La metàstasi turística de la Boqueria arriba al marisc

Quina gran cançó és la ‘Balada de Heisenberg’, tema que Los Cuates de Sinaloa van compondre per a ‘Breaking Bad’, perquè una de les seves estrofes li va que ni pintada a la Boqueria. En aquest immisericordiós avenç de la turistificació d’aquest mercat abans referencial han caigut ara del costat equivocat les botigues amb llicència de marisc, aquesta cornucòpia de crustacis, mol·luscos i equinoderms que fins fa ben poc ocupava l’anell exterior de la zona del peix. Només queden un parell d’establiments ‘comme il faut’. La resta s’han entregat a la paperina de peix i a la del calamar fregit i, també, a la degustació d’ostres ‘in situ’. Ha passat en un no res. Mentre altres mercats municipals han estret llaços amb els seus clients durant la pandèmia, a la Boqueria s’ha agreujat en forma de metàstasi allò que va començar fa anys amb els sucs a les fruiteries. «Este compa ya está muerto, nomás no le han avisado». Això canten els amics de Sinaloa. El que ha passat ha agreujat, més si és possible, la preocupació de l’Ajuntament de Barcelona per la deriva del mercat. En públic les formes es mantenen. En privat es parla sense traves. Aquest és un equipament municipal en què des de fa 20 anys s’han invertit desenes de milions d’euros (en la façana, en l’estructura, en els serveis, en el perímetre, en el conjunt de la plaça de la Gardunya...) sense que el resultat final desitjat fos l’actual. Les raons per les quals ara les marisqueries han renascut diferents són diverses. Almenys en un cas dels consultats, la causa és la jubilació de la família concessionària de l’establiment. Els fills, i això és una cosa molt comuna d’un temps ençà, poques vegades volen seguir els passos professionals dels pares. La vida de mercat pot ser gratificant, però és dura. Durant la pandèmia, i perquè alguns venedors han decidit jubilar-se, la compra i venda de llicències s’ha accelerat. Són una inversió sucosa. La major part daten administrativament de 1964. Llavors es va fixar un període de vigència de la concessió municipal de 99 anys, amb importants avantatges fiscals si es transmetien de pares a fills i amb unes quotes mensuals que, a data d’avui, estan infinitament per sota del preu que es paga pels baixos comercials d’aquella zona de la ciutat. Una parada de tipus estàndard, d’uns 15 metres quadrats, paga entre taxes, serveis i quota de concessió uns 500 euros al mes, reconeixen fonts municipals. El que està fora d’òrbita, per descomptat, són els 20.000 euros que es poden pagar de lloguer per una botiga qualsevol a la Rambla. Els preus de les ‘parades’ de la Boqueria són més que raonables. És per això, precisament, que incomoda als despatxos municipals, sobretot després de les multimilionàries inversions fetes, el ‘tot s’hi val’ amb què alguns venedors interpreten la norma. Les marisqueries no deixen de vendre productes del mar, aquesta és la seva excusa, però de fet són un ‘take away’ en tota regla. No són, en qualsevol cas, els qui més han portat la norma fins a l’absurd. En meitat de la Boqueria hi ha una gelateria. La seva llicència és de fruiteria. El titular afirma que aquest encara és el seu producte, tot i que sigui convertit en gelat. La pregunta lògica, en vista d’aquesta deriva, és què fa l’Institut Municipal de Mercats. Intenta dialogar i només treu del calaix el formulari de sancions quan és inevitable. Durant la pandèmia ho ha fet, però no per reorientar el producte a la venda, sinó a la vista que durant la primera fase del gran confinament la resta de mercats municipals es van convertir en indispensables proveïdors de producte fresc per als barcelonins i, al contrari, la meitat de la Boqueria va decidir pel seu compte no obrir. Sense el cabal d’ingressos que proporcionava el turisme no mereixia pena aixecar la persiana, van decidir molts. Els expedients sancionadors que es van tramitar no es van arribar a completar majoritàriament perquè van aconseguir el seu propòsit inicial, que la Boqueria estigués 100% operativa. Llavors l’imprevist era el que passaria després, que l’oferta de restauració, amb la tornada del turisme, creixés fins als límits actuals, que de les 180 botigues existents potser la meitat són totalment o parcialment de degustació. Val la pena fer un alto en aquest punt, tot i que sigui a tall de curiositat, perquè l’‘ostrificació’ del mercat resulta xocant. El volum d’ostres que se serveixen com a consumició a les abans boniques marisqueries és inaudit. Com explica un portaveu de Mercabarna, aquest és un producte que s’ha democratitzat, és a dir, que anys enrere era només per a grans ocasions i que ara, no obstant, cultivades al Mediterrani i a l’Atlàntic i amb ràpides rutes de transport, són més assequibles. Tot l’agost del 2011, per exemple, Mercabarna va vendre 6.471 quilos d’ostres. Aquest agost del 2021 n’han sigut 86.172, i la xifra continua la seva progressió ascendent. L’anvers de la moneda, pel que fa a la Boqueria, és que amb la transformació de les ‘parades’ de marisc en un altre tipus de negoci qui perd és Barcelona. Com bé explica un dels venedors que es manté fidel a la seva tradició, a Barcelona amb prou feines hi ha botigues que ofereixin en un mateix lloc tota l’oferta que hi havia allà simultàniament. Les peixateries d’altres mercats, és veritat, venen marisc, però no en les quantitats i amb la varietat amb què es trobava abans de l’estiu a la Boqueria. En el seu descàrrec, els ‘paradistes’ que s’han reinventat com un ‘take away’ afirmen que d’una banda han perdut clients del sector de la restauració que han après a anar a buscar el producte directament als majoristes i, de l’altra, que els barcelonins li han donat l’esquena a aquest mercat i que amb els consumidors de l’entorn immediat no poden subsistir. És un peix que es mossega la cua. ¿Van deixar els barcelonins d’anar a la Boqueria perquè el mercat es va turistificar o el mercat es va turistificar perquè hi van deixar d’anar els barcelonins? De vegades s’oblida, però els mercats, sota la seva fórmula de concessió administrativa, són un servei públic. Hi ha, per tant, unes obligacions. Ja no es respecten com abans. A tall d’anècdota ve de gust recordar el que va passar en els anys 50, quan per pal·liar l’escassetat d’aliments a Espanya es va promoure el consum de carn de balena. Va arribar, per descomptat, als mercats municipals de Barcelona, però no sense abans discutir si es considerava carn o peix. No era un debat biològic. Aquest era evident. La qüestió era que com a carn, per qüestions religioses, no es podria vendre els divendres. Al final, no obstant, es va decidir que la balena no era un peix. La carn tenia més prestigi comercial. Avui, qui sap, potser es consideraria una fruita i es vendria en forma de cucurutxo de gelat. Passats 70 anys, les peixateries, quines coses, són el llogarret d’Astèrix de la Boqueria. Ocupen el cercle central del mercat, un espai encara immaculat. Algunes, sort per això, dediquen part del seu gel al marisc. Que siguin al cor del mercat té una raó de ser. Tot i que el peix és un producte lamentablement a la baixa, és l’imant principal de tots els mercats municipals. Els hàbits dels consumidors han sigut estudiats i ho confirmen. Hi ha fruiteries a tot arreu a la ciutat. Fleques, encara més. Peixateries, no tant. Qui va a buscar peix a un mercat aprofita i continua la ruta per la resta d’establiments fins a omplir el carro. En certa manera, són el sistema respiratori d’un mercat. Vist des d’aquest punt de vista, el que passi pròximament a l’anell central de la Boqueria serà crucial per a aquest lloc que abans era merescudament famós al món sencer. Si cauen les peixateries, ni amb una maniobra de Heimlich municipal se salvarà la Boqueria. Serà llavors quan tindran raó Los Cuates de Sinaloa.

La metàstasi turística de la Boqueria arriba al marisc

Cucurutxos de peixet fregit, calamars a la romana i ostres ‘take away’ posen fi a la bonica i gairebé única cornucòpia de crustacis, mol·luscos i equinoderms del mercat

El més llegit