Barcelona 2021: quan la ciutat convida a marxar

Hi ha cert neguit. Enuig fins i tot. Els barcelonins no estan contents amb la seva ciutat. Potser no tots, per descomptat, però sí una bona part. Afirmen que Barcelona està bruta –porca, segons els més bel·licosos– i que els seus residents, o els ocasionals, s’han tornat incívics. I que no hi ha urbana que aturi aquest descontrol. La gestió del trànsit –per excés o per defecte– tampoc és del grat dels habituals de la capital catalana, que segons l’últim baròmetre, amb data de juliol, tenen entre les seves principals preocupacions la inseguretat i la gestió municipal. A la pregunta del perquè d’aquesta decadència, les respostes tenen un denominador comú: la política del consistori, però hi ha també qui ho atribueix al procés independentista. Tot s’hi val per evidenciar el disgust pels canvis viscuts per la ciutat. Arrossegats pels efectes de la crisi pandèmica, els barcelonins avui ja no són els ciutadans orgullosos d’abans. Poc queda de l’eufòria olímpica i d’aquest optimisme desmesurat que es va apropiar dels seus residents convençuts que els seus van ser els millors jocs de la història i el seu territori, l’enveja del món. Ara es parla de letargia i paràlisi. De ciutat decadent, degradada i deshumanitzada. I cara. Ja no hi ha vida de barri ni comerç de proximitat, asseguren molts. Ni escales de veïns, segons el parer d’altres, ja que qui més qui menys té un turista de festa al seu edifici. Tampoc llocs per passejar tranquil·lament. Allà la culpa la tenen els incívics del patinet i la bicicleta, que no són tots els que van sobre dues rodes, només els que circulen per on no haurien de fer-ho. La negativitat s’ha instal·lat al veïnat. Potser amb raó, o potser perquè la ciutat, cíclicament, abomina dels seus alcaldes, de tots menys, amb matisos, de Pasqual Maragall. Així les coses, Rebeca Santos ho té clar: «Si res no canvia, no tinc problema en anar-me’n a viure Saragossa o Alacant». També José A. Guerrero: «Espero jubilar-me d’aquí a vuit anys i anar-me’n. Me n’aniré segur». Els dos veïns, porten anys instal·lats a la ciutat, la primera viu a l’Eixample; el segon, al Poble-sec. Comparteixen intencions de futur i diagnòstic negatiu però no culpables. Guerrero apunta directament l’ajuntament: «Al seu nepotisme i falta de sensibilitat amb els ciutadans i els comerços». Membre actiu de la comunitat i fundador de l’associació de bars i restaurants del carrer de Blai, afirma que «sempre que ens hem queixat en el Consell de Barri dels problemes o intentat solucionar els problemes amb els veïns ens hem trobat al districte de cara». Els problemes tenen aspecte de brutícia i deixadesa: «Al carrer de Blai se’ns acumula la porqueria, hi ha més de 1.500 rajoles trencades, els escocells estan podrits i hi ha escarbats. I Montjuïc està infestat de rates». Els problemes amb els veïns estan lligats a la faceta restauradora de Guerrero. Assegura que l’ajuntament no ha tingut mai voluntat de diàleg per solucionar el tema dels horaris i les terrasses: «Sempre amb l’actitud de ‘tot això és meu i si no, ho sembla’. Hi ha una fustigació forta per la seva part». I continua: «Les inspeccions només van dirigides a ser un pal per als restauradors». A tall d’exemple explica dues anècdotes: una multa per tenir durant 20 minuts dues cadires de més a la terrassa per acomodar momentàniament dos avis de visita a uns comensals familiars. I una altra per obstrucció a la tasca inspectora perquè la seva filla no trobava la documentació de l’establiment i ell va tardar set minuts a arribar. «Són moltes coses, detalls, detalls, detalls, detalls i el got s’omple». Santos, per la seva part, dispara cap a totes bandes: «No tot és culpa de Colau, el procés tampoc ha ajudat. S’ha tornat impossible viure aquí. Estimo Barcelona però s’ha tornat inhumana». El catàleg de greuges és llarg: brutícia, sorolls, botellons i por de «patinets, bicicletes i ‘riders’ que circulen per les voreres a tota hora». I la guinda: els preus. «S’ha convertit en una ciutat provinciana però amb preus de capital europea. Alguna cosa no funciona bé quan a Madrid es paga per un bitllet senzill de bus 1,60 euros i aquí 2,20 euros». Que els preus s’han multiplicat a Barcelona és una cosa que ningú dubta. I per això té al cap anar-se’n Montse Ortega: «Barcelona està bé si tens un bon sou però si no tens una bona jubilació, la ciutat t’expulsa». Aquesta veïna de Sant Andreu reconeix coses ben fetes: com la mobilitat pública que «permet arribar a tots costats», però també és crítica: amb la plataforma única del carrer Gran de Sant Andreu –«l’han fet per als vianants però hi continuen passant cotxes, i com que no hi ha vorera s’ha tornat perillós»– i, evidentment, amb la nova manera de recollir les escombraries al barri instaurada (i des de divendres en repòs) per l’ajuntament– «de nit s’acumulen les bosses d’escombraries etiquetades que no s’han recollit». D’«horrible» i «obsolet» titlla el sistema un altre veí del barri, Jordi Jorcano. Afirma que el soroll que fan els camions d’escombraries que passen a diferents hores és «insofrible». «Porto des de la implantació de la nova recollida de residus dormint amb taps i així i tot és impossible dormir». Tampoc li agrada el nou paisatge «amb les bosses d’escombraries en vista de tot el món». I estén la crítica a tota la ciutat: «Barcelona està molt bruta vagis on vagis. És el mateix a Sarrià, Diagonal o passeig de Gràcia que a San Andreu. Visualment fa fàstic». Punt. Tampoc dorm pel fragor –«ni amb tot tancat i doble vidre»– José Manuel Fernández Arroyo, en aquest cas amb domicili a l’Eixample: «El soroll és insuportable, tant per les festes dels pisos de turistes com pels camions d’escombraries, que passen a tota hora, com per les motos, que sembla que siguin en un circuit. ¿Pensa l’ajuntament prendre mesures al respecte a favor del descans i la salut mental dels seus veïns?». Tem la reobertura de l’oci nocturn perquè la seva zona és zona de bars i discoteques. «Sempre hi ha baralles i gent cridant, no sé com es permet, i si truques a la Guàrdia Urbana no serveix de res. No apareix». I li dol el tomb que ha donat Barcelona: «Tot ha canviat, el comerç ja no és el d’abans, tampoc la meva escala, quan vaig arribar ens coneixíem tots i ara hi ha tres pisos turístics». Marxar afirma que marxaria, però li pesa fer una mudança, i postil·la que «viure a Barcelona cansa, abans estava molt més a gust». De temps passats també parla Sonia Moreno, recorda que abans la clientela del seu negoci de Ciutat Vella eren veïns o turisme del bo. Els primers s’han mudat a altres barris; els segons han deixat de venir. Li disgusta la brutícia de la ciutat –«és una porqueria»–, però afirma que «el pitjor és l’incivisme»: «El centre de Barcelona és com una jungla salvatge. Durant el dia encara es pot passejar, però a la tarda i nit, entre ‘skaters’, patinets i bicicletes cal caminar amb compte perquè no t’atropellin. I no et queixis, que t’increpen o arriben fins a agredir-te». Tampoc està gaire millor el Tibidabo, on viu, allà el problema es diu ‘botellon’. Afirma que són els veïns els que acaben dissolent les concentracions de joves amb alcohol: «La Guàrdia Urbana aquí a dalt no arriba, ¡què va! I menciona, enyorada, el ‘momentum’ de la ciutat: M’indigna que no s’hagi mantingut la Barcelona del 92. Hem anat a pitjor i a pitjor es continuarà anant». Vol anar-se’n, com la resta, però per ara d’aquí ningú toca el dos.

El més llegit