Els treballs van començar el 1993, aviat farà 30 anys, a la vorera de davant, a la petita zona enjardinada davant l’edifici en el qual vivia Carles Soler, sanitari del cos de bombers. Pedra a pedra durant una dècada, Soler va transformar un desnivell de terra i pedra en l’espai més singular del barri de Montbau, descobert per no pocs barcelonins en els últims mesos, en els habituals passejos pels barris de muntanya de la ciutat durant l’enutjós confinament municipal. «Era molt aficionat a la pintura. Pintava molt i molt bé. Tenia un tic nerviós a la mà i, quan li agafava, donava així dos cops a la taula i se li passava», recorda Paco del Castillo, tresorer de l’Associació de Veïns i vocal de ‘gent gran’, comissió de vital importància en un barri tremendament envellit, en el qual gairebé el 35% dels seus veïns són més grans de 65 anys. Amb la precisió amb la que estan units els milers de pedres de riu que conformen el ‘Capritx de Montbau’, conjunt que s’estén durant 100 metres del carrer de Vayreda, ningú ho diria.