El dia abans de la seva primera data de desnonament, el 8 d’octubre de l’any passat, l’Olga estava fent caixes, derrotada després d’haver trucat a centenars de portes tancades, quan va sonar el seu mòbil. «¿Tu no tenies un desnonament demà? No et deixarem sola», li va dir una veu. Era algú del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca, espai on s’havia acostat una sola vegada –per això van tenir el seu telèfon i la seva data de llançament-, però on no havia tornat. No ho havia fet perquè estava nerviosa, atabalada i superada per la situació i perquè, remarca convençuda, «en aquell moment no era conscient de les coses que podíem aconseguir». Al matí següent i sense que els hagués convocat, no només van aparèixer a la seva porta per acompanyar-la diversos activistes de Vallcarca. També ho van fer membres del llavors acabat de crear Sindicat de Cassoles, per cobrir Sarrià-Sant Gervasi, districte on es troba el local en el qual l’Olga, set mesos després d’aquell primer intent de desnonament, continua vivint amb el seu fill de 19 anys i un trastorn de l’espectre autista.