Barcelona, districte federal

¿Com s’ha de plantejar la Barcelona del futur? Serà metropolitana, i no com ara. Serà un continu de 164 municipis que són a set comarques, amb un total de 5,1 milions d’habitants, la regió metropolitana, amb una visió general que posi la cohesió social al centre, que superi les mesures de la ciutat actual. Amb una planificació global que superi també, i en molt, la de l’Àrea Metropolitana vigent, que agrupa 36 municipis i 3 milions de persones. Aquesta és la visió que propugna el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, que en el camí cap aquest objectiu ha organitzat, juntament amb altres actors, una jornada sobre la qüestió, iniciada aquest dimecres al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Debats sobre el que l’alcaldessa, Ada Colau, anomena «la ciutat real». La jornada ha orbitat sobre qüestions que en el context actual, si és que no ho han sigut sempre, resulten claus: l’accés a la vivenda, la segregació territorial, l’equitat social, les opcions dels joves per aconseguir una vivenda. Tot i que no és senzill sintetitzar tot el que s’ha abordat a la jornada, de les ponències i els debats se’n dedueix amb facilitat que hi ha problemes vinculats amb la cohesió social, la vivenda, la mobilitat que moltes localitats no podran resoldre per si soles, que exigiran una planificació per part d’una estructura superior per definir-se. Digui’s regió metropolitana, Barcelona, Gran Barcelona, o, com apuntava un dels participants, Barcelona, districte federal. Covid i vivenda Sorcha Edwards, secretària general de Housing Europe, federació de llogaters socials, públics i cooperatius de vivenda, ha sigut la primera a intervenir-hi. Ha repassat la situació de l’accés a la vivenda a Europa, on, ha remarcat, un elevat percentatge de la població ha d’invertir un 40% dels seus ingressos a sufragar l’allotjament. Un percentatge que sens dubte és superior en molts casos. Edwards s’ha aturat en la interacció entre el problema de la vivenda i la crisi sanitària, i ha relatat com arran de l’efecte que ha tingut la Covid les llistes de gent que espera aconseguir un domicili s’amplien a tots els països per l’alentiment de la construcció. Al Regne Unit, ha dit, la xifra de partida és d’un milió de persones en llista d’espera. La previsió és que es dupliqui. L’efecte pervers de la situació és considerable: la secretària general ha recalcat que la construcció es redueix en el moment en què la necessitat s’incrementa, precisament pels efectes socioeconòmics de la pandèmia. Malgrat aquest escenari, ha remarcat Edwards, no sol ser freqüent que el sector privat accepti rebaixar tarifes. La visió metropolitana «S’ha d’alterar l’statu quo de la vivenda. Serà lent i car i ha de fer-se en clau regional i metropolitana. Som davant una oportunitat històrica. La necessitat és gravíssima i els fons europeus són una finestra d’oportunitat», ha afirmat el gerent de Vivenda de l’Ajuntament de Barcelona, Javier Burón, que ha aportat xifres que indiquen gran part del problema a Espanya: «El 98% de l’oferta de vivenda és privada i el 2% correspon a administracions i entitats socials». A Europa, aquestes últimes assessoren el 15% de les vivendes. «La Unió Europea va invertir del 2007 al 2017 127,3 euros per any i persones en polítiques públiques de vivenda. Espanya, 35,4 euros. «És una situació difícil de revertir», ha constatat. En l’accés a la vivenda hi ha una via de la lluita contra la pobresa, i especialment de la situació de la gent sense llar. Una cosa que coneix bé Ferran Busquets, director d’Arrels, que ha remarcat el que sol dir: que sense vivenda no es resol la pobresa, i que no es resol la pobresa perquè «no hi ha voluntat per fer-ho». La prova, argumenta, és que la resposta a la pandèmia i els seus efectes ha sigut de màxims. És a dir, que es pot fer molt més. Donato Muñoz, conseller delegat de la immobiliària CEVASA, ha considerat que la limitació de lloguers, que per Burón han de regir almenys mentre el parc públic de vivenda és insuficient, no es poden prolongar en el temps. Segons l’opinió de Muñoz, el problema clau són els salaris, en «la precarietat elevada i la baixa remuneració». La cohesió social Molt aclaridora ha sigut l’explicació del geògraf Oriol Nel·lo, que ha definit així la segregació residencial: «La tendència dels grups socials a separar-se al territori en funció del nivell de renda. Depèn dels ingressos i del preu de la vivenda. Els que més tenen més poden elegir. Els que menys tenen viuen on els preus són més baixos». Nel·lo ha afirmat que amb els anys la segregació ha pujat d’escala: en l’època d’Ildefons Cerdà, es produïa dins del mateix edifici: el ric, al principal. «Avui la segregació té lloc a una escala més vasta. Es concentren les àrees acomodades en parts del territori i les més vulnerables, en d’altres». El que fos secretari per a la planificació territorial del Govern ha assegurat que la tendència és que la segregació s’aprofundeixi i ha defensat «una escala superior al dissenyar polítiques urbanes» perquè una localitat on es concentri població vulnerable difícilment tindrà recursos per revertir la seva situació. N’és exemple Santa Coloma de Gramenet, per les dades que ha aportat Inma Moraleda, assessora del consistori: allà hi ha 120.000 habitants en 4,5 quilòmetres quadrats, més de 110 nacionalitats i gairebé dos de cada tres nens tenen beca de menjador. S’entén que és una de les localitats que s’hauria de beneficiar de la gestió d’una gran Barcelona, una regió metropolitana. «Aquesta futura identitat metropolitana no té nom», ha advertit la periodista d’EL PERIÓDICO Gemma Tramullas. Tot i que no ha apostat perquè fos el nom necessàriament, l’arquitecte Felip Pich-Aguilera ha dit que aquesta entitat seria «el més semblant a un districte federal».

Barcelona, districte federal

Experts debaten sobre la conveniència de planificar per a una metròpolis de 5,1 milions d’habitants i 164 municipis

Conclouen que planejar actuacions per a un àmbit que inclou set comarques ajudaria a aconseguir cohesió social

El més llegit