Besòs, de la mort a la gresca ecològica

El Besòs, el més Lázaro dels rius europeus. No només durant els últims 20 anys ha ressuscitat als ulls dels que un dia el van conèixer més immund que els estables d’Augies, sinó que hi ha nous i fabulosos plans per a aquesta conca fluvial renascuda d’entre els morts. En dues fases d’aquí al 2025 i amb una inversió de 6,8 milions d’euros es pretenen convertir 2,5 quilòmetres del seu curs en la llar de noves espècies i, més important encara, en llit conjugal d’alguns animals que ja han fet seu aquest espai però que encara es fan el desentès a les trompetes de l’amor. Aquesta és una història literalment bestial. L’‘Alcedo atthis’, segons la nomenclatura gestada per Linné, o simplement blauet per a la legió d’ornitòlegs que pobla Catalunya, és un bon exemple d’aquest dilema en què es troba el Besòs i que acaba de ser anunciat per l’autoritat competent al costat de les cristal·lines aigües de la conca. És només una més de les 200 espècies d’aus albirades al riu, una xifra sempre creixent, que ningú ha reintroduït, senzillament hi han arribat. Amb la seva panxa daurada i el seu llom turquesa, és un ocell realment llampant, però no hi ha constància encara que hagi nidificat a les vores del Besòs. No és una decisió que aquest ocell prengui a la lleugera, no només perquè hagi d’excavar petits túnels entre la vegetació per posar els nius i que aquests no siguin descoberts per famolencs depredadors, sinó perquè la infància dels pollets és realment dickensiana. Molts moren ofegats la primera vegada que, com clavadistes d’Acapulco, se submergeixen a l’aigua a la recerca del seu primer peix. El que són les coses, el dia que això passi al Besòs serà en realitat una gran notícia, un formidable bioindicador de salut mediambiental. Eros i Tànatos, com sempre, una parella indissociable. Allò difícil, per no dir aparentment impossible, ja es va aconseguir. Convertir una autèntica claveguera a l’aire lliure en un riu de desitjable passeig era un Everest ecològic. Tot i que el part en va tenir moltes llevadores, cal reconèixer un mèrit especial a Santa Coloma de Gramenet, ja que van ser fons europeus assignats a aquest municipi els que es van fer servir per afrontar tan majúscul projecte. I de nou torna a ser Santa Coloma, per iniciativa de l’alcaldessa Núria Parlon, un dels motors d’aquesta nova fase, mà a mà amb dos municipis més de la riba esquerra del riu, Sant Adrià de Besòs i Montcada i Reixac, i amb el paraigua tècnic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Que calia posar en marxa una nova etapa en la història d’aquest riu era una cosa, segons es miri, inapel·lable. Perquè el blauet prengui la decisió i per a molt més. Tot seguit, una dada que ho deixa ben clar. L’any 2002 es va fer una exhaustiva recerca de les espècie de peixos observables a la conca. Amb prou feines hi va haver res a anotar al bloc de notes del treball de camp. Cinc anys més tard, repetida la mateixa missió, va ser fàcil trobar tres espècies autòctones del lloc i una d’aliena, la carpa. El mújol i el bagre havien tornat al Besòs, la qual cosa no està malament, però el realment admirable aquell 2007 va ser constatar la presència d’anguiles, un peix que durant segles ha desconcertat la ciència i que a punt va estar de fer seure al divan psiquiàtric el mateix Sigmund Freud (en va disseccionar centenars a la recerca dels seus testicles sense saber, pobre, que fins a l’edat adulta literalment no tenen òrgans sexuals). Les anguiles neixen en les profunditats del mar dels Sargassos, a l’Atlàntic nord-oest, i només després, com a mínúsculas cries, migren milers de quilòmetres a la recerca de rius saludables. Que el Besòs tornés a entrar en la seva llista de destinacions per créixer i madurar és un examen aprovat amb nota que l’operació de resurrecció del riu va ser un èxit. Aquest peix, tan saborós com amenaçat, serveix a la perfecció per resumir que nous plans estan previstos per al tram del riu situat per sobre del pont vell de Santa Coloma. Es condicionaran tres llacunes que serveixin de refugi per a tota la fauna que hi ha i que encara ha d’arribar. Una, a més, serà visitable com a espai didàctic. No es descarta, per exemple, que en l’última etapa de la inversió s’hi instal·lin casetes d’observació com les que ja hi ha al delta del Llobregat. La vegetació invasora, com la canya americana, serà substituïda per una altra d’autòctona, però amb summe tacte, molt a poc a poc, perquè l’actual, tot i que invasora, compleix una funció en absolut menyspreable. I, per a les anguiles, vet aquí la qüestió citada, es construiran escales naturals, perquè així s’anomenen aquests canals especialment habilitats perquè aquests peixos remuntin el curs i colonitzin noves aigües. Parlon promet que en poquíssims anys el curs colomenc del Besòs i el dels municipis riu amunt serà un refugi de biodiversitat. Ho prometen fa 30 anys i ningú s’ho hauria cregut. El Besòs és, en el seu tram més pròxim al mar, un agradable parc fluvial, exquisidament respectat, per cert, pels seus usuaris quotidians, però des del punt de vista mediambiental és una cosa molt més important. És una artèria ecològica que connecta el mar amb Collserola. El maig passat, en ple confinament, una fototrampa instal·lada a la vora del riu va captar el pas a la carrera d’una mare i dues cries de llúdriga. De manera carinyosa se les va batejar com a llúdrigues poligoneres, perquè realment el seu hàbitat era un racó natural envoltat d’indústries i viaductes automobilístics i ferroviaris. Si la renaturalització del Besòs que ben aviat s’iniciarà funciona com cal, no seria descartable que en un futur pròxim les llúdrigues s’aventuressin a pescar al mar, gens estrany en aquesta espècie. Tot dependrà, per descomptat, de la cohabitació amb els humans. La pandèmia no només va servir perquè una família de llúdrigues es deixés retratar en plena nit fa gairebé un any. En aquests mesos de letargia humana han sigut vistos a la conca del Besòs un cabirol, alguna guineu, per descomptat senglars alletant les seves cries i, més recentment, fins i tot un flamenc, que va ser notícia per l’excepcionalitat de la seva presència però que, tal com adverteix el naturalista colomenc Tomàs Carrión, caldrà estar pendent que no acabi per ser una cosa freqüent si el lloc acaba sent del grat d’aquesta espècie. En essència, el projecte acabat de presentar no preveu alliberar al riu i els seus voltants cap animal, només crear les condicions perquè sigui un hàbitat desitjable i deixar després que la naturalesa faci la seva part. En realitat, això és exactament el que ha passat aquests últims 15 anys des que les aigües van superar el llindar de l’acceptable. D’això n’ha sigut testimoni directe i privilegiat David Perpiñán, que, com un Attenborough metropolità, va rebre l’encàrrec de censar amb fotos i vídeos la vida salvatge del riu. A la conca baixa del Besòs han sigut albirats en aquest treball de camp unes 200 espècies d’ocells i aus, 20 de papallones, 7 de peixos i 5 de mamífers. També variats rèptils i amfibis, entre els quals, per citar-ne un de gran valor, la reineta meridional, ‘Hyla meridionalis’, un dels amfibis més minúsculs d’Europa, però que es fa notar. Els mascles inflen el que en els humans seria la papada fins a aconseguir un efecte ‘subwoofer’ amb el seu cant que enlluerna les femelles i concedeix una música bucòlica al lloc. Són granotes esquives, però potser a les llacunes que es condicionaran en el projecte de renaturalització del Besòs potser serà possible fer-ho i, no només això, els més afortunats potser dins i tot tindran la sort d’albirar el que podria considerar-se la versió albina d’aquesta granota. La majoria són verdes perquè la seva pell genera dos pigments de colors primaris, el blau i el groc, però algunes, per un defecte genètic, són incapaces de produir aquest segon color i llueixen així un intens blau que faria les delícies del mateix Vermeer. Ves a saber. Potser aviat Santa Coloma lluirà com ‘La vista de Delft’ del pintor neerlandès.

Besòs, de la mort a la gresca ecològica

Santa Coloma de Gramenet s’apressa a convertir ara el que va ser el Lázaro dels rius europeus en un refugi de la biodiversitat amb grans perspectives d’èxit

El més llegit