Mercats històrics de Barcelona, final de la reforma

Els mercats de Barcelona són l’enveja de mitja Europa. Tal qual. Ho són sobretot perquè hi són. Vaja, que Barcelona va ser una ciutat tardana en qüestió de construir mercats coberts, però alhora és de les poques que ha sabut conservar aquest patrimoni, cultural i arquitectònic, mantenir-lo i modernitzar-lo. És més, els ha utilitzat per reconvertir el comerç de proximitat en els barris i contenir l’oligopoli comercial de les grans superfícies. No en va, en matèria de mercats, la capital catalana sempre ha anat al revés de les seves correligionàries europees. Mentre que a la meitat del segle XIX a França o Anglaterra es construïen grans estructures de ferro i vidre per albergar les fires de carrer; aquí no es van aixecar les dues primeres fins a 1876 i 1882, el Born i Sant Antoni, respectivament. I quan al segle XX, les noves formes de consum van acabar amb el sistema de mercats als principals països europeus i amb part del seu patrimoni arquitectònic (va ser especialment sagnant la demolició de Les Halles de París el 1971), aquí s’anaven obrint noves instal·lacions (26 entre 1939 i 1977) i mantenint les existents. Així fins a l’actualitat, amb 39 mercats alimentaris repartits pels 73 barris barcelonins en ple funcionament. Arribar fins aquí –67 milions de visitants anuals en temps prepandèmics– no ha sigut fàcil. En els 80, els equipaments anaven de caiguda. Sobrevivien però poc més. La solució va arribar, el 1991, amb la creació de l’Institut Municipal de Mercats de Barcelona (IMMB), una col·laboració publicoprivada de gestió entre ajuntament i paradistes. El que s’ha fet ha sigut (i és) modernitzar tots els equipaments i mantenir-los com a amalgama de barri. El resultat és l’anomenat ‘model Barcelona’. Si no envejat, sí estudiat i reconegut per molts municipis. I el resultat és, també, una paradoxa: sent Barcelona una de les últimes ciutats europees a apuntar-se a les llotges cobertes, és de les que millor ha mantingut el seu llegat arquitectònic. Per exemple, els 12 edificis amb entrada pròpia al catàleg patrimonial de la ciutat. Tots rehabilitats. El més vistós, que no l’únic, portat a terme per l’IMMB és la transformació dels mercats. Una tasca que es troba en la recta final: «Les grans transformacions de pedra ja s’han acabat; a partir d’ara les grans transformacions seran digitals», afirma Montserrat Ballarín, regidora de Comerç. I hi haurà manteniment, per descomptat. Gairebé 23 milions d’euros pressupostats fins al 2023 per mantenir la xarxa de mercats en condicions. «Una quantitat important. Significa que un de quatre euros que s’inverteixen es destinen a mantenir uns estàndards de qualitat en tots els mercats, s’hagin o no transformat, a partir de 300 indicadors que han d’assolir tots els equipaments», diu Ballarín. Però encara hi ha projectes d’envergadura en marxa, com el presentat aquest agost: el nou Mercat d’Horta. Una rehabilitació amb innovació. L’estructura de fusta de 1.400 metres quadrats que allotjarà provisionalment l’intercanvi comercial mentre es rehabilita l’edifici original, un dels 12 catalogats, té vocació de permanència. Així, quan acabi la seva funció primigènia no es desmuntarà, s’integrarà a la zona verda que l’acull i se li donarà un ús nou. Una cosa impossible de fer a les altres dues carpes provisionals que ara substitueixen altres tants mercats en transformació integral: el de l’Abaceria i el de Sant Andreu. La primera ocupa la part superior del passeig de Sant Joan; la segona, constreta al carrer de Sant Adrià. Hi ha un quart mercat en doina, el de Montserrat, però aquest no necessita espai provisional perquè s’ubicarà en una nova construcció. Malgrat la innovació de l’estructura provisional amb vocació de permanència a Horta, les rehabilitacions actuals no són les més vistoses ni els seus edificis els més patrimonials. El palmarès d’espectacularitat l’hi disputen les transformacions de Santa Caterina i Sant Antoni (el Born i els Encants no entren en la categoria de mercats alimentaris). El de la Ribera té el reconeixement de ser el primer que es va cobrir a la ciutat (1844) i d’haver-se consolidat sobre el que havia sigut el convent de Santa Caterina (cremat durant la bullanga de Sant Jaume de 1835), però cap dels dos fets són prou mèrits per tenir entrada pròpia al catàleg. Sí que la té Sant Antoni, representant juntament amb el Born de les grans arquitectures de ferro i vidre del segle XIX, aixecat just on va preveure Idelfons Cerdà. Aquest té prou amb la seva monumentalitat per ser admirat; el de Santa Caterina té en el seu historial la coberta més fotografiada de la ciutat i la firma de l’últim gran arquitecte contemporani català: Enric Miralles, tot i que després de la seva mort –l’any 2000– la reforma la va acabar la seva dona, la també arquitecta Benedetta Tagliabue. La Concepció i Hostafracs comparteixen catalogació, tipologia arquitectònica i autoria, Antoni Rovira i Trías, amb Sant Antoni, però no la seva monumentalitat. No és gaire lluny el de la Llibertat, també aixecat segons l’anomenada arquitectura de ferro i vidre però amb una altra firma, la de Miquel Pascual Tintorer, nom potser poc conegut però amb un edifici sortit del seu llapis, la Casa Burés, exemple d’esplendor modernista de la dreta de l’Eixample. Completen la llista de mercats protegits Sants, Sarrià, Galvany, Ninot, Poblenou i Clot. I per descomptat la Boqueria, tot i que el seu patrimoni és més immaterial que material. Com el de Santa Caterina, deu la seva ubicació a la bullanga de 1835 i a la crema del convent de Sant Josep. Al solar, en un inici, es va projectar una gran plaça porticada amb jardins i fonts que aspirava a ser la més gran de Barcelona. Al final, va acabar allotjant primer de forma provisional i després de forma definitiva els llocs de venda de la Rambla. Però el mercat de mercats de Barcelona és un dels grans que no s’ha transformat integralment. Impossible tancar-lo i traslladar els llocs a un emplaçament provisional. Així que ha anat patint nombroses intervencions quirúrgiques per modernitzar-lo. La pròxima, canviar-li el terra.

Mercats històrics de Barcelona, final de la reforma

L’ajuntament ultima la rehabilitació dels últims cinc grans equipaments pendents: Horta, Sant Andreu, l’Abaceria, Montserrat i Besòs

La capital catalana és una de les ciutats que més i millor ha conservat el patrimoni dels seus espais dedicats a l’alimentació

El més llegit