Les gavines han vist ‘Els ocells’

Des que el 1973 es va estrenar ‘Juan Salvador Gaviota’, pel·lícula que per fortuna cap cadena decideix incloure mai a la seva graella de programació, la relació dels barcelonins amb la ‘Larus michahellis’, o sigui, el gavià de potes grogues o simplement la gavina del terrat per al ciutadà comú poc avesat a qüestions ornitològiques, ha sigut una costa avall d’animadversió, tírria i fàstic de la qual encara no es coneix el final. L’últim episodi s’ha escrit aquesta setmana. Els responsables dels cementiris municipals recomanen anar a presentar els respectes al familiar difunt amb un paraigua a la mà. Si és amb motiu d’un funeral, millor obert. Molts abans de rodar ‘Els ocells’, pel·lícula per descomptat referencial si de gavines malcarades es tracta, Alfred Hitchcock va rodar ‘Enviat especial’, cèlebre per una escena de paraigües. En temps de sequera informativa, vaja, fa anys, aquesta amanida de detalls hauria sigut una serp periodística d’estiu, un tema sense fi. ¿N’hi ha per a tant? «Vaig patir l’atac d’una gavina el 16 maig. Primer va passar fregant-me. Després em va sobrevolar. Em va colpejar dues vegades. Em va defecar al cap». La carta d’Ángela Barriuso, lectora del diari, va arribar a la redacció hores després que es viralitzés, gairebé com un acudit, la recomanació de la direcció dels cementiris municipals. Pot semblar que no hi ha res més humiliant que aquest atac escatològic final. Doncs, sí. La gavina, continua Barriuso al seu relat, va acabar posant-se a la cornisa d’un nínxol i li va clavar la mirada. Sense exagerar (bé, una mica, sí), per la forma dels ulls i el groc de l’escleròtica, els gavians de potes grogues tenen una mirada una mica diabòlica. Els nius de la Model Aquest tipus d’incidents, pel que sembla, són el pa de cada dia de la secció de cartes al director al maig i juny de cada any des de fa una dècada. Fa un mes, a la competència, Ángel Martín Gracia es va veure com Tippi Hedren quan va anar amb la seva família al panteó familiar. «Des de dalt de les creus dels mausoleus, un grup de gavines ens miraven de forma inquietant i ens amenaçaven amb gralls». Una va acabar fent-li un cop de bec al cap i li va obrir una ferida sagnant. Ha sigut saltar a les xarxes el consell dels paraigües i, com si fos un embassament que obre comportes, sembla com si tothom tingui una agressió per explicar, a l’estendre la roba o com passa, sembla, als veïns de l’antiga Model, des que a causa de les obres les gavines del panòptic s’han quedat sense les comoditats que aquella teulada els oferia per niar. Ho he preguntat abans. ¿N’hi ha per a tant? En vista del denunciat, res millor que consultar dos ‘gavinòlegs’ de llarg recorregut, Sergi Garcia, membre de la solvent associació Galanthus Natura, i Joan Navarro, que a través de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC va dirigir el 2018 un interessantíssim treball de seguiment de 60 gavines de Barcelona que va permetre constatar que aquesta espècie oportunista havia passat d’alimentar-se preferentment dels descarts dels barcos pesquers a fer-ho dels descarts turístics o, dit d’una altra manera, de tot el ‘fast food’ que acaba al terra de les zones més visitades de la ciutat i, també, dels patis de les escoles quan els nens tornen a classe després d’esmorzar. I, a més, ‘okupes’ Fa ara 40 anys, recorda Navarro, va ser tota una sorpresa que una parella de gavians de potes grogues niés per primera vegada al nucli urbà de Barcelona. Passats 40 anys, explica García, no deixen de sorprendre. Fa poc a Galanthus van descobrir que una de les capses instal·lades perquè la saga de falcons de Barcelona continuï creixent havia sigut ocupada per un matrimoni de ‘Larus michahellis’, cosa que és un gran problema, perquè si una cosa distingeix aquesta espècie és l’estricta monogàmia amb la qual transcorre la seva edat fèrtil, i vist que viuen entre 20 i 25 anys, aquesta llar no serà desocupada fins a meitat del segle XXI. La pregunta, és clar, és com ho fan aquest parell d’investigadors de camp quan visiten les colònies de gavians de potes grogues. Les espanten amb la mà o, millor encara, agitant un pal. Tot es resumeix a un problema d’actitud. Les gavines, tot i que estan al cim de la cadena tròfica dels aires (no tenen depredadors), són un pes ploma (mai tan ben dit) al costat del pes pesant humà. En la literatura científica només hi ha constància d’un certificat i tremebund cas d’atac de gavines amb letals conseqüències. Van morir els quatre membres d’una família. Va ser un succés que parcialment va inspirar Hitchcock per rodar ‘Els ocells’. Entre 100 i 300 gavines es van comportar durant uns dies a la costa est dels Estats Units com àngels de l’infern. Un equip de la Universitat de Louisiana va acabar per resoldre l’enigma anys més tard. Estaven literalment boges per la ingesta d’àcid domoic, una neurotoxina que de forma natural pot produir una alga marina. Les gavines de Barcelona, per fortuna, són més assenyades. La seva agressivitat de maig i juny respon simplement que són els mesos en què neixen els seus pollets. Aquests dies estan a punt d’alçar el primer vol. Són sobreprotectores amb les cries. Això porta a una conclusió inqüestionable. Els cementiris són llocs en realitat molt deserts la majoria de l’any. Les gavines del Viver de Tres Pins, explica Garcia, estan tan habituades a la presència humana que no temen pels ous, per cert, d’un aspecte marmori preciós. Les del cementiri de Montjuïc, en canvi, es prenen fatal les visites. Per fortuna, els pollets no neixen en vigílies de Tots Sants. En xifres absolutes, la colònia barcelonina de gavines d’aquesta espècie no és gran cosa. Se suposa que són unes 200 parelles, 800 potes grogues, doncs. La xifra creix, però com que són territorials, poques més caben en una ciutat tan estreta. Des de la seva perspectiva, o sigui, l’aèria, Barcelona és un lloc formidable. Immobiliàriament no poden desitjar res millor, teulades gairebé mai ocupades, només per antenes, alguna caixa d’ascensors i, en el pitjor dels casos, estenedors d’espantadissos ciutadans. A això cal sumar-hi que aquesta és, també, una metròpoli amb una inaudita sobrepoblació de coloms, que han acabat per incorporar-se a la seva dieta quotidiana. Rar és no haver vist aquest sanguinolent tiberi en alguna ocasió. O descobrir sobre el capó del cotxe la carcassa i part de les vísceres d’un colom. És un lleu consol pensar que solen ser coloms malalts. Un sa, en la plenitud de la vida, difícilment serà caçat per una gavina amb la tècnica comuna, que és sotmetre’l a una persecució incessant i no deixar-lo descansar. Però mai s’ha de descartar que això canviï. Fa 40 anys van nidificar per primera vegada a la ciutat. Fa poc van ocupar la casa d’uns falcons. Fa menys, en un vídeo que va tenir els cinc minuts de fama a internet, es va poder assistir a una mena de National Geographic a la plaça de Catalunya quan un gavià de potes grogues va ser gravat caçant un colom amb la tècnica d’un felí. ¿Què serà el següent que passarà? Només per acabar tal com s’ha començat, amb una pel·lícula, que això no sigui com Robert Pattinson a ‘El far’, que un clímax narratiu que va causar estupor a les sales de projecció protagonitzava una mortal baralla, evidentment, amb una gavina.

Les gavines han vist ‘Els ocells’

Per precaució, infundada o no segons qui opini, les autoritats recomanen anar al maig i al juny amb paraigua als cementiris de Barcelona, gran ‘nursery’ dels antipàtics gavians de potes grogues

El més llegit