomològic una meravella si el que es pretén és tenir el gran espectacle dels seus nius. Són formigues de gran mida i, sobretot, talladores, i així garanteixen la visió d’aquestes processons de fulles verdes que semblen caminar com si fossin el bosc de Birnam. A finals d’aquest mes, en aquest no parar tan propi del CosmoCaixa, està prevista la inauguració d’una exposició temporal sobre Nikola Tesla en la qual no faltarà una rèplica real i en funcionament de la seva espectacular bobina. Sembla que serà possible fins i tot fotografiar-se com va fer Tesla al voltant de 1900 sota un feix de rajos, a l’estil de Zeus, sense que comporti cap perill. Però com que es tracta d’un aniversari, res millor remarca la maduresa d’aquest museu quarantí que l’elogiat al principi, aquest viatge en postals al Sistema Solar, una producció pròpia del CosmoCaixa que és una allau d’emocions. No deixeu de llegir aquí. El que ve no es poden considerar espòilers. Potser heu llegit ‘Mirando al sol’, novel·la de Julian Barnes. Comença amb un pilot que sobrevola el Canal de la Mànega durant la Segona Guerra Mundial. Té davant els ulls una enlluernadora alba, però, de sobte, ha de descendir 3.000 peus, així que minuts més tard torna a gaudir en un mateix dia d’una segona alba. Així passar a Mercuri quotidianament com a conseqüència del seu boig orbitar. És un espectacle tan sorprenent com els guèisers salats d’Encelado, lluna de Saturn, les parsimonioses pluges de metà de Tità, un altre dels seus germans d’òrbita, o els quilomètrics penya-segats de Miranda, el més petit dels cinc principals satèl·lits d’Urà, gentilment batejats amb noms de personatges de Shakespeare. Aquest només és un breu apunt del que s’ofereix al públic al planetari i, posats a fer, una forma formidable de celebrar els 40 anys del museu.

CosmoCaixa, un quarantí interessant

L’artista de Barcelona abans conegut com a Museu de la Ciència compleix 40 anys i bufa les espelmes, entre altres novetats, amb una projecció al planetari, mai tan ben dit, estel·lar

El més llegit