Luis Alonso: «No hem sabut exportar l’arquitectura catalana com la gastronomia»

L’arquitecte Luis Alonso, 66 anys, ha escrit 16 llibres i ha corregut 14 maratons. Durant el 2021 ha llegit 16 llibres, ha vist 60 pel·lícules i ha corregut 460 quilòmetres. Ho sap perquè ho anota tot. Nascut a Madrid, establert de jove a Barcelona, i una de les ànimes del despatx Alonso, Balaguer i Arquitectes Associats, en els últims anys ha passat molt temps a Xile. Defensa el model d’un edifici on no només visquem, sinó en què fem de tot i de forma compartida. Ho anomena promiscuïtat funcional. ¿Corrent aprens de les ciutats? No hi ha millors records paisatgístics d’una ciutat que quan estàs en ple patiment en una marató. A totes les ciutats on treballem, i ho fem a vuit països, corro. Entre vuit i 10 quilòmetres al dia. És de les millors maneres de visitar una ciutat. Intento anar sol per disfrutar de la meva respiració, de les meves gambades i del paisatge de la ciutat. «La ubicació sempre serà important, però la segona consideració serà la flexibilitat en la vivenda. No té sentit que fem per sistema vivendes de 80 i 90 metres quadrats amb quatre habitacions» Vostè va començar a treballar a la Barcelona de 1978. Res a veure amb l’actual. Des del primer moment ens vam vincular amb l’arquitectura esportiva, no és casualitat. Vam fer el primer gimnàs Arsenal el 1983, el primer centre esportiu urbà. Després ens hi vam especialitzar molt: hem fet 74 centres esportius. Avui creix l’arquitectura de la salut, del benestar. La pandèmia accelera tendències, i el tema dels balnearis urbans, els spa, s’enfortirà. La gent té ànsia per cuidar-se, per sentir-se bé. ¿Quines tendències accelera la pandèmia? El sector immobiliari s’ha mogut durant els últims 40 anys en funció tres factors: ubicació, ubicació i ubicació (es refereix al mantra en anglès del sector de la vivenda en l’últim segle: ‘location, location, location’). La pandèmia provocarà canvis. La ubicació sempre serà important, però la segona consideració serà la flexibilitat en la vivenda. No té sentit que fem per sistema vivendes de 80 i 90 metres quadrats amb quatre habitacions. Perquè a tothom li agradaria viure en un ‘loft’, en un espai obert, diàfan. I s’ha de poder anar adaptant a canvis. La teva vida va canviant i vas necessitant espais diferents. No té sentit que et doni quatre dormitoris si vius sol o només amb la teva parella. Quan vingui un fill, t’he de permetre de forma fàcil que aconsegueixis tu mateix, amb una sèrie de peces prefabricades, una habitació, que trigues 22 minuts a muntar. Si demà en necessites dues, te’n fas dues. «T’he de permetre de forma fàcil que aconsegueixis tu mateix, amb una sèrie de peces prefabricades, una habitació, que trigues 22 minuts a muntar. Si demà en necessites dues, te’n fas dues» ¿I les peces? Són elements prefabricats de cartró guix, encadellats, els deixem en un pàrquing, un celler dels edificis, i tu mateix te’l puges i te’l muntes. ¿Què hauríem donat per tenir aquesta possibilitat en l’època del confinament, quan la parella havia de teletreballar, i potser el nen estava en classe virtual i era incomodíssim? Per a mi és un tema fonamental. Perquè la vivenda sol ser la inversió més gran de la nostra vida. Després de la ubicació i la flexibilitat, la tercera consideració és la promiscuïtat funcional: poder tenir serveis a mà per facilitar-te la vida. Molts edificis que estem fent inclouen serveis de gimnàs, habitacions per a ‘hobbies’, horts urbans. Coses per compartir. La pandèmia ens ha forçat a compartir molt més. Fins ara només compartíem l’escala i l’ascensor. Fins al març del 2020 tots dèiem que era millor separar el lloc del treball i el de residència. Ja no ho veiem tan clar. Estic convençut que la setmana de quatre dies no és gaire lluny. A més, el cinquè dia el pots fer parcialment des d’on tu vulguis. És un dels pocs avantatges que ens donarà aquest accelerador de tendències. El contacte altres persones és necessari, però no cinc jornades, vuit hores al dia. A més, no hi ha res més sostenible que edificis i barris que funcionen el màxim d’hores i dies. Té més sentit de ciutat. En una promoció privada hem ficat una biblioteca pública. «Estic convençut que la setmana de quatre dies no és gaire lluny. El cinquè dia el pots fer parcialment des d’on tu vulguis. És un dels pocs avantatges que ens donarà aquest accelerador de tendències» Un model publicoprivat. Té un sentit tremend. Obres els ulls al món polític i al sector privat. En aquests edificis promiscus que fem sempre hi ha una cosa pública. Quan vam fer Les Arenes: és un exemple de promiscuïtat funcional gegant. Havia de ser simplement un centre comercial. Hi vam introduir oficines, comerç, centre cultural, museu del rock, els cines, la cúpula com a espai polivalent, un carrer, a dalt, amb 300 metres de longitud i 10 metres d’ample. Aconseguir-nos un mirador per a la ciutat. A sota, una pista per córrer. Això és l’interessant. Hi ha una oficina municipal. Hi vas ficant usos. El millor dels estudis pronosticava que amb sort el tercer any s’arribaria a entre cinc i sis milions de visitants a l’any. Abans de la pandèmia, en tenia entre 11 i 12 milions. Més del doble. Això té a veure amb la ubicació, excel·lent, però també amb la promiscuïtat funcional, arquitectura, i una bona gestió. Si ajuntes tot això dones valor afegit. L’arquitectura té l’obligació de donar valor afegit, llebre per gat, molt més del que ens demanen els nostres clients. La classe política té molt a veure que la ciutat sigui amable. Barcelona és una referència mundial perquè vam tenir la sort de tenir un alcalde com Pasqual Maragall, que va entendre que la manera de cohesionar la societat i recuperar la ciutat per al ciutadà era l’arquitectura i la planificació urbana. L’estètica de l’espai públic és ètica, l’espai públic genera la teva forma de comportament. Potser els arquitectes no hem sabut transmetre la importància i la responsabilitat social de l’arquitectura en generar ciutats millors, societats millors. «Barcelona és una referència mundial perquè vam tenir la sort de tenir un alcalde com Pasqual Maragall» L’ajuntament parla de ciutat saludable, i ho vincula de forma especial a retallar l’espai al vehicle privat. L’arribada del cotxe elèctric serà un problema, perquè no tindrem la coartada que contamina i no obstant ocuparà espai a la ciutat. El cotxe és un tema delicat. La ciutat va tenir una transformació total a finals del segle XIX amb l’invent de l’ascensor per part d’Elisha Otis (nord-americà que va inventar el dispositiu de seguretat i va fer possible el primer ascensor per a persones). Fins aleshores la gent pujava cinc plantes, sis. Es va pujar verticalment. El segon invent que va canviar la ciutat va ser el Ford T, el cotxe. Més del 50% de l’espai públic va ser per a l’automòbil, això no té sentit ni futur. S’ha de recuperar espai per al ciutadà i fer permeable la ciutat. Però acompanyat d’una bona planificació i d’una bona estètica de l’espai públic. Feia sis mesos que no venia a Barcelona i a cada encreuament m’aclapara que vingui per darrere un ciclista, un patí per la dreta, el cotxe o l’autobús. ¿Això es pot resoldre? Sí, és qüestió que unes quantes persones ben moblades intel·lectualment s’hi posin. ¿Arquitectes i polítics? Arquitectes i polítics han d’anar de bracet, no poden ser rivals. No estic en contra de les superilles. A San Francisco i Nova York molts carrers es tanquen els caps de setmana i és un èxit. El bo és que tinguis més espai públic i estic totalment d’acord que l’hi traguem al cotxe, però amb una planificació adequada. Medellín és un cas clar: la classe política ha apostat per transformar-la i en 20 anys no té res a veure amb el que era. És molt més amable i cohesionada. «L’arquitectura és un obrellaunes econòmic brutal. A la gent li costa entendre-ho. No ho hem sabut aprofitar [el pes de l’arquitectura catalana]. És una pena». ¿Il·lusionat que Barcelona sigui capital mundial de l’arquitectura el 2026? Ja és hora que l’arquitectura d’aquí tingui més rellevància. Fa 10 anys em vaig presentar al deganat del col·legi d’arquitectes i vaig perdre estrepitosament. El meu lema era que l’arquitectura catalana és extraordinària però ¿quins exemples hi ha al món? Fa 40 anys la gastronomia catalana era el pa amb tomàquet i les mongetes amb botifarra. Avui és un referent mundial perquè una sèrie de persones, com Carme Ruscalleda, Santi Santamaria i Ferran Adrià, es van posar a picar pedra. Fa 40 anys l’arquitectura catalana era extraordinària: Coderch, Correa. ¿Com no li hem tret profit? Hem d’exportar aquest concepte, no ho hem sabut fer. D’aquí venia el meu lema. No em va creure ningú. No ho hem posat en relleu, quan l’arquitectura és un obrellaunes econòmic brutal. A la gent li costa entendre-ho. No l’hem sabut aprofitar. És una pena.

Luis Alonso: «No hem sabut exportar l’arquitectura catalana com la gastronomia»

L’arquitecte creu que la pandèmia estimularà un model d’edificis amb moltes funcions, que a més permetin sumar o restar habitacions, i demana que es tingui el sector més en compte

El més llegit