En ple segle XXI, viure en un pis a una altura mitjana o alta sense ascensor a Barcelona continua determinant, més enllà del confort, l’arrelament d’un veïnat. Es convertirà en una trampa que llastarà la llibertat de moviments dels qui envelleixen, tenen un fill o fins i tot es trenquen una cama en un moment donat, fins al punt de forçar un canvi de domicili. En les dues últimes dècades, la ciutat ha avançat decididament cap a una cosa tan bàsica com l’accessibilitat a la mateixa residència, però en l’actualitat encara suma unes 17.700 finques de més de quatre plantes sense elevador (un 23% del total, segons una estimació actualitzada per aquest diari a partir de les últimes dades oficials del 2017), de les quals entorn d’una quarta part podrien encaixar-lo fàcilment si superessin els acords veïnals i els requisits administratius previs. Per accelerar aquest procés que canvia la qualitat de vida dels barcelonins, l’ajuntament va atorgar el 2020 ajudes per a la instal·lació de 101 ascensors, que van beneficiar 3.300 veïns, amb una inversió de 2,6 milions. Aquest any prepara una nova campanya, que sol incloure del 25 al 50% de la despesa necessària.