El restaurant Can Lluís es rebel·la contra un desnonament «sense avís»

Haurien bufat cent espelmes el 2029. Amb el mèrit afegit de mantenir uns fogons arrelats al Raval que ara assolirien la quarta generació de Rodríguez, i d’exhibir un llibre de firmes i un anecdotari de vertigen. Però el restaurant Can Lluís continua tancat, passat el pitjor de la pandèmia i no per voluntat pròpia. «Ho haurà de decidir un jutge», relata la família, després d’encadenar tres anys de funambulisme financer i 15 mesos negres des del confinament que s’han saldat amb un adeu de la pitjor de les maneres: amb un «desnonament no avisat», denuncien. La història d’aquest establiment del carrer de la Cera podria ser una més entre tantes víctimes de la regulació de lloguers antics, la pressió immobiliària del centre de Barcelona o les penúries i tancaments que ha provocat la Covid-19 en el sector. Però el culebró que ha patit la família des del 2017 atresora altres elements que ells no dubten a qualificar de mòbing i que han posat al límit la seva capacitat financera i emocional. «Hem lluitat, hem intentat negociar, dialogar, demanar ajuda..., però no hi ha hagut manera», es lamenta Júlia Ferrer, ànima de la cuina i dona de Ferran Rodríguez Abella (tercera generació). Per si algú va despistat sobre ubicació o currículum, Can Lluís (de categoria 3 –pels seus elements d’interès paisatgístic– en el catàleg local d’establiments emblemàtics) és més valuós pel viscut entre les seves quatre parets que pel mateix mobiliari o ornaments datats dels temps de l’avi Lluís. Dels orígens com ‘Can Mosques’ (pels barrils amb bacallà a la seva entrada) a la recent celebració dels seus 90 anys, passant per les penúries de la Guerra Civil amb repartiment solidari d’escudella inclòs, les seqüeles de la dictadura franquista, l’alegria rumbera de Peret (íntim de la família) i la comunitat gitana de la zona, la posterior aposta per la cultura catalana, i el seu polièdric poder de convocatòria: d’escriptors i polítics a faràndula i ‘gauche divine’. Un client habitual tant es podia haver creuat amb Vázquez Montalbán menjant cargols, que amb Serrat, Sara Montiel, Vittorio Gassman o jugadors del Barça de diverses etapes. Fins i tot al Leo mateix Messi quan va descobrir la cuina barcelonina a les seves estovalles, amb només 14 anys. Bombes i contractes de lloguer Tanta història després, el malaguanyat temple culinari de la paella del senyoret, la cua de toro amb vi negre o el suquet de l’àvia estil Can Lluís, conserva terres originals amb la inesborrable empremta d’una bomba anarquista el gener del 1946 que va donar pas a un tiroteig policial i la tràgica mort del patriarca i un fill, entre d’altres. Ferrer posa data al principi del final. Va ser el 2017, quan va tocar renegociar el seu antic contracte de lloguer. Van viure nou mesos «duríssims» mirant d’arribar a un acord «viable» per no abaixar la persiana. Van intentar tenaçment comprar el local, però després van saber que aquest havia sigut adquirit «per l’administrador de tota la vida, que, al seu torn, el va vendre a un fons immobiliari israelià» que també va aconseguir tot l’edifici i va intentar imposar un lloguer que hauria quintuplicat la seva renda de 900 euros mensuals. Finalment, el 2018 van firmar per 3.000 euros (per a 10 anys), cosa que ja va deixar en l’aire la supervivència del negoci. «Amb els nostres preus, tipus de cuina i mida era molt difícil que sortissin els números». Va arribar llavors una rehabilitació de façana que va provocar danys a les seves portes, «que encara no hem cobrat». Malgrat tot, van llançar tota la carn a la graella per celebrar el 90 aniversari al llarg del 2019, tant a les cassoles com amb activitats que van enlluernar la clientela fidel i els que els descobrien a aquestes altures. Els seus fills van recolzar aquesta trinxera gastronòmica –malgrat comptar amb les seves pròpies vocacions en altres àmbits– per equilibrar la pressió del lloguer, però llavors van arribar dos pals: un ensorrament després de la tempesta ‘Gloria’ poques setmanes abans del tancament pel coronavirus. La reforma que es feia de l’edifici no havia arribat a les plantes per sobre de Can Lluís, en mal estat, i amb l’entrada d’aigua es va enfonsar el bany, «per sort un diumenge que estava tancat». La propietat el va apuntalar però mai va arribar a reparar aquests greus danys, que van impedir la reobertura al juny després del confinament, ni tan sols després d’una inspecció tècnica de l’ajuntament que va instar a la seva esmena. Prèviament, es va obrir una altra guerra sobre la renegociació temporal del lloguer durant la crisi sanitària. «Ens van dir que ens enviarien un annex del contracte, però van deixar de passar-nos els rebuts mentre ho feien», assegura. Els ensurts no han cessat. A l’octubre van descobrir que algú va entrar a robar i es va instal·lar (matalàs inclòs) a l’establiment, que va anar desvalisant durant tres dies. En aquell temps, ja van assumir que l’única solució era traspassar el negoci i la llicència, una mica difícil durant aquests mesos. «No aconseguíem parlar amb la propietat i continuàvem pagant les despeses del restaurant», desgrana. Per fi, el gener passat quan van creure que hi havia una nova okupació van descobrir que algú havia canviat el pany i instal·lat una alarma. Era la propietat, que havia procedit a «un desnonament sense notificar», insisteixen, malgrat que el Ferran era fàcilment «localizable». Durant mesos han evitat parlar per respecte als seus treballadors davant la incertesa sobre el seu desenllaç. Ara, després de dissoldre l’empresa i liquidar amb gran dolor el personal per causes financeres, volen explicar que no ha sigut un tancament planificat sinó per la porta del darrere. Si guanyen en els tribunals, esperen recuperar el negoci i poder decidir el seu futur.

El restaurant Can Lluís es rebel·la contra un desnonament «sense avís»

L’establiment del 1929 no ha pogut reobrir després de la pandèmia perquè està immers en una batalla judicial contra el fons immobiliari que va adquirir l’edifici

El més llegit