Barcelona: la brutícia com a símptoma de desinterès

Barcelona es deu a la seva pròpia insalubritat. Sense els problemes d’higiene que tenallaven la ciutat emmurallada a principis del segle XIX, qui sap si el futur del municipi hauria sigut diferent. La brutícia i les malalties, amb una esperança de vida de 36 anys, van acabar per fer caure la pedra. Després va arribar l’Eixample de Cerdà i l’absorció de pobles de l’entorn; però, també, com diria el Front Popular de Judea de Monty Python, l’aigua corrent, el lavabo, la recollida d’escombraries o el clavegueram. I així, en un salt potser excessiu, fins als nostres dies, en què la responsabilitat ciutadana no sempre marida bé amb el servei públic. La història de les ciutats també s’explica a través de la gestió de la porqueria. La tecnologia i els hàbits ciutadans han anat marcant el camí de la neteja de l’espai públic. A l’escombriaire clàssic (una figura d’escombra i recollidor que encara no s’ha perdut) el van seguir les màquines i la beneïda aigua a pressió. I a una vida sense gairebé residus se li van anar afegint tota mena d’estris i embolcalls, mobles peribles i noves necessitats que van multiplicar l’aparició de sediments al carrer. Fins a 1985, a Barcelona hi havia una ordenança que obligava els veïns a netejar la seva pròpia parcel·la, el mateix que els americans fan amb la neu acumulada davant el seu porxo. Però ara aquesta corresponsabilitat ni es demana ni s’espera. La ciutat incorporava els primers camions de neteja que permetien substituir l’home de la manguera, mentre que el consistori prosseguia amb el repartiment de contenidors iniciat el 1983 (avui n’hi ha més de 26.000 però la idea és que vagin desapareixent). Aquell any, assenyala Carlos Vázquez, director dels serveis de neteja i gestió de residus de l’Ajuntament de Barcelona, va suposar «un salt revolucionari» a la neteja dels carrers. Tot igual. I no També es van començar a instal·lar grans caixes per dipositar mobles. Tot i que en aquell temps faltaven 10 anys perquè Ikea obrís la seva primera botiga a Badalona. Abans, assenyala Vázquez, la gent se solia moblar la casa una vegada a la vida. Ara és una bogeria: el canvi d’armari és moltes vegades gairebé tan literal com metafòric. I per això cada barri té el seu dia de treure els pisos a les voreres. La neteja es feia sense fer distincions, igual a tot arreu, però una visita dels serveis municipals va convèncer Pasqual Maragall que l’equitat era un concepte que també aplicava a cura de la via pública. I així va ser com es van establir plans de neteja diferents en funció de la necessitat de cada veïnat. I si Ciutat Vella tenia 125 netejadors, va passar a disposar-ne de més de 350 malgrat haver perdut població. «Estudiem les pautes de consum perquè el servei s’adapti i sigui el més còmode possible per a la ciutadania» Sonia Frias, gerent de l’àrea d’Ecologia Urbana del consistori, explica que es treballa amb la idea d’aconseguir que la vida dels ciutadans sigui «tan còmoda com es pugui», i això s’aconsegueix «estudiant les pautes de consum» que permetin mantenir la ciutat al més neta possible. Es van adonar, per exemple, que en determinades zones havien de passar fins en cinc ocasions per buidar les papereres. Les van posar més grans. Ara, per exemple, també hi ha molta més distribució de menjar al carrer, cosa que també obliga a avançar-se a la multiplicació d’aquest tipus de residu. Després hi ha els xiclets (diuen que ara n’hi ha més que abans), les pintades (van crear fa més de 10 anys una brigada destinada a esborrar-les) o els efectes dels ‘botellons’ (estan estudiant com recollir de la millor manera possible els diminuts vidres que deixen aquestes festes de carrer quan es compliquen). Sense oblidar-nos de les mascotes, unes 150.000 a la nostra ciutat (més que nens menors de 12 anys), el rastre de les quals continua sent visible tant a terra com a les soles dels més desgraciats del lloc. La vegetació és un tema a part. «Resulta curiós que a Olot la gent es faci fotos amb les fulles caigudes dels arbres i que en canvi aquí molestin», afirma amb ironia el director del servei municipal de neteja. La Sonia creu que la preocupació sobre la neteja és un a Barcelona, com ho pot ser la falta d’il·luminació, les rates, els senglars o les olors del Fòrum. En aquest cas, no obstant, creu que se suma més nivell d’exigència per part de la ciutadania. «La gent potser està més conscienciada per l’ús intensiu que ha fet de l’espai immediat a conseqüència dels confinaments». És a dir, que al sortir més a prop, ens hi hem fixat més. Pot ser que, com assenyala Vázquez, tot es degui a una percepció general sobre l’estat de la ciutat. Al fet que els rondinaires vulguin, en el fons, endinsar-se en altres possibles carències de la metròpolis, com un senyal de circulació caigut, un semàfor que no funciona, un carrer poc il·luminat o un paviment irregular. «Ara tenim una mirada molt més trasversal de la ciutat», afirma. O sigui, que tot el que no agrada es resumeix en un «Barcelona està bruta». Pur desinterès.

Barcelona: la brutícia com a símptoma de desinterès

La ciutat intenta adaptar el seu servei de neteja als hàbits de consum, sense esperar cap corresponsabilitat

Ara hi ha més xiclets per terra, més pintades per les parets, més mobles per retirar i més mascotes

El més llegit