Una xarxa sigil·losa de relats

Fa un parell d’anys, Carol Rodríguez em va escriure dient: «Vull manar-te alguna cosa». I en el ‘link’ adjunt al ‘mail’, el projecte fotogràfic Perifèrica. «Per al pròxim Festival de Cultura Txarnega», apuntava a desplegar una fantasia d’imatges sobre aquests barris i ciutats de l’entorn de Barcelona que són anomenats en relació amb ella, com passa sempre amb els subjectes subalterns, en relació amb qui es creu el seu amo. Algunes companyes estàvem recuperant-nos de l’impacte (de l’ensurt) d’haver obert la caixa dels vents al realitzar, amb pocs mitjans i moltes ganes, el I Festival de Cultura Txarnega de Barcelona. A Catalunya sempre hem pogut celebrar el passat de les que venim d’un enfora nacional, més enllà d’aquesta frontera que no és administrativa però tot i així és molt present, és molt real, una frontera ontològica que ens constitueix, també. Tenim presència en el Museu de la Immigració i tenim grans manifestacions com una Fira d’Abril que és estranya per a la majoria de nosaltres, que visitem com visitarem després les festes de la diversitat, plenes d’imatges acolorides i fixades en el temps propostes com a mirall deformador en el qual mirar-nos, més que per recordar, per oblidar entre rialles les complexitats que ens conformen. Però la hibridació ja és més difícil d’anomenar, a Catalunya i a qualsevol lloc. El mestissatge està molt bé si és el dels altres, si és lluny i no amenaça de contaminar. Juntament amb el relat colorista, se’ns proposa també un relat polític de classe. Però ella sola, la classe, no explica el nostre tot. Les xarnegues paies no podem pensar-nos des de la racialització i no patim, tampoc, aquesta violència. Però l’origen migrant hi és, i necessita d’un espai per ser dit. Des de fa mesos estic recollint la memòria oral d’una txarneguitat que escric amb tx per resignificar-la. Persones que se m’acosten per donar-me i donar-nos el seu temps i la seva memòria. Històries que sempre comencen dient «no tinc gaire cosa per explicar», com el hi havia una vegada dels contes infantils. No tenim gaire cosa per explicar però el que hem d’explicar és el que tenim. I és nostre. La nostra història, per petita que sigui, és la nostra història. I en aquest desplegar es va confeccionant un relat que és el del silenci de la Transició, de l’oblit imposat per decret, i de l’oblit imposat per una por més antiga. «Les txarnegues som el fantasma que recorre l’Estat espanyol, l’equivalent vívid als rams de flors a les cunetes» Les txarnegues som el fantasma que recorre l’Estat espanyol, com aquell fantasma del comunisme del manifest de Marx, l’equivalent vívid als rams de flors a les cunetes, que apunten de manera ambigua o ambivalent a accidents de trànsit i a fosses de la guerra. «Jo no tinc una història política», em diuen, per a tot seguit traçar un mapa de la misèria política de totes aquelles que vam perdre la guerra, que vam ser les pobres. El no-lloc d’enunciació El no-lloc d’enunciacióQuan Marc Augé va desenvolupar la teoria dels no-llocs va apuntar, sense voler-ho, a una cosa estranyament profunda i constant: només els llocs tenen el poder d’enunciació. Però no és un poder inherent, sinó un poder sobrevingut. Els llocs són el marc acceptat, el marc assumit. Els aeroports, els supermercats, els grans hotels són llocs de passada, sense història i sense identitat, deia. I potser ho són per als viatgers i els clients. Les que treballem en aquests espais, o les poblacions que migren des d’ells o cap a ells, tenim clar el pes de la seva història i la seva constitució identitària. Però són les poblacions que no són escoltades. L’espai txarnego és mirat des dels llocs establerts com un Frankestein compost de parts: veuen les parts sense entendre el tot. L’espai txarnego no és la juxtaposició de retalls, sinó una realitat en si mateixa, múltiple, complexa, diversa i real. Que no tingui narració no ens treu la vivència. «A ningú li dona rèdit polític ni rèdit cultural recolzar aquesta realitat sense espai en un món polític i cultural que es mesura en aquests càlculs» El Festival de Cultura Txarnega no ha tingut segona edició, perquè a ningú li dona rèdit polític ni rèdit cultural recolzar aquesta realitat sense espai en un món polític i cultural que es mesura en aquests càlculs. Però tant fa: allò va ser un fil més d’un relat que estem teixint a parts, a estones, i que en el seu conjunt va explicant qui som i què ens ha passat. En el ‘mail’ de la Carol venia un altre adjunt: un projecte anomenat ‘Chavalas’, que estava començant a rodar. Un projecte futur que ja és present i explica, també, un passat. El temps no és lineal, i la vivència va trobant els espais per donar-nos l’ànim. Brigitte Vasallo és escriptora, activista i organitzadora del Festival de Cultura Txarnega.

El més llegit