Les 10 barreres urbanístiques de Barcelona

En una recent entrevista en aquest diari, l’arquitecta Benedetta Tagliabue deia el següent sobre l’urbanisme tàctic: «No podem ara posar barreres de ciment al carrer. Barreres, barreres, barreres. És el contrari del que s’ha estudiat fins ara». Sobre la connexió de les dues línies del Tram, parlava en termes similars: «El tramvia és una altra barrera. Sempre hi ha els raïls. És una cosa que em sembla que interfereix massa». Aquí no s’entrarà a valorar l’opinió d’una persona que a més és experta en la matèria, però sí que brinda una ocasió formidable per fer un volt per la Barcelona de les fronteres, per aquelles estructures (viàries, ferroviàries, naturals i fins i tot monumentals) que separen barris i generen nuclis de difícil trobada. Les Glòries El nus mai ben resolt que era el centre de la metròpolis dibuixada per Cerdà. Gresol de vies de tren i de metro, i embut viari per als que entren des del Maresme. El 92 es va aixecar aquest tambor aeri d’ínfules nord-americanes, generant al centre una zona verda que es va convertir en un lloc residual. El 2014 es va enderrocar i va començar la transformació, l’enèsima, que preveu un parc a la superfície, la Canòpia, de 12 hectàrees, i amaga els cotxes en un túnel viari que hauria d’entrar en funcionament a finals d’any. Allà conflueixen cinc barris i dos districtes. I els tres carrers més importants de Barcelona: Meridiana, Gran Via i Diagonal. Més que una barrera, un mur a l’estil ’Joc de Trons’. També és una barrera, en aquest mateix àmbit, l’entrada de la C-31 a la gran ciutat, malgrat les pantalles acústiques (obra lineal de 3,7 quilòmetres) dissenyades precisament per Tagliabue. La Sagrera Sense cap dubte, la barrera que més injustícia social arrossega. El fàcil és remetre’s a l’inici de les obres presents, fa més de 10 anys, però el cert és que aquesta bretxa ferroviària ha sigut sempre, amb o sense obres, un forat gairebé infranquejable de 3,8 quilòmetres, des del pont de Ba de Roda fins a Trinitat. L’11% de la població de Barcelona (177.000 habitants) viu als set barris pels quals transcorre la ferida. Curiosament, tots aquests veïnats estan per sota de la mitjana pel que fa a renda familiar, demostrant, una vegada més, que els llocs més desfavorits sempre tenen dues tasses. Ronda Litoral Els Jocs del 92 van ser una meravella. I els anys previs, una acumulació d’histèria i presses que van deixar un panorama aparentment reeixit. La ronda Litoral, per exemple. Si al Maresme tenen la frontera ferroviària gairebé sobre les onades, aquí tenim aquesta autopista estreta que posa en entredit això que Barcelona va deixar d’estar d’esquena al mar. És cert que el litoral es va recuperar, però l’artèria segueix al descobert a bona part del seu traçat urbà, sobretot a Sant Martí, però també a Ciutat Vella, on queda parcialment tapada i genera a més un incòmode esglaó urbanístic. Colau va plantejar a la campanya de les municipals del 2019 cobrir 4,5 hectàrees per aixecar pisos. Mai més se’n va saber res. Ronda de Dalt La mateixa història en versió de barris de muntanya. Amb prou feines hi ha trams coberts (Pedralbes, 500 metres de Sarrià i trams més generosos a partir de la plaça de Karl Marx), així que la via discorre al vent generant una llarga barrera entre Collserola i la ciutat. A l’últim mandat es va impulsar la cobertura de 200 metres d’artèria a la Vall d’Hebron, estrenada el gener del 2020, però els veïns continuen reclamant que es compleixi el promès en temps de Trias, això és, tapar-ho tot per una xifra no inferior als 400 milions d’euros (quantitat que es va donar sense cap projecte sobre la taula). S’acaben de gastar 17,2 milions, la cosa anirà piano piano. Sagrada Família És una tipologia diferent de barrera. Situïn-se abans de la pandèmia, quan el temple de Gaudí era un gresol de civilitzacions, un vesper de turistes. Era una frontera, o més aviat un bolet, perquè els veïns havien quedat completament desnaturalitzats, a nivell de comerç i de vida de barri, per la presència constant de forasters. També el turisme massiu, tot i que sigui un obstacle dinàmic i canviant, pot ser una barrera. La Rambla Passa una mica el mateix. Aquest llarg passeig d’1,2 quilòmetres és, en situacions normals, una passarel·la de visitants que ha convertit el Gòtic i el Raval en compartiments estancs. Una barrera de flors amb mercat inclòs, i alhora el reflex de la Barcelona més alienada de si mateixa, amb una restauració i un comerç que ja fa temps que van desconnectar de la realitat local. Té una reforma a la vista. Per a la qual hi ha projecte però no diners. O sigui, per ara res. Moll de la Fusta Sigui perquè al passeig de Colom encara queden edificis públics totalment aliens a tot, com la Capitania General, o per la presència de la ronda Litoral, el Moll de la Fusta, destinat a unir amb amabilitat mar i ciutat, va acabar sent una barrera més per culpa dels desnivells i l’entorn. Al principi va tenir fins i tot cinc restaurants. No queda res de tot allò, només la gamba de Mariscal, el pare de Cobi i Petra, que en aquest cas va adornar el restaurant Gambrinus amb aquest enorme crustaci. Se’n va anar amb el local, però l’ajuntament la va comprar el 2004 i la va tornar al seu lloc original. Té delicte que aquesta zona de la ciutat continuï sense resoldre’s tenint en compte el lloc on està i que fa 30 anys que està en repòs. El Morrot El número 8 podria ser Montjuïcen genèric perquè la muntanya continua sent una oportunitat perduda, malgrat tenir una de les zones olímpiques amb més ús passats els Jocs. Però el Morrot és especialment sagnant, perquè representa l’enorme abisme existent entre l’ocàs de Paral·lel i la Marina del Prat Vermell, a l’altre costat de la muntanya. Des de la desaparició de les barraques, al llarg dels anys 70, i el final de Can Tunis, a principis de segle, els únics beneficiaris d’aquest racó de Barcelona han sigut el port i els cotxes. En temps d’Hereu es va voler explotar la biodiversitat del lloc. Res. I durant l’etapa de Trias es va intentar impulsar un barri entre marina i tecnològic, el Blau@Ictinea. Tampoc. Túnel de Vallvidrera Les obres de la boca sud dels túnels de Vallvidrera van començar el 1988, tot i que aquesta infraestructura portava dècades al món de les idees polítiques. La galeria es va inaugurar el 1991 i es va convertir en el màxim exponent del final abrupte d’una autopista: del forat viari a un carrer urbà a menys de 50 metres, i amb un radar dels que més es posen les botes. Malgrat que la velocitat ja es redueix abans d’arribar a la Via Augusta, el canvi d’escenari, del pur ciment a una de les artèries principals de la zona alta de Barcelona, crida l’atenció. La galeria, a més, queda al descobert entre la Bonanova i la plaça de Borrás, dividint Sarrià en dos, precisament, en una zona atapeïda d’escolars i universitaris. La cobertura de la ronda del Mig i la urbanització de la superfície ja va demostrar anys enrere com la vida veïnal es multiplica quan se sutura una cicatriu. En aquest cas, a més, es crearia un accés naturalitzat cap a Collserola. Camp Nou N’hi ha prou amb observar les Corts a vista d’ocell per adonar-se de fins a quin punt el Camp Nou, la finca privada més gran de la ciutat, es menja bona part del barri de la Maternitat i Sant Ramon. Però això per si sol no és un problema. Sí que ho és la nul·la relació d’aquest temple del futbol amb el seu entorn, cosa que ha generat una relació d’amor-odi dels veïns cap al Barça. El club té entre mans des de fa tres anys la renovació de la seva finca. Espai Barça, es diu el projecte. Hauria de permeabilizar el Camp Nou, creant fins a 32.000 metres quadrats (l’equivalent a tres illes de l’Eixample de Cerdà) de zona verda oberta a la ciutadania. Potser així donarà una mica de compliment local a això de ser més que un club. No hi ha dubte que Barcelona té altres barreres. I ja no parlem de les que pateixen les persones amb discapacitat o la gent gran. O els nens, per a qui un carrer de més d’un carril ja suposa travessar d’un planeta a un altre. En qualsevol cas, res que no pugui resoldre l’urbanisme tàctic. ¿O era al revés?

Les 10 barreres urbanístiques de Barcelona

La ciutat no és un llarg riu tranquil, sinó un puzle de peces que la història ha anat modelant i que en alguns casos, per les presses o la funcionalitat, s’ha convertit en murs per als veïns

El més llegit