La novel·la que va salvar les festes de Gràcia

Fa 40 anys, Gràcia, aquesta setmana en plena festa major, era un plató. Francesc Betriu, director amb demostrada volença per portar al cel·luloide novel·les inspiradores, va decidir que ja era hora de traslladar ‘La plaça del Diamant’ al cine i, pel mateix preu i amb els mateix actors, a la petita pantalla, ja que de la més cèlebre obra de Mercè Rodoreda es van rodar conjuntament les dues versions, una de dues hores per a les sales d’exhibició i una altra de quatre capítols de 55 minuts cadascun per a Televisió Espanyola. No és insensat, vist amb perspectiva, afirmar que aquelles dues obres de Betriu, interpretades per Sílvia Munt i Lluís Homar, van contribuir decisivament a rellançar, o fins i tot salvar, una festa major que llavors amenaçava ruïna. Els 40 anys són una efemèride que ve de gust celebrar ara que per culpa de la pandèmia la festa major està, per segon any consecutiu, en manera supervivència i tota ajuda sempre és merescuda, però sobretot perquè aquell rodatge va ser llavors formidablement documentat per un fotògraf, Josep Maria Contel, que atresora tres centenars d’imatges d’aquells tres mesos de robes d’època, maquillatge i claquetes que encara recorden els, com a mínim, cinquantins del barri, ja que va ser un espectacle majúscul. El mateix Contel ha refrescat aquest any al programa de festa major alguns records d’aquell juny de 1981, quan va començar el rodatge. Recorda fins i tot la primera escena. Sílvia Munt, la Natàlia de la novel·la, sortia d’un colmado del carrer Providència a què la protagonista anava a buscar salfumant amb propòsits terribles, posar fi a la seva vida i a la dels seus fills. «Quan dormissin, primer a un i després a l’altre, els posaria l’embut a la boca i els llançaria el salfumant dins, i després me’l llançaria jo...». Així era Rodoreda, immisericordiosa narrativament malgrat la seva cara de bondat. La qüestió és que cal situar bé el moment en què Betriu va decidir atrevir-se amb aquesta novel·la de l’altar de la literatura catalana, en què les festes de Gràcia són part indispensable del relat entre moments de la vida de la protagonista. Aquesta és una festa major amb més de 200 anys d’història a la seva esquena, però amb alts i baixos notables. Els anys 60 van ser sens dubte gloriosos. Cada any competien per pujar al lloc més alt del podi de popularitat la plaça del Diamant i la del Sol. La primera era cèlebre pels seus espectacles. La segona, pels seus concerts. El 1966 es va emportar la corona de llorer la del Sol, no hi ha discussió possible sobre això, ja que va posar en escena ni més ni menys que Tom Jones, cantant llavors superlatiu i que, segons els pocs que van tenir accés al seu minúscul camerino, sota els pantalons portava, com no podia ser d’una altra manera, uns calçotets amb estampat de pell de tigre. Allò va ser un Everest, però els ‘vuitmils’ eren llavors habituals. Per Gràcia van passar Rita Pavone, Raphael i Joan Manuel Serrat, per citar tres noms. No obstant, a principis dels anys 70 va començar un descens a l’avenc de la insignificança. Hi va haver anys en aquella dècada en què, en una mena de coll d’ampolla de l’extinció de les tradicions, eren només cinc els carrers que s’engalanaven per a la festa major (avui, fins i tot amb pandèmia, en són 21). Els anys posteriors a la mort de Franco van submergir Barcelona en una font de creativitat memorable, però en què la tradicionalitat no sempre tenia un encaix perfecte. És en aquest sentit en què pot considerar-se que el rodatge, estrena i èxit de ‘La plaça del Diamant’ va ser un boca-orella revitalitzant en el moment més necessari. La festa va renéixer per molts motius, segur, però les dues obres de Betriu van contribuir-hi a la seva manera de manera indiscutible. Una bona prova d’això és que, quan els organitzadors de la festa van decidir el 1986 repescar una tradició que havia caigut en desús, el pregó inaugural, no hi va haver debat possible, havia de ser Sílvia Munt, que va acceptar l’honor. La col·lecció de fotos de Contel sobre aquell rodatge són un Guadiana cultural que de tant en tant emergeix a la superfície en forma d’exposició o revista. No és per a menys, ja que, a la seva manera, són de passada un jaciment arqueològic en blanc i negre de com va arribar Gràcia als anys 80 i, després, de què en queda, d’aquell moment. Una de les primeres sorpreses a l’hora de buscar localitzacions en aquell ja llunyà 1981 va ser descobrir que no quedava en tota la província de Barcelona ni un sol envelat com marca l’ortodòxia i va caldre anar-lo a buscar a les Borges Blanques, però també va ser un desengany constatar que el teixit comercial del barri ja havia començat a canviar irremissiblement. La pastisseria en què la Colometa treballa abans que el perdonavides del seu marit l’obligui a deixar l’ocupació va ser en realitat la Confiteria Reñé de Consell de Cent, i el casament que tant lament li portaria després es va rodar, en realitat, a falta de llocs millors a Gràcia, a l’Hotel Espanya, al cor del Raval. El colmado de Providència, el del salfumant, sí que era de Gràcia, però ja no existeix. És per això que la mirada pacient de totes i cada una de les fotos, fins i tot amb lupa, és un plaer documental deliciós pel qual cal donar les gràcies a Contel. Doncs això. Gràcies.

La novel·la que va salvar les festes de Gràcia

Fa 40 anys el barri va ser un gran plató en què es va rodar ‘La plaça del Diamant’, que, a la seva manera, va insuflar nostàlgia i vida a una festa major que incompresinblemente s’esllanguia

El més llegit