Makha Diop, l’‘alcalde’ senegalès de Barcelona

Per a milers de barcelonins va ser l’home que pintava amb sorra al final de la Rambla. Aquesta, juntament amb la tinta xinesa, era la seva especialitat artística, que portava exercint al més icònic dels carrers de la ciutat des de 1988, l’any que es va instal·lar a la capital catalana. Per a no poca gent, en canvi, Makha Diop (Thiès, Senegal, 1958 - Barcelona, 2020) va ser moltíssim més que això. Makha Diop va ser per a diverses generacions un referent de la comunitat africana a Barcelona. Referent en el sentit més ampli i càlid de la paraula. Acollia i acompanyava els nouvinguts i encarnava, a més, «la idea que els negres podien ser coses diferents a temporers, manters o ferrovellers», assenyala Walaâ Hechach, secretària de l’associació sociocultural Fils, impulsora del majestuós mural en record i homenatge al pintor recentment mort a la paret mitgera de la Casa de la Misericòrdia, al carrer de les Ramelleres. La petició de fer un homenatge plàstic a Makha Diop, gairebé un pare per a molts, va sorgir de la seva família, tant la de sang com l’altra. L’estiu passat van veure Conse, un artista urbà local que, malgrat la seva joventut, ha deixat la seva empremta als carrers de mig món, pintant a la Nur Gallery, a Germanetes, molt a prop d’on regenta un comerç la Rosa, la viuda de Makha Diop. El projecte de la Nur Gallery té molt a veure amb el fons de l’actual mural en homenatge a Diop inaugurat aquest 1 de maig. El seu nom, Nur, era el que rebia el centre provisional per a menors no acompanyats instal·lat en barracons a l’espai per evitar que els nois dormissin a la comissaria. Germanetes va contactar amb Fils per recordar d’alguna manera el pas d’aquests joves, i la Rosa, al veure Conse treballar, va pensar que Makha també mereixia ser recordat així. Conse no coneixia de res Makha Diop, però la seva història el va atrapar i des de Fils van tenir clar que, per descomptat, portarien a terme l’homenatge que els demanaven. D’una banda, perquè els que el coneixien i estimaven –una cosa significava sempre l’altra– el poguessin acomiadar i, per l’altra, per reivindicar la seva figura a la resta de la ciutadania, «i mostrar una altra cara dels negres a Barcelona», resumeix Walaâ. Malgrat que ho van tenir tan clar des del principi, arribar a portar-ho a terme no va ser senzill. Hi havia una premissa indiscutible: havia de ser a prop de la Rambla, on Makha, llicenciat en Belles Arts per l’Escola Nacional d’Arts de Dakar (1980), havia passat mitja vida venent els seus quadros i ajudant els seus compatriotes des de la seva ‘oficina’. La seva primera proposta va ser la paret mitgera de la Casa de la Misericòrdia on finalment es va fer. Des de Fils van fer totes les gestions necessàries, parlant amb tots els departaments del consistori a què aquest els va dirigir: del districte de Ciutat Vella a Urbanisme i Interculturalitat (aquests últims entusiasmats amb la idea, que han afegit a la seva programació de l’Espai Avinyó i han parlat amb Memòria Democràtica per intentar replicar-la amb altres comunitats). «El primer motiu que els tècnics ens van donar per negar-nos els permisos en aquesta paret va ser que aquí hi havia planificat instal·lar un jardí vertical, i, el segon, tot i que soni increïble, va ser que encara faltaven uns quants anys per instal·lar el jardí vertical, i que el mural no podia passar allà tant temps, perquè molestaria els veïns», recorda, dolguda, Walaâ. Finalment, després de buscar alternatives que també van resultar inviables, com una paret mitgera a Arc del Teatre, i sabent que el jardí vertical de Ramelleres tardaria anys, des de Fils –una associació formada per persones molt joves que entenen l’art urbà com una eina de transformació social– van començar a pintar el mural al lloc on tenien la intenció de fer-ho en un primer moment. Un espai que no hi ha cap dubte que el mural –que pràcticament no hi ha transeünt que passi per davant que no fotografiï– dignifica. Lloc de diàleg Quan van entrar la grua al carrer i Conse va desenfundar els esprais, òbviament, els veïns van baixar a preguntar. Els impulsors del mural els van explicar qui era Makha, a qui la seva comunitat coneixia com ‘l’alcalde’ pel seu paper d’interlocutor amb l’administració local, i els veïns els van explicar que tenien una reivindicació històrica per aquest racó: batejar-lo com la plaça del Guaje. Al conèixer la història del Guaje –el diminut i bigarrat bar del qual, Los Baskos, un singular museu revolucionari, era just davant l’actual mural–, els joves van quedar també tocats, i van voler afegir la seva reivindicació i figura a la intervenció. A dalt a l’esquerra, Conse va dibuixar amb el tipus de lletra utilitzada a la ciutat a les plaques oficials, plaça del Guaje. «Aquí tan amunt, segur que no el trauran», apunta Walaâ, fent al·lusió a les vegades que les veïnes li han explicat que han posat cartells amb el seu nom i els han tret. El dia de la inauguració, l’1 de maig, era un dia molt especial precisament per al Guaje –«posava la Internacional tan fort que l’escoltava tot el veïnat»– i és el dia també que els seus amics i clients, si és que hi havia alguna diferència entre uns i altres, el recorden cada any davant la que va ser la seva taverna des que l’‘aprenent d’anarquista’ com es titula el documental que li van dedicar, va morir, el 2012. Els veïns de Makha i el Guaje, dues personalitats que han marcat la història de la Barcelona popular des dels marges de la història oficial, no estan disposats a oblidar ni a renunciar a la seva empremta al carrer. Una selecció dels quadros de Makha es poden veure fins al 17 de maig a la biblioteca del Campus Raval, davant d’on hi havia el bar Los Baskos.

Makha Diop, l’‘alcalde’ senegalès de Barcelona

Va pintar quadros amb sorra a la Rambla durant més de 30 anys, lustres en què la parada de l’artista recentment mort va ser ‘casa’ i recolzament per a la comunitat africana a la ciutat

L’artista urbà Conse ha fet un imponent mural amb la cara del pintor de la Rambla a la paret mitgera de la Casa de la Misericòrdia, en una iniciativa de l’associació sociocultural Fils.

El més llegit