Uns 100 quilòmetres quadrats, 1.300 quilòmetres lineals d’asfalt i més de 4.500 carrers. A més d’1,6 milions d’habitants, 824.000 vehicles, 5.500 terrasses de restaurants i 26.000 contenidors. Entre moltes altres coses. Barcelona és una ciutat densa, globalitzada, internacional i turística (oblidin la pandèmia per un moment), i malgrat això, manté un comerç de proximitat vigorós. Potser per ser, en el fons, la unió dels pobles que fa 170 anys eren l’àrea metropolitana de la primera ciutat emmurallada. A tota aquesta configuració ja fa temps que es va afegir el repartiment de mercaderies, la famosa càrrega i descàrrega. I a tan urbana ocupació es va sumar el transport vinculat a les compres per internet, que han anat creixent any rere any i més ho van fer el 2020 gràcies i per culpa del coronavirus: van augmentar un 30% respecte al 2019. L’ajuntament, sota el pretext de protegir el petit botiguer, té entre mans una reforma fiscal que permeti cobrar un impost a les grans empreses del consum electrònic per ocupació de l’espai públic en les anades i vingudes de les seves furgonetes. Però això va molt més enllà de prémer un botó i rebre un paquet: és, també, un repte per a la mobilitat ja que la distribució urbana de mercaderies suposa més del 25% del trànsit amb vehicle privat i és responsable del 40% de les emissions contaminants derivades del trànsit.