Barcelona diu no a ampliar l’aeroport, però sense ‘overbooking’

Hi ha un aforisme conegut que durant dècades ha fet fortuna i que avui sembla que flaqueja. És la teoria de Lorean. Afirma que els projectes no tendeixen a jutjar-se per la seva qualitat, sinó pel volum de finançament que reben. Només per la caiguda del pedestal d’aquest axioma, la qual cosa ja és tot un punt d’inflexió en aquest impredictible segle XXI, s’entén que milers de persones s’hagin manifestat a Barcelona en contra de l’ampliació de l’aeroport Josep Tarradellas i diguin no als 1.700 milions d’euros que, segons Aena, societat pública, però també percentualment molt privada, es pretenen invertir, perquè aquest equipament gegant sigui, en un futur pròxim, el turbo del PIB català. La concentració ha sigut tota una novetat en la llarga trajectòria d’aquesta ciutat a l’hora de sortir al carrer, ja que el que és comú és que, si no es tracta de qüestions polítiques, es faci per reclamar un centre d’assistència primària, una biblioteca, un parc, una escola bressol i, en el que va ser la repera, fins i tot se surti per segrestar un autobús per portar-lo a un barri sense transport públic, Torre Baró, però mai s’havia sortit per exigir que no es faci res. La Guàrdia Urbana ha calculat en 10.000 les persones reunides. ¿Són moltes? ¿Poques? ¿Mal comptades? El que resulta indiscutible és que els organitzadors, una macedònia d’interessos, potser se n’esperaven més, ja que la cita era al generosament ample carrer de Tarragona, per omplir-lo de punta a punta i, a l’hora de la veritat, al migdia, el vas estava només poc més de mig ple. Tres quarts, potser. Si els projectes no s’haurien d’avaluar pel seu volum de finançament, tampoc les manifestacions haurien de mesurar-se només pel nombre de caps visibles, sinó pels seus propòsits i arguments, i en aquest sentit va resumir molt bé les metes la primera i principal oradora de la concentració, la filòsofa Marina Garcés, que va dir, gairebé amb aquestes paraules, que tot i que el capitalisme es vesteixi de verd, capitalisme es queda. Ella va posar el paraigua intel·lectual a la resta d’intervencions per sostenir que l’ampliació o no de l’aeroport no és un debat sobre dos models de societat, sinó directament una guerra entre els interessos econòmics d’uns ‘lobbies’ ben coneguts i l’interès general de la societat. Al carrer de Tarragona s’han donat cita una amalgama de ‘no’ el mínim comú denominador dels quals era el rebuig de l’ampliació de l’aeroport. Hi havia els qui cultiven les 3.000 hectàrees agràries del Baix Llobregat, els qui estan farts del sobreturisme de Barcelona, els qui lluiten contra la precarietat laboral, els qui reclamen més inversions en Rodalies i menys en avions i, per descomptat, els qui han pres la Ricarda com a espai natural icònic a defensar. Aquests últims mereixen un punt i a part. L’ecologisme ha sigut durant dècades la Casandra moderna, ja se sap, sacerdotessa dotada del do de l’endevinació però condemnada que ningú la cregués. Sabia que el cavall de Troya era un engany i així els va anar, als troians. El cas és que la pancarta situada a primera línia de la manifestació era, realment, la constatació de les seves advertències. «Estem en emergència climàtica». Bastant indiscutit vist el que ha passat aquest estiu als dos hemisferis mundials, aquest era el lema, que traduït a l’Eneida seria alguna cosa així com que el cavall ja és dins de Troya i que els arguments dels partidaris de l’ampliació, 1.700 milions d’euros capaços d’allargar la pista sense causar danys, no tenen raó. ‘Timeo Aena et dona ferentes’. Temo Aena fins i tot quan porta regals. ¿Una protesta referencial? Barcelona, com he dit abans, ha esculpit al llarg de la història un lapidari impressionant de protestes. Garcés, en la seva intervenció, ha arribat fins i tot a rememorar els ludistes que destruïen telers a la fàbriques del Raval, no perquè s’oposessin a l’ús de les màquines, sinó perquè així defensaven les seves dignitat laboral. Podria haver citat també la vaga dels tramvies de 1951 i, molt més recentment, aquest 8 de març del 2018, en què les dones de Barcelona van protagonitzar una vaga tan inesperada com des d’aleshores referencial. En aquesta línia temporal no queda prou nítid si aquest 19 de març ha sigut la data en què la lluita per un canvi de model econòmic ha aconseguit un punt d’inflexió. Se suposa que l’anunci de la ministra Raquel Sánchez que la inversió quedava posposada per les desavinences al si del Govern de la Generalitat ha causat una certa desmobilització. Per si de cas, ha quedat a l’aire el consell de Garcés, una adaptació del cèlebre ‘Chercher la femme’. ‘Chercher l’argent’. Seguiu la pista dels diners. Allà hi ha les claus.

Barcelona diu no a ampliar l’aeroport, però sense ‘overbooking’

Una macedònia de ‘no’ (al sobreturisme, a la destrucció mediambiental, a la precarietat...) es donen cita per denunciar que els plans d’AENA són un cavall de Troya

El més llegit