Salve!, Badalona ens obre les portes de la Casa de l’Heura

Badalona celebra aquest cap de setmana la 16a edició de la Magna Celebratio, anual viatge en el temps que se celebra per aquestes dates per recordar l’esplendorós passat romà de la ciutat. Setze anys no són pocs. Menys temps van seure al tron imperial Calígula (14), Claudi (13), Neró (14) i Còmode (12), per citar quatre dels pocs que no van durar en el càrrec ni un sospir. El cas és que, com en cada edició, hi ha un eix narratiu central, i en aquesta ocasió seran els ensenyaments de Vitruvi, potser l’arquitecte més influent de la història, però sobretot despunta en el programa l’obertura al públic d’un altre tresor arqueològic recuperat pel Museu de Badalona, la Casa de l’Heura, la llar d’una adineradíssima família de l’antiga Baetulo que ha sigut museïtzada d’una forma, per resumir-ho en una única i adequada paraula, magna. Una visita a l’actualment subterrània però, tot i així, monumental Badalona romana no era fins ara completa si no es visitava la Casa dels Dofins, magnífica residència d’algun gran empresari vinícola fa dos mil·lennis, que deu el seu nom al gran mosaic de la sala principal de la finca, decorat amb sis dofins i un pobre pop que, com que està en franca minoria numèrica, no va poder participar en el baptisme de la residència. La Casa dels Dofins és (ho saben els que la coneixen) una joia. Durant unes obres realitzades als anys 90 es va descobrir que, a poquíssims metres d’aquell casalot, hi havia una altra residència senyorial, coneguda com la Casa de l’Heura perquè allà es va descobrir un mosaic decorat amb unes fulles d’heura, una de les plantes de referència de la iconografia de Bacus i que, de passada, indicava que l’amo d’aquella finca era també un productor de vi. És aquesta segona casa la que ara s’incorpora al patrimoni visitable de Baetulo, de forma intensa durant la Magna Celebratio i, després, el segon diumenge de cada mes la resta de l’any. La visita, i això és un avís, és una meravella perquè el Museu de Badalona, sempre exquisit en les formes en què exhibeix la seva col·lecció, ha incorporat quatre recursos narratius molt efectius i sorprenents. Però, abans de detallar-los, posem-hi el context, que no és poc. A Baetulo, el trànsit de la República a la Roma dels emperadors li va anar tan bé que qualsevol avantpassat de Carlos Solchaga (un dels ministres més bocamolls d’Economia de l’Espanya moderna) podria haver dit que «Baetulo est civitas orbis terrarum est in qua ditari possit citius», és a dir, traduït, ‘un lloc sense comparació al món per fer-se milionari’. D’entre els qui llavors van escalar aquest cim es coneix el nom, per exemple, de Marcus Porcius, que era amo d’unes àmfores de vi d’exportació que han trobat els arqueòlegs en bona part de la geografia de l’antiga Roma. Però no era l’únic. En els 100 anys previs al regnat d’August, Baetulo va créixer socialment, econòmicament i urbanísticament de manera exponencial. Al subsol del Museu de Badalona es pot visitar la ciutat dels carrers estrets, la tavernària, la de les termes populars, la de la bullícia... La Casa dels Dofins i la de l’Heura són el contrari, la zona alta, topogràficament i socialment. En certa manera, la visita té alguna cosa de portada de la revista ‘Salve!’, l’‘¡Hola!’ de l’antiguitat, si és que alguna vegada va existir. «La família tal o qual ens obre les portes de casa seva». Aquest seria el títol de la portada. Les dues cases estaven una al costat de l’altra, separades només pel Cardo Maximus, és a dir, una de les dues vies principals de tota ciutat romana, que al centre neuràlgic de la ciutat interseccionava amb el Decumanus Maximus. Només per situar la qüestió i en una comparació de molt lliure factura, serien l’equivalent a la creu que formen a Barcelona el passeig de Gràcia i la Gran Via. En el cas d’aquestes dues viles de Baetulo, per seguir amb la comparació, estarien situades a la zona més alta i noble del passeig de Gràcia, amb excel·lents vistes sobre la resta de la ciutat i sobre el mar. A més, Joan Mayné, antic director del museu, i Esther Gurri, responsable de memorables exposicions d’aquest centre cultural, expliquen que són dues cases clarament vitruvianes, és a dir, fidels a les proporcions i distribució que va dictar aquell teòric de l’arquitectura. A la Casa dels Dofins els visitants poden conèixer la funcionalitat quotidiana d’una casa romana. A la Casa de l’Heura, tot i que la distribució és molt semblant, Mayné i Gurri han optat per brindar als qui creuen el llindar una experiència diferent i complementària de l’anterior. Primer cal fixar-se, tot just entrar, en el gran mural de l’esquerra. Reconstrueix l’aspecte exterior de la veïna Casa dels Dofins, de forma tan fidel que ni tan sols falta aquest vici tan romà i alhora tan actual d’escriure a les parets de la ciutat grafitis no sempre de bon gust. Per als romans, qualsevol paret semblava una tela. Són reals. No de Baetulo, sinó que són còpia dels descoberts al seu dia a Pompeia. No importa. Els elegits per Gurri, no obstant, no són dels més obscens de la col·lecció pompeiana (‘Fortunata la mama per dues monedes de bronze’), sinó els d’elogi, per exemple, a les gestes de gladiadors com Marc Atili. Això, en qualsevol cas, és només un aperitiu. El plat principal són dues pel·lícules que es projecten sobre tres estades de la casa i una ambientació en 3D que enamora per la senzillesa, perquè amb un joc de llums i ombres mostra el pas de les hores del dia al jardí. En una de les pel·lícules, a partir de versions animades de frescos i mosaics romans de jaciments reals, es narra el procés de producció i exportació de vi a Baetulo, per cert, amb final infeliç, ja qua el barco, carregat d’àmfores, s’enfonsa davant les cales de Port de la Selva (és un succés real), sempre per a gran alegria, és clar, dels arqueòlegs actuals. L’altra pel·lícula és, si es pot, encara més interessant. Es projecta sobre el paviment del ‘triclinium’, que seria l’equivalent de l’actual menjador, equivalència que queda molt curta si es remarca la teatralitat de tot el que allà passava. Que el terra es faci servir com a pantalla de projecció té molt sentit. Les normes d’etiqueta exigien llavors que les restes de menjar es tiressin a terra. Hi ha fins i tot mosaics en jaciments de l’antiguitat que reprodueixen amb orgull aquesta escena que, amb els ulls d’avui dia, resulta realment fastigosa, però tot estava perfectament planificat. Va ser Claudi qui fins i tot va legislar sobre la conveniència d’eructar durant els tiberis. El sopar no era només un menjar reconstituent, sinó uun acte social en el qual es va arribar a fixar un nombre adequat de comensals, preferentment un múltiple de tres, de manera que era gairebé un ofici oferir-se com a gorrer a les portes de les cases per a ser convidat per complir la norma matemàtica. Dels caçadors de sopars, com se’ls anomena, s’esperava com a mínim que fossin bons contacontes o que expliquessin xafardejos dignes de la ‘Salve!’. Baetulo segur que en va tenir.

Salve!, Badalona ens obre les portes de la Casa de l’Heura

Amb uns recursos narratius que enamoren, el Museu de Badalona incorpora una nova joia a la seva ruta de jaciments romans visitables.

El més llegit