El mamut de Pedralbes fa les maletes

Un. El mamut que el 1922 va treure la seva pètria mandíbula quan es va excavar un pou a l’avinguda de Pearson de Barcelona. Darrere van aparèixer dues tíbies, dos fèmurs i algunes vèrtebres. Dos. La granota que va aparèixer al jaciment cretàcic de Vilanova de Meià (Noguera) i que va fer perdre el son als amfibiòlegs de mig món perquè era d’un temps en què se suposava que aquest tipus de batracis encara no havien nascut. La ‘Montsechobatrachus gaudryi’, així la van batejar els seus descobridors, va existir 100 milions d’anys del que se suposava fins aleshores. Tres. Del mateix jaciment, el bec d’una au amb dents, espècie, segons es miri, afortunadament extinta. Quatre. Una de les dues roques que van aparèixer el 1972 durant les obres del túnel de la Rovira i que en un primer moment de gran alegria es va suposar equivocadament que eren un parell de meteorits de la mida d’una carbassa de Halloween. Cinc. Una col·lecció de sals de les mines de Cardona que, de tan boniques i escultòriques que són, fins i tot els van construir un moble expositor el 1921, com si fossin les joies de la corona del quaternari. Sis. Una galenita no gaire més gran que un meló de pell de granota que només es pot aixecar del seu pedestal amb quatre braços ben forçuts. Set. Un estoig datat el 1883 que conté la rèplica dels 15 diamants més famosos del món, entre aquests, per exemple, l’evocador de grans aventures palatines Gran Mogol. Vuit. Roques ígnies de tot tipus igualetes a les que portava en un maletí Ryan O’Neal en la hilarant ‘¿Què em passa, doctor?’ pel·lícula dirigida per Peter Bogdanovich i que protagonitzava juntament amb Barbra Streissand. I la llista podria seguir fins a arribar, que es diu aviat, a les 600.000 peces, d’aquestes, sobretot, fòssils, uns 520.000. El Museu Martorell està en plena mudança. Més ben dit, en una mudança gegant i gairebé tectònica. La notícia, això diuen, és que es reformarà per renéixer amb un aspecte més gallard i nous usos científics el 2023, però el cert és que una mudança d’aquestes dimensions, en què un equip de 25 persones treballa des de fa mesos etiquetant caixes meticulosament tancades, ja és, per si sola, tota una història. El Museu Martorell, als seus 139 anys de vida, fins i tot necessita una presentació. Encara és un gran desconegut, i això que va ser el primer museu de la ciutat. No n’hi havia abans de 1882, any en què es va inaugurar. Abans d’aquesta data, quan en altres ciutats europees ja s’havien fundat museus pictòrics o, el que ve més al cas, museus dedicats a mostrar tot el nou saber científic que va implicar el segle XIX, a Barcelona encara es recorria, que no és poca cosa, als gabinets de curiositats, protomuseus com el que la família de farmacèutics Salvador tenia a la rebotiga del carrer Ample. Va ser a partir de la donació que Francesc Martorell (1822-1872) va fer a la ciutat que es va decidir construir al parc de la Ciutadella un edifici per exhibir el llegat d’aquell home que, a més de comerciant i mecenes, era un col·leccionista insaciable d’antiguitats, monedes, fòssils i, no deixa de ser curiós, mol·luscos de tot tipus. Del projecte es va encarregar Antoni Rovira Trias, un home que per a l’arquitectura i l’urbanisme de Barcelona ha sigut el que Michael Collins va ser per a la conquesta de la Lluna. Collins va ser el pobre pilot que es va quedar orbitant en el mòdul mentre Armstrong i Aldrin feien el seu cèlebre i minúscul passeig pel Mar de la Tranquil·litat i Trias va ser l’arquitecte que va guanyar el concurs que sonaria forma a l’Eixample fins que per ordre governamental es va imposar el disseny d’Ildefons Cerdà. Diverses places de Gràcia i un parell de mercats municipals de la ciutat porten la seva firma i, també, el Museu Martorell, petit però reeixit, no gaire gran, de poc més de 1.100 metres quadrats de superfície, però que van ser suficients per sembrar la xarxa de museus científics de Barcelona, que després es va animar amb el de zoologia, al Castell dels Tres Dragons, i el Botànic, a Montjuïc. La mudança no portarà la col·lecció gaire lluny. La major part de les 600.000 peces es traslladaran a l’edifici abans citat, el Castell dels Tres Dragons, que es farà servir temporalment com a magatzem. L’objectiu és que a partir d’octubre es puguin iniciar les obres de rehabilitació i modernització de l’edifici, que el 2023 renaixerà com un lloc de consulta científica, en una de les seves dues ales, i com un espai d’exhibició a l’altra, en què es mostrarà l’evolució de la museologia, des dels gabinets de curiositats fins a l’actualitat. Un dels detalls més significatius del projecte previst és que s’obrirà la porta posterior de l’edifici, que dona al passeig de Picasso. Sembla una nimietat, però és important. La reforma del Museu Martorell forma part d’un eternament posposat pla general de recuperació de l’arquitectura del parc de la Ciutadella, que va començar primer amb la restauració de l’antic Institut Verdaguer (una altra joia desconeguda) i que ara segueix amb el Museu Martorell, que a la seva manera passarà a ser una nova porta d’accés al parc. Anna Omedes, directora del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, del qual el Martorell és una de les potes, confia que quan finalitzin les obres ja es pugui presentar en públic el projecte de reforma del Castell dels Tres Dragons, cosa que donarà peu, segur, a una altra mudança de categoria. Llavors s’haurà d’empaquetar, només per posar un exemple, el lleopard dissecat que un es trobava cara a cara en un petit rebedor quan se n’anava de visita a l’antic despatx d’Omedes, cosa que (i caldrà confiar que no s’ofengui) li donava un cert aire de Sheena de les ciències naturals. Fins aleshores, el que prossegueix amb paciència infinita és l’empaquetament complet de la col·lecció del Museu Martorell. Tot el saber que s’hi acumula té un valor incalculable, no només econòmic, ja que hi ha roques per les quals es pagaria fins a mig milió d’euros en una subhasta, sinó també científic. En alguna de les caixes, qui sap, potser hi ha un exemplar d’aquest osset de l’iguanodont que durant anys va tornar bojos els paleontòlegs. Van imaginar que era una banyeta, així que alguns van dibuixar aquell herbívor com una mena d’unicorn del cretaci i altres, igual d’equivocats, com un avantpassat del rinoceront. L’error es va descobrir molt temps més tard. Era un dit polze de milions d’anys abans que els humans tinguessin el seu. Una mudança ben feta, queda clar, és realment molt important.

El mamut de Pedralbes fa les maletes

El Museu Martorell, degà de Barcelona, empaca les 600.000 peces de la seva col·lecció per portar a terme una mudança sense paragó en la història recent de la ciutat

El més llegit