«¿Com pot ser que Barcelona, amb un 28% d’immigració, no tingui regidors d’origen immigrant?»

President de la Federació d’Entitats Llatinoamericanes de Catalunya (Fedelatina), Javier Bonomi denuncia que a Barcelona, a Catalunya i a Espanya els immigrants pateixen rebuig i una falta de representació anòmala en gairebé tots els àmbits. Exigeix canvis reals i no proves pilot, i augura una societat partida si aquests no arriben. ¿Els immigrants han patit de forma especial la pandèmia? L’immigrant és la part més dèbil en aspectes com l’administratiu i el laboral. Abans de la pandèmia els immigrants teníem a Barcelona un atur que rondava entre el 30% i el 32%, quan el dels espanyols estava entre el 14% i el 16%. Hem estat al capdavant de la pandèmia. Cuidadores, servei domèstic, repartidors. Les dependentes dels supermercats. Gent que ha tingut taxes molt altes de contagi. ¿I amb un reconeixement escàs? Escàs. S’ha reconegut la tasca dels sanitaris, però ningú ha parlat de les persones que netegen les habitacions dels hospitals ni dels que reparteixen el menjar. Ens passa una cosa molt típica: s’invisibilitza l’immigrant. Estem subvalorats, subestimats. En el fons ens volen poc com a persones, ens volen com a treballadors. Som un col·lectiu molt precari i amb un risc elevat d’exclusió. «S’ha reconegut la tasca dels sanitaris, però ningú ha parlat de les persones que netegen les habitacions dels hospitals ni dels que reparteixen el menjar» Més que abans. Molt més que abans. Existeix el risc de generar una hipoteca per al futur, una divisió encara més gran entre persones d’origen immigrant i persones locals i europees. És una cosa que ja existeix. La nostra societat té castes: la més baixa és la dels sense papers, i dins d’aquesta podem parlar de llatinoamericans avantatjats i africans i asiàtics subestimats. No ho dic jo, ho diu la llei d’estrangeria: els llatinoamericans podem aconseguir la ciutadania en dos anys i un subsaharià n’haurà d’esperar 10. Igual amb els visats d’entrada. La segona categoria és la de les persones que viuen a Barcelona que tenen papers però que encara no tenen la nacionalitat espanyola. Patiran moltíssim per renovar i tramitar la documentació. Finalment, hi ha els que tenim la nacionalitat espanyola, espanyols i catalans de primera categoria, per dir alguna cosa. Podem votar, tenim drets genèrics, tot i que no les mateixes oportunitats. Un color de pell o un origen et marginarà a l’hora d’aconseguir una feina, una vivenda. Hi ha una discriminació estructural, un racisme estructural. Lamentablement, part d’aquest racisme està acceptat per tots els que vivim en aquesta societat. «Hi ha una discriminació estructural, un racisme estructural. Lamentablement, part d’aquest racisme està acceptat per tots els que vivim en aquesta societat» ¿Per què tot i que no estiguem contra la immigració ja ens va bé? Ningú o molt pocs volen canviar l’statu quo: les administracions públiques prenen mesures simbòliques. Barcelona encara no és antiracista, ens falta molt per arribar-hi. Hi ha projectes concrets, com els dels manters, que estan bé però són proves pilot. Ja estem molt cansats de les proves pilot, hem de passar a canvis estructurals. Si no viurem amb les proves pilot com li passa després de centenars d’anys el col·lectiu gitano, que no deixa de ser un col·lectiu marginat, amb altes taxes d’atur, i han passat 500 anys. Si no fem alguna cosa urgentment, tindrem una societat hipotecada per al futur, com està hipotecada França i com està hipotecada la Gran Bretanya, on immigrants de segona i tercera generació no se senten part d’un projecte comú. ¿Què li sembla que es concedeixi la nacionalitat a immigrants per intentar evitar un assassinat? El que fem és exercir el nostre poder absolut. Concedir la nacionalitat com si fos un premi, i no ha de ser un premi per a un, si ho és ho ha de ser per a tothom. S’ha de concedir perquè les persones fa un temps que són a Espanya i han demostrat la seva integració econòmica, social. No s’ha de ser un heroi per tenir la nacionalitat espanyola, perquè si no ens posem en la supremacia que concedim una gràcia, com si fóssim amos dels drets de les persones. «Si no fem alguna cosa urgentment, tindrem una societat hipotecada per al futur, com està hipotecada França i com està hipotecada la Gran Bretanya» ¿Què opina del discurs que els immigrants només han d’arribar si tenen feina? Hi ha un discurs utilitarista que coneix bé el Canadà, els països saxons, en el sentit que volen immigrants a la carta. Farem un concurs a veure quin tipus d’immigrant vull: enginyers, metges. El tens a la medicina. La medicina és l’únic àmbit laboral en què la presència d’immigrants és proporcional a la seva presència en la societat: hi ha un 14% de metges d’origen immigrant a Catalunya, perquè els metges d’aquí marxen a llocs on els paguen millor: Alemanya, la Gran Bretanya. Els supleixen metges de Colòmbia, Perú, de l’Equador, Argentina. El que estan fent és buidar de matèria primera, de professionals, els nostres països. ¿Qui paga això? ¿Qui paga l’educació que han tingut aquests metges? «Hi ha projectes concrets, com els dels manters, que estan bé però són proves pilot. Ja estem molt cansats de les proves pilot, hem de passar a canvis estructurals» ¿Té la impressió que un immigrant ho té pitjor per prosperar que fa uns anys? L’ascensor social i econòmic s’ha trencat, directament. ¿Quan? A partir de l’abandonament de l’Estat del benestar, de l’abandonament de la defensa dels drets dels treballadors, de la desregulació empresarial i laboral. El salari mínim era ridícul, de 650 euros, i donava a grans empreses el dret a contractar nous treballadors pagant-los un 50%. Moltes empreses troben en cada crisi una oportunitat per rebaixar els drets dels treballadors. Per això és tan important recuperar aquests drets i apujar el salari mínim. I la renda mínima, la renda garantida: s’ha de donar una oportunitat de viure dignament i de formar-se persones que estan fora del sistema. Majors de 50 anys, joves. L’abandonament escolar: entre la població d’origen local és un 6%. Entre la d’origen estranger és un 27%. Cinc vegades més opcions de no acabar l’escola. El 16% dels estudiants de secundària i batxillerat són d’origen immigrant. A la universitat, només el 5%. Ser immigrant influeix en el fet que una persona no trobi una professió, que no sigui universitari. Com es va fer amb la dona, s’han de prendre mesures, com en tants països, per incloure la diversitat en diversos àmbits. Perquè els immigrants normalitzin la seva vida, econòmica, laboral, cultural: a les festes de la ciutat de Barcelona tenim molt poca cabuda els immigrants. Necessitem apropiar-nos-en. Que també siguin nostres, que no siguem convidats. «L’abandonament escolar entre la població d’origen local és un 6%. En la d’origen estranger, un 27%. En la secundària i batxillerat, el 16% és d’origen immigrant. A la universitat, només el 5%» ¿Per què agraden més els refugiats que els immigrants econòmics? Un té la visió que el refugiat tenia la seva vida armada i no tenia intenció d’anar-se’n a un altre país, que ha d’escapar. El relacionem amb els catalans i espanyols que per centenars de milers van haver d’anar als nostres països. Milions d’europeus que van fugir de les guerres, de la fam. Això genera més simpatia. Però també se’n van anar d’aquí milions d’immigrants econòmics i els que venen ara no ens cauen tan bé. Quan pensem en l’immigrant econòmic, és un risc, ve a buscar diners. Diners n’hi ha pocs, hi ha pocs llocs de treball. No sigui que em tregui el meu. Aquesta actitud es nota en com ens ignoren, com no ens tenen en compte. ¿Com pot ser que Barcelona, amb un 28% d’immigració, no tingui ni un 1% de presència dels immigrants en els mitjans de comunicació públics? ¿Que no tingui un 1% en la política, que no tingui regidors d’origen immigrant? Algun conseller de districte. Al Raval, més del 50% dels veïns no han nascut a Espanya: ¿com pot ser que no hi hagi un regidor immigrant? Però bé, tranquils, perquè el temps passarà i votarem, tot i que no li agradi a la gent. Pràcticament no hi ha ningú d’origen immigrant en els governs. A Barcelona hi va haver Gerardo Pisarello (primer tinent d’alcalde en el mandat anterior), hi ha alguna diputada al Parlament. Són l’excepció que confirma la regla. Del que és simbòlic hem de passar al real. ¿Quant falta perquè Barcelona tingui un alcalde d’origen pakistanès? No fa falta que sigui d’origen pakistanès, tindrà el seu origen, però el que vull és que sigui barceloní, català, al marge de quin sigui el seu color de pell. Hi ha l’anècdota d’una noia d’origen peruà que treballava a l’Ajuntament de Barcelona, en tasques administratives. I tots els matins el personal de seguretat li deia: tu per l’altra porta, disculpa, amb els de la neteja. El policia, el guàrdia, no veu mai persones d’origen administratiu en tasques que no siguin de neteja. I ella havia d’explicar cada dia que tenia una feina en una oficina. No és que el guàrdia sigui racista, és el sistema que és racista. Si ara no fem un canvi, el futur de la cohesió social està en perill a Barcelona, Catalunya i Espanya. Que immigrants que fa vuit o 10 anys que són aquí no puguin votar a les eleccions municipals és una vergonya. És tercermundista. «Barcelona no és antiracista ni intercultural. És fàcil ser intercultural quan tens el poder i pagues 11 euros al servei domèstic i després tens un fill apadrinat al Sudan. Som molt progres tots» No se senten interpel·lats. Ens diuen que hauríem de participar per ser bons ciutadans, però després no ens donen l’eina. Com passa amb moltes coses de la cultura catalana: hi ha un doble discurs. Està molt bé que parlis català, però posaré pocs cursos en català. Si realment vols que parli en català, posa cursos quan sigui, els caps de setmana, per tot arreu. Això és utilitzar la cultura o l’economia per generar una barrera i després no fer res perquè aquesta barrera s’aixequi. Estem farts de la precarietat permanent. Molt poca gent vol que alguna cosa canviï. I entre els pocs que volen que alguna cosa canviï, alguns fan declaracions i proves pilot i altres, molt pocs, intenten impulsar realment polítiques actives d’igualtat. Paraules boniques: integració. Jo parlaria simplement d’igualtat de drets i oportunitats. Barcelona necessita unes quotes mínimes d’igualtat de drets i oportunitats. Barcelona no és antiracista ni intercultural. És fàcil ser intercultural quan tens el poder i pagues 11 euros al servei domèstic i després tens un fill apadrinat al Sudan. Som molt progres tots. La qüestió és que el sistema sigui més igualitari. Quan la política es queda en les bones intencions, està bé però no n’hi ha prou.

«¿Com pot ser que Barcelona, amb un 28% d’immigració, no tingui regidors d’origen immigrant?»

Javier Bonomi, president de Fedelatina, denuncia que la societat ignora els immigrants, diu que és un dels col·lectius més afectats per la pandèmia i crida a emprendre canvis perquè se senti part real de la societat en el futur

El més llegit