La ciutat dels 15 minuts no és un descobriment de la pandèmia perquè ja es va exposar en la conferència del clima de París, el 2015. És a més, més que un invent, una possible vacuna a un disseny urbà deshumanitzat que en bona mesura s’explica a través del paper que l’automòbil i la industrialització han jugat i juguen en la societat. Perquè amb el cotxe s’arriba a tot arreu, i aquí els barris residencials, allà lluny els nuclis d’oficines, i més enllà encara, les fàbriques. París és la ciutat capdavantera d’aquest nou paradigma de la mà de l’alcaldessa Anne Hidalgo, entossudida a crear una capital policèntrica on la millor mobilitat sigui la que no es fa perquè ha deixat de ser necessària. Crisi climàtica, però hi ha molt més: tot l’essencial per al benestar de la societat queda a aquest quart d’hora a peu o amb bicicleta. A aquesta banda del Pirineu el debat s’ha centrat més en la transformació urbanística. Primer les superilles i ara els eixos verds a l’Eixample. ¿Però és possible o té sentit una Barcelona dels 15 minuts? ¿En tenim prou amb la Barcelona dels 73 barris?