«No em puc permetre el luxe de vacunar-me»

Li falten almenys tres dents. Es veu quan somriu. Un gran forat negre que li irromp al mig del rostre. Porta la mascareta abaixada i està a punt d’anar-se’n al llit. Bé, d’estirar-se al banc on dorm al passeig Marítim de Barcelona. Però dijous, més enllà de la una de la matinada, el Rafa va acceptar participar en el cens de la Fundació Arrels. Desenes de voluntaris van sortir al carrer per comptar quantes persones dormen a Barcelona, també per poder entrevistar-les i saber què els preocupa o què necessiten. Les respostes del Rafa van deixar atònits els tres metges que el van enquestar. «He dit que no em vull posar la vacuna. Si tinc efectes secundaris ¿on els passo si no tinc més que un banc per dormir?», els va dir. El Rafa, o Rafita per als amics, és un home de 38 anys que va descobrir a la presó que era seropositiu. «Crec que va passar alguna cosa quan em punxava crac i heroïna», afirma. Ha intentat deixar les drogues en diverses ocasions. «Però al final hi acabes tornant», diu. «És que mira’m on soc, no tinc res, ¿què faig? Això és un atzucac», insisteix. Als voluntaris d’Arrels els agraeix que hi hagi centres com el CAS Baluard, un centre de reducció de danys i atenció psicosocial per a persones drogodependents. Els xiuxiueja que durant cinc mesos va deixar de prendre la pastilla ‘prep’, contra la sida. «Va ser horrorós, vaig començar a trobar-me fatal», explica. La vacuna del coronavirus no la vol, malgrat que l’hi van oferir al CAS. «És un luxe que no em puc permetre. Ara estic bé, si començo a tenir febre, malestar... ¿on vaig?», es pregunta. Al seu costat hi ha el Víctor, un jove de 32 anys que sí que ha assumit el risc de vacunar-se. Mostra el braç amb la tireta. «És la Janssen, només una dosi», afirma. A diferència del Rafa, el Víctor no ha trepitjat la presó ni ha tocat el món de les drogues. «Jo era tècnic de so en concerts, autònom. Tirava cables, movia micros..., però amb això de la Covid m’he quedat sense res». La seva història mostra fins a quin punt la pandèmia ha causat estralls en el sector cultural. Primer va anar tirant amb estalvis. Fins que el juny del 2020 no tenia per pagar l’habitació de lloguer on vivia. «El pitjor del carrer és que has d’estar sempre presentable, sempre decent. És un cercle horrorós que mai aconsegueixo trencar», diu. Aquesta és una de les frases que fa esclatar als voluntaris que l’enquesten. Daniel Roca, Bruna Naudó i Clara Vidal. El primer és metge de família al CAP Drassanes. Les dues noies, estudiants de sisè de Medicina a punt de fer el MIR. «Això és el pitjor. El carrer és com un cercle, com una espiral. Com més temps hi són, més difícil és sortir-ne. A aquest noi li haurien de donar alguna ajuda, estic convençut que en pocs mesos tiraria endavant sol», els explica Roca. «És evident que viure al carrer treu anys de vida, ho veiem diàriament a la consulta», afegeix. ¿Van persones sense llar al CAP? «A urgències sí. El difícil és el seguiment, el tractament. Sobretot aquells que no tenen targeta sanitària ni metge assignat», diu. El Jorge informa precisament d’això. Que viure al carrer mata. Ell n’ha estat a punt. En menys de sis mesos vivint a la Rambla de Barcelona compta més de cinc ingressos a l’hospital. «Per hipotèrmia, per atacs d’ansietat, del cor». La llista és massa llarga. Té menys de 60 anys, però acudeix diàriament al CAP perquè el mediquin per la diabetis. «He cotitzat tota la meva vida, i ara aquí amb el sac, el cartró i el bastó», fa broma. Els seus ulls blaus recorden anys i anys treballant d’ajudant a les cuines de diverses masies de la Selva i el Gironès. Però li van diagnosticar una discapacitat i li van donar una paga de menys de 600 euros al mes. Ja no pot treballar. «Durant un temps he anat vivint en pensions, habitacions compartides..., però vaig demanar un crèdit per comprar-me un mòbil i ara m’han embargat els comptes», afirma. El Jorge és el primer enquestat pels metges. El Dani, passades les quatre de la matinada, l’últim. Els atén a punt d’injectar-se heroïna al braç, davant un parc infantil. El jove, de 38 anys, té una veritat que enlluerna. «Jo no soc com els altres, soc de casa bona. El que passa és que tot em feia massa mal i vaig caure en això. Els meus pares no em van poder aguantar més, per això soc aquí», explica assenyalant la xeringa. Assumeix que el carrer és «el pitjor» i que moltes de les nits passa por. «Vaig sentir que a un el van cremar a les Tres Xemeneies», explica indignat. Ell sí que s’ha vacunat. «El pitjor no és la vacuna, el pitjor és el carrer», esgrimeix. Fa uns mesos va estar a punt de morir d’una sobredosi. Diu que li agradaria deixar-ho, però no sap com. «No tinc res més a fer en tot el dia».

El més llegit