Casa Gomis, l’arquitectura singular de la Ricarda

El millor exemple de racionalisme a Catalunya i una de les obres mestres d’Antonio Bonet Castellana. Això és la Casa Gomis per a aficionats i professionals de l’arquitectura aquí i a fora. I una experiència sensorial alhora que un motiu d’inspiració per a Bea Sarrias i Morrosko Vila-San-Juan. Els dos artistes afirmen estar fascinats per la singular construcció; tan rendits, que la primera suma ja gairebé 40 olis sobre la casa i el segon, dos curtmetratges. Una part d’aquesta producció l’estrena ara la galeria Senda (del 15 de setembre al 9 d’octubre) en un espai que també és novetat, el Lab36 (Trafalgar, 36), la sala que la galeria vol dedicar únicament i exclusivament a la creació que neix a Barcelona i l’entorn metropolità. Els treballs actuals de Sarrias i Vila-San-Juan compleixen el condicionant per partida doble, ja que a més de producció autòctona tenen argument local. No en va la Casa Gomis llueix la Ricarda com a sobrenom i ara mateix, amb el culebró de la per ara fallida ampliació de l’aeroport del Prat en boca de tots, poca presentació necessita. Així la Ricarda és llacuna i espai natural únic i divers, alhora que protegit per la UE, i és, també, el somni personal de l’enginyer i mecenes Ricardo Gomis i la seva dona Inés Bertrand de construir una casa d’estiueig segons els postulats de l’arquitectura moderna. De Joan Miró a John Cage Bonet Castellana no va ser la primera opció de Gomis; ni l’actual casa, el primer disseny presentat per l’arquitecte. Gomis, persona cultivada i vinculada als moviments d’avantguarda, va voler contactar amb l’arquitecte Josep Lluís Sert. Ho va fer a través del promotor cultural Joan Prats, que, com Gomis, era membre del Club 49, associació privada que tenia per objectiu promocionar les activitats artístiques en els grisos temps de la dictadura. A saber que una vegada aixecada, la Casa Gomis va funcionar com una mena de node cultural, tant es feien concerts –Gomis era un melòman de pro– com representacions teatrals. Així, pels terres de pedra calcària, gres i gresite de la joia del racionalisme català han deixat la seva empremta Mestres Quadreny, Joan Brossa, Antoni Tàpies, Joan Miró i John Cage, entre d’altres. I a la seva piscina s’han banyat els membres de la companyia de Merce Cunningham després de la seva primera actuació a Espanya, per posar un exemple. Però el 1949 Sert era a l’exili sense ganes de treballar a Espanya de manera que va declinar l’oferta. Va ser llavors quan Prats va suggerir el nom de Bonet Castellana, un jove que havia treballat amb Le Corbusier en persona i havia sigut el benjamí del Gatcpac. Bonet Castellana també era a l’exili, a l’Argentina, però va acceptar. La primera proposta, recorden els fills de Gomis, «era molt més pomposa, amb dues plantes, rampes i el sostre al revés», i va ser rebutjada per la matriarca. La segona va prosperar i el resultat és una acollidora i lluminosa construcció en mig d’una pineda, perfectament integrada amb el seu entorn, on interior i exterior es confonen, i on tot està acuradament escollit, pensat i dissenyat. Una obra integral nascuda de la «complicitat estretíssima entre arquitecte i comitent», puntualitza Marita Gomis, una de les descendents del matrimoni impulsor. Integral perquè Bonet Castellana no només va dissenyar la casa amb els seus tancaments vidrats –espectacular el passadís que uneix l’amplíssim saló amb l’anomenat pavelló independent–, les seves gelosies de ceràmica i els seus inconfusibles sostres voltats, sinó que també es va encarregar de pensar en el mobiliari, les alfombres i les cortines. Tot, colors i textures, està perfectament i detalladament pensat i llistat. I documentat. La família Gomis Bertrand guarda la immensa correspondència que va generar la construcció, ja que es va aixecar amb Bonet Castellana en la distància. Cartes i fotografies. De Joaquim Gomis, germà de Ricardo, són les imatges que s’enviaven a l’arquitecte per seguir l’evolució de la casa. I de Moisés Villèlia, les escultures que poblen el jardí. Algunes desaparegudes a cop de mar, cada vegada més pròxim. Els fills Gomis recorden quan la finca donava a un sorral de 100 metres d’amplada que ja no existeix. També, de quan circulaven amb bicicletes per les pistes de l’aeròdrom del Prat. La desviació del delta del Llobregat i les successives ampliacions del port han acabat amb la platja; i l’aeroport, amb la vida a la casa. La capçalera de la tercera pista està a tot just 400 metres de l’edificació, de manera que el soroll dels avions escalfant motors per enlairar-se és eixordador. En cas d’haver prosperat els plans d’Aena, la pista encara s’hauria acostat més. Tot i que el terrabastall actual ja els ha obligat a no pernoctar a la Ricarda, però no a abandonar-la: continuen fent reunions familiars i cuidant-la. «Sense ajudes», puntualitzen. Però és patrimoni –té la màxima protecció de la Generalitat– i no pensen deixar que es perdi. El finançament surt de les visites guiades i del lloguer de l’espai per a publicitat. Per tot això, «per la singularitat de l’espai i per l’heroïcitat dels seus propietaris, volíem fer un homenatge a la casa i donar-la a conèixer», apunten Sarrias i Vila-San-Juan. El seu salt precipitat a la fama ha sigut cosa de la providència.

Casa Gomis, l’arquitectura singular de la Ricarda

La finca del Prat no és només una reserva natural protegida, és també l’espai on s’erigeix una de les obres mestres del racionalisme català

Els artistes Bea Sarrias i Morlosko Vila-San-Juan evidencien el patrimoni de la construcció amb un homenatge pictòric i audiovisual

El més llegit