Els animalistes embarquen la Generalitat en el setge al Zoo

Segon setge animalista al Zoo de Barcelona en cinc anys. Una auditoria que encara no s’ha donat a conèixer posa objeccions a 48 de les gairebé 100 instal·lacions del recinte zoològic. El document, al qual ha tingut accés EL PERIÓDICO, encara és provisional. Al setge del 2016 va ser l’Ajuntament de Barcelona el que, en una decisió de la qual després es va penedir, fins i tot va posar els ariets, catapultes i onagres perquè els animalistes intentessin precipitar l’extinció del parc. La comunitat científica va sortir finalment a defensar els murs del zoo. En aquesta ocasió, la novetat és el segell que porta l’auditoria. És el de la Generalitat de Catalunya. Tres veterinaris de la Conselleria de Territori i Sostenibilitat van visitar el recinte entre els mesos de gener i març d’aquest any. Aquest segon setge ha sigut, per dir-ho d’alguna manera, més troià. La Generalitat té, per llei, l’obligació d’auditar tots els recintes de fauna salvatge de Catalunya una vegada a l’any. Això inclou, per descomptat, el Zoo de Barcelona, però també l’àrea de bosc tropical de CosmoCaixa i l’Aran Park de Bossòst, per citar-ne tres exemples. En realitat, aquest treball de camp mai o gairebé mai s’havia portat a terme anteriorment. L’anterior i única ocasió en què el Zoo de Barcelona va rebre aquesta visita va ser el 2013. El motiu que explica el canvi d’actitud per part de la Generalitat és, segons les fonts consultades, la decisió de Damià Calvet, conseller en l’anterior legislatura, de reunir-se amb Leonardo Anselmi, personatge clau en les recents guerres zoològiques, un dels dirigents més actius del front animalista, sense formació ni com a biòleg ni com a veterinari, però amb una certa prèdica entre alguns col·lectius per la seva eficàcia com a comunicador. És la cara que hi ha darrere de l’anomenada plataforma ZOOXXI, a la qual l’equip d’Ada Colau va donar ales el 2016 i que, entre altres iniciatives, pretenia establir una estricta castedat sexual al Zoo de Barcelona per propiciar així la seva extinció com a equipament. La seva estratègia (només per recordar el que va passar llavors) va saltar pels aires quan diversos científics, entre ells i sobretot el gran expert en cetacis Álex Aguilar, van protestar enèrgicament pel fet que el futur del zoo el decidissin, per exemple, filòlegs, com realment estava a punt de succeir. La reunió entre Calvet i Anselmi va ser agendada, pel que sembla, per algun regidor de l’oposició amb ànima animalista. Qüestió de contactes i favors. El cas és que va donar fruits. La Generalitat va decidir fer allò a què la llei l’obliga. El problema, no obstant, no va ser el què, sinó el com. Entre gener i març d’aquest any, tres veterinaris van visitar sis dies les instal·lacions del Zoo de Barcelona. El van inspeccionar a fons. El seu informe recull 48 observacions, incidències, deficiències, anomalies o com es vulgui di.r Hi ha de tot. Des del mínim, com cartells informatius millorables («falta informació sobre la seva condició d’espècie invasora»), al suposadament preocupant, com que alguns animals, segons l’opinió dels tres veterinaris, mostren estereotípies, és a dir, realitzen moviments que podrien indicar un dèficit de benestar. En mans dels animalistes, aquest apartat de l’informe és munició pesada. La frase de la polèmica Sobre aquesta qüestió és interessant l’opinió d’un dels millors experts, potser el número u, en benestar animal, el doctor Xavier Manteca, responsable del Departament de Ciència Animal de la Universitat Autònoma de Barcelona. A Manteca el sorprèn d’entrada, per atrevida i poc científica, la frase amb què els autors de l’informe encapçalen les seves conclusions: «L’objectiu de tots és garantir el benestar dels animals sabent per endavant que el captiveri redueix el benestar des del primer moment en què s’aplica». Segons la seva opinió, aquest punt de vista és una talaia incorrecta per analitzar amb rigor un recinte com el zoo. Cada animal és diferent. Tot depèn de la seva salut i de si se satisfan les seves necessitats. Per a algunes espècies, l’obtenció de l’aliment pels seus propis mitjans és gairebé un imperatiu. D’altres, en canvi, són feliços amb el ‘Glovo’ del que encarreguen els empleats del zoològic. La vida en llibertat no és l’arcàdia que sempre dibuixen els animalistes. Per a un nyu, apetitosa menja per a qualsevol gran felí, beure aigua del riu és motiu de gran estrès. El mesurament del benestar animal no és matèria fàcil. Però, segons Manteca, consultat sobre els capítols més controvertits de l’informe, el pitjor error és considerar les estereotípies com una prova incontestable del que sigui. D’entrada, convida a no oblidar el passat d’alguns animals. Les tres elefantes de Barcelona van tenir infàncies i adolescències dickensianes, més pròpies de Jumbo (mare de Dumbo a la pel·lícula de Disney) que del majestuós espècimen que és aquest animal. Van treballar en circs i en parcs comercials. Els diagnòstics no poden ser conjunturals. La qüestió és com estaven i com estan. Però, independentment d’això, per a Manteca és crucial que no es confongui l’estereotípia amb la fixació de l’estereotípia, és a dir, l’eco de conductes i moviments sospitosos que perdura una vegada superat el trauma que els pot haver causat. Els zoos no són granges de vaques o gallines, remarquen les fonts consultades i coneixedores de l’informe. La formació veterinària no garanteix un coneixement suficient de les especificitats d’un zoo i, afegeixen, això es revela clarament a l’auditoria. El cas palmari és una de les fixacions que habitualment expressen els animalistes i que, en un llenguatge diferent, formulen els autors de l’informe, el cens d’animals, les altes per naixement i les baixes, ja sigui per defunció o trasllat. El Zoo de Barcelona no practica des de fa anys l’anomenat ‘culling’, és a dir, el sacrifici d’animals sans per falta d’espai o destinació, una situació comú, encara en altres parcs, però la sembra d’aquesta sospita mai ha cessat. Ignoràncies reveladores L’intercanvi d’opinions sobre aquest cens ha sigut objecte d’un intercanvi de missatges entre els veterinaris de la Generalitat i el Zoo de Barcelona que denota una certa tensió. Els primers troben a faltar un cens detallat dels aproximadament 1.700 animals que viuen al parc. Els segons, amb indissimulada estupefacció, els recorden l’existència del ZIMS, un ‘software’ que comparteixen els zoos i aquaris europeus en el qual estan perfectament documentats tots els animals, perquè les col·leccions de cada parc no són propietat de cada zoològic, sinó que formen part d’un patrimoni comú europeu amb què es planifica millor la conservació de les espècies amenaçades (una categoria en la qual sempre poden entrar algunes que actualment no ho estan) i s’impulsen programes de reintroducció, en alguns dels quals Barcelona ha participat de forma notable, com és en el cas de la gasela dorca i de l’ibis eremita. L’auditoria, en resum, ha causat sorpresa entre els que hi han tingut accés, que no van tan lluny per afirmar que traspua animalisme, però sí, com a mínim, per sospitar que els impulsors de la plataforma ZOOXXI vetllen armes mentre esperen rebre-la. Té diverses lectures. Una coma de més o de menys, ja se sap, pot canviar el sentit de tota una frase. Hi ha, com se sap, un exemple d’això que encara s’ensenya a les escoles. Anem a dinar, nens. Anem a dinar nens. Una coma i, ja veuen, la frase passa d’un simple dinar a un terrorífic episodi de canibalisme. A tall de postdata, el professor Manteca recomana no passar per alt un significatiu detall. Com ha explicat en més d’una ponència, les emocions són males conselleres a l’hora d’opinar sobre el futur dels zoològics. Per això a ell li crida l’atenció el fet que els grups animalistes seleccionin acuradament les espècies que situen en el centre de les seves campanyes (elefantes com Susi, grans simis, dofins...) i mai altres animals, com determinats peixos, que pateixen més el captiveri, o aquelles races de gos que es crien de forma tan selectiva que neixen ja amb deformitats morfològiques que els faran patir la resta de la seva vida. És més fàcil assetjar un zoo, tot i que sigui a costa de retratar els seus empleats com cruels torturadors, que desafiar els amos de mascotes domèstiques, segons alguns estudis, un 40% de la població.

Els animalistes embarquen la Generalitat en el setge al Zoo

Tres veterinaris de l’Administració autonòmica realitzen una auditoria del zoològic que desperta recels en el món acadèmic per alguns dels seus apriorismes

El més llegit