¿Tu et pegues de mentida?

Aquí triguen menys a posar-te cap per avall que a l’última sessió del Congrés. Fan claus que et deixen KO més ràpid que mirant la factura de la llum. «Tots ho podem fer», et prometen. I sí, en la primera classe acabes noquejant un emmascarat 4x4 tot i que tinguis el nivell de lluita del «‘que te pego, leche’» de Ruiz Mateos. Si tecleges ‘wrestling’ a Google, apareixen gairebé tants milions d’entrades com al buscar Déu. És lluita lliure. ‘Pro wrestling’, en diuen. «Però no t’entenen», s’arronsen d’espatlles els lluitadors mil·lennistes. Encara han de dir que fan ‘pressing catch’, com si estiguessin als 90. «Un culebró esportiu a l’altura de ‘Dinastía’» Abans es parlava de ‘catch’, a seques. Però va arribar Telecinco i va començar a afegir ‘pressing’ a tots els esports que emetia. Eren els 90: a la tele privada les patacades encara es donaven als rings i no al ‘Sálvame’. De fet, hi ha qui avui compara el ‘wrestling’ amb els ‘Deluxe’: hi ha guió, bons i dolents, baralles. «Un culebró esportiu a l’altura de ‘Dinastía’». Al darrere ja hi ha un fenomen global: la WWE(World Wrestling Entertainment). És la megacompanyia de Vince McMahon, l’empresa de lluita lliure professional més gran. D’aquí surten superestrelles amb milions al compte, com The Rock (‘Fast and furious’). Un dels seus mastodonts veterans, l’Enterrador, protagonitzarà aquest octubre un especial interactiu de Netflix: ‘Escapa del Undertaker’. Ni així: la generació d’EGB encara els segueix preguntant per Hulk Hogan, aquella torre ros platí de dos metres amb bigoti tipus ferradura. Ja té 68 anys. «Tu et pegues de mentida, ¿no?». És la primera pregunta que els fan, ho tenen assumit. «Hi ha una estigmatització molt forta cap a l’art que fem –assegura el Genís–. Sí, és veritat, no ens peguem per fer mal a l’altre, però sí que ens fem mal». «Un art escènic» La WWE l’anomena «entreteniment esportiu». «Esport en forma de ‘performance’», resumeix la Viquipèdia. «És un art escènic –respon el Genís–, com el teatre. En lloc d’interpretar-se en un escenari, nosaltres ho fem a sobre del ring. Nosaltres expliquem històries». Genís Mas, 23 anys, estudia un màster en investigació biomèdica, excepte quan es puja a un ring, llavors és un malvat anomenat Gin West. És un dels socis de Resist Pro Wrestling (passatge Vintró, 16). S’hi va unir el 2017. Llavors hi havia 30 alumnes. Ara en seran 50. La majoria, d’entre 20 a 35 anys. És l’escola de ‘wrestling’ més veterana de Barcelona. Va obrir fa sis anys, tot i que alguns dels seus entrenadors fa més d’una dècada que formen lluitadors. El 10 i 11 d’octubre vindrà a fer una ‘masterclass’ el campió americà Jonathan Gresham. «Requereix una part atlètica –explica Genís–, però bàsicament això ho vivim com un art. Ens definim com a lluitadors, però al final som actors». Les seves són lluites guionitzades entre herois i malvats. ‘Face’ i ‘heel’, se’n diuen. Cada lluitador escull un bàndol, com si estiguessin a ‘Star wars’. «Ho pot fer tothom» «Ara pot ser lluitador qui vulgui», et prometen. No cal fer dos metres. No hi ha edat límit. «Hulk Hogan tenia 40 anys quan lluitava als 90», diu per animar-te el Genís. Així que li confesses la teva edat quarantina a cau d’orella. «No passa res», i t’indica el camí del ring. «Ho pot fer tothom». Entre les cordes t’espera Carranza. Millor que no miris els seus vídeos abans d’entrenar-te: veuràs un malvat amb maletí –el Capataz– amb tendència a llançar la gent pels aires. Sense maletí, et fa suar més que la professora de ‘Fama’. Fa 9 anys que entrena. «Al principi fa por tot», t’animarà després de veure’t fer unes tombarelles de primer d’escola bressol. No pots, li dius. No puc, no puc, ¿però com he pogut? «És molt psicològic», diu ell somrient. Aconseguirà que acabi saltant al ring per sobre de les cordes amb més entusiasme que Rocky pujant escales. View this post on Instagram A post shared by Jorge Carranza (@el_capataz_carranza) «Té més tècnica del que pensava», diu el Guillem, un dels alumnes d’avui, esbufegant. «Ho veig més dur que la boxa», afegeix el Miguel, Sweet Flow, exboxejador a part de ‘dj’. «És més fàcil colpejar», asseguren tots. ¿Què és el que enganxa? «El xou». Combats a La Fontana «¿Fals?». El Jesús respon la pregunta-mantra ensenyant les mans. «Tot fa mal». I es cargola un dit com si fos un dibuix animat. «Tinc el dit tort –diu amb deix mexicà–, tinc cargols al genoll i als peus. Tots tenim lesions». Es diu Jesús, però als rings el coneixen com a Ricardo Rodríguez. «Quatre anys i mig al WWE», es presenta d’una tirada. «Ja estic vellet –riu–, però aquí segueixo als 35». Ara viu al Caire. Des de fa un any. «Estic obrint allà el mercat de lluita lliure». Aquesta setmana ha vingut a Barcelona a participar en un esdeveniment a l’Espai Jove La Fontana. Dissabte se celebraran nou combats, avança l’organitzador. «La idea és donar a conèixer aquí aquest esport», justifica Jeffrey, l’organitzador. Jeffrey Pac –és el seu nom de lluitador–, 27 anys, va obrir en fa dos Lucha Libre Barcelona (Aragó, 441). En són 25, entre alumnes i lluitadors. I encara hi ha una tercera escola de ‘wrestling’ a Barcelona. «Està creixent –assenteix Jeffrey–, però a Londres en tenen 30». «En altres països –afegeix– es respecta moltíssim. Els EUA, el Japó, Mèxic, el Regne Unit... Aquí et diuen: ‘Aaaah, això que és fals’». «Val –els solen respondre ells–, vine i cau al ring». I t’ensenyen a caure al ring: barbeta endins, aixeca el maluc, colpeja amb els palmells. «Fa mal», t’avisen. Fa mal, sí. L’endemà et despertes amb blaus i més adolorit que un soci del Barça. «Ara mateix la lluita lliure té moltíssim potencial –assegura Bad Boy– hi ha moltíssims fans». Ell és un dels lluitadors del club Desperta Ferro (passatge de Vallseca, 7). És l’últim club que ha obert a Barcelona, fa poc més d’un any, en plena pandèmia. «Estàvem farts que a Espanya la nostra passió es veiés com un esport de tercera», justifiquen. Ells en són 14. Van finançar el ring via ‘finançament col·lectiu’. View this post on Instagram A post shared by Desperta Ferro Club de Lluita (@despertaferrolluita) No, aquí no poden viure de la lluita lliure. «No, és impossible», diuen esbufegant. Només hi ha un espanyol a la WWE: A-Kid. Però almenys hi ha moral amb ‘punch’: aquí tots hi guanyen, tot i que perdin.

¿Tu et pegues de mentida?

En una classe aprens a deixar fora de combat mastodonts més ràpid que ensenyant-los la factura de la llum. Això és lluita lliure, ‘pro wrestling’, el ‘pressing catch’ dels 90. A Barcelona hi ha tres escoles

El més llegit